A l sud de l’Albera hi ha 2.645 quilòmetres de litoral plens de platges, incloent-hi els corresponents a les illes Balears. Sorra fina, aigües clares que van del verd turquesa al blau més profund, pinedes arran d’aigua, cales petites on només se sent la remor de les ones, arenals immensos on tot són dunes i horitzó. Llocs on persones de tot el món somien passar les vacances remullant-se i fent la fotosíntesi. I molts ho fan. Cada any més de 44 milions de turistes estrangers -a més del turisme intern i l’estatal- visiten els Països Catalans, segons les dades estadístiques dels respectius governs autonòmics. A les illes Balears hi viatgen 16,3 milions d’estrangers; a Catalunya, 19 milions; i al País Valencià, 8,7. La gran majoria venen quan fa bon temps, els mesos d’estiu, i es concentren al litoral. L’informe A tota costa, fet per Greenpeace i l’Observatori de la Sostenibilitat, alerta que hi ha un problema darrere del paisatge idíl·lic de sorra i aigua salada, de les masses untades de crema solar que deambulen amb banyador i ulleres de sol.

A Calafell, segons dades de l’Idescat, hi viuen poc menys de 25.000 persones. A l’estiu, passen a ser entre 100.000 i 150.000, segons càlculs de l’Ajuntament. A Can Picafort, a la costa est de Mallorca, hi passen tot l’any 8.000 mallorquins. A l’estiu la xifra es multiplica per cinc. Els visitants s’instal·len als milers d’apartaments i els 42 hotels que té la població. Passejar ara -en temporada baixa- per zones com aquestes, quan el sol encara no escalfa prou per rostir-s’hi a la sorra, és una experiència gairebé espiritual que fa evident el problema. El buit ho omple tot. No hi ha ni cotxes, ni gent, ni vida. Qualsevol que hi camini se sent l’intrús d’un escenari més propi d’un llibre distòpic de J.G. Ballard que de les fotografies de Martin Parr. Les platges esperen els banyistes convertides en cementiris de para-sols i hamaques abandonades. Milers de finestres, fosques com ulls de gegants petrificats, observen els carrers desolats. Centenars de milers de metres quadrats de ciment i asfalt, absolutament inútils, esperen els turistes i els banyistes de l’estiu, i els que en fan negoci.

La llei de costes del 1988 havia de blindar el litoral. En el seu moment es deia que era modèlica, i va tenir efectes positius. Però no s’ha acabat d’aplicar adequadament, segons l’informe Auken, del Parlament Europeu. A més, la modificació del 2013 va afavorir la privatització i l’especulació a les terres costaneres. La situació actual fa evident que alguna cosa falla. Entenent que el litoral són els terrenys de fins a deu quilòmetres terra endins, segons A tota costa el Principat en té un 26,4% de degradats, sobretot, per la construcció. Al País Valencià el percentatge arriba al 23,1%, però a més cal tenir en compte que un 74,3% de la línia de platja està cimentada. A les Balears la franja costanera degradada és del 7,2%; les zones negres són punts molt concrets però hi ha una amenaça greu sobre tot l’ecosistema.

Un corredor d’asfalt

Un corredor d’asfalt Entre aquests percentatges de costa edificada hi ha moltes zones que són autèntiques ciutats fetes només per passar-hi els mesos de bon temps. Hotels i edificis d’apartaments de deu pisos o més, xalets i cases adossades, restaurants, bars, parcs aquàtics... La gran majoria estan buits dos terços de l’any, com a mínim. Dècades de desenvolupament urbanístic en nom del negoci del turisme han transformat els paisatges dels Països Catalans convertint-los en un corredor d’asfalt, formigó, piscines buides i palmeres ordenades. A l’estiu els passejos marítims, els bars, les terrasses i les hamaques s’ompliran a vessar. Els cotxes faran cua a les carreteres, els carrers faran olor de paella i cervesa, i les tovalloles ompliran la sorra. Ara, en aquestes ciutats de temporada, els fanals s’emboliquen amb bosses d’escombraries perquè la sal del mar no se’ls mengi. Tot hiberna, tancat per (no) vacances.

El ciment no s’atura. Superant la febre edificadora de quan la bombolla immobiliària es va inflar més, el primer trimestre del 2018 el sector de la construcció va créixer un 6%, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). L’any passat també es va desplegar una nova amenaça sobre la Costa Brava: les excavadores i els maons van tornar a la pineda d’en Gori, a Palamós; al puig sa Guarda, a Cadaqués; a la pedrera de s’Antiga, sa Riera i Aiguafreda, a Begur; a la cala Morisca, a Tossa de Mar; a Aigua Xelida, cap Roig, la cala del Golfet i Sant Sebastià, a Palafrugell; a la platja de Pals; a Llançà; a Pau... “Fins a setze nous projectes que, gairebé tots, s’han aturat gràcies a la moratòria i el nou pla director del sistema urbanístic que hem aconseguit que faci la Generalitat”, explica Marta Ball-llosera, de SOS Costa Brava. La plataforma de què forma part aglutina una trentena d’entitats conservacionistes del territori. “La peça clau és la mobilització popular per pressionar els ajuntaments i la Generalitat perquè aquest pla director sigui valent”, insisteix.