V isc fora de Barcelona i, quan hi vaig per sopar amb amics, sempre agafo el cotxe com a mètode que em garanteix més seguretat i rapidesa en la tornada a casa. Si trobo lloc per aparcar al carrer, la nit surt rodona. Un altre dia parlarem dels pàrquings inhòspits. No depenc d’horaris i m’estalvio tot allò que t’acostumes a trobar en andanes i vagons a la matinada. Quan vivia sola a Barcelona, de nit em desplaçava sempre en taxi. Eren trajectes molt curts i els taxistes tenien l’amabilitat, sense ni demanar-los-ho, d’esperar-se que entressis a l’edifici.

Fa uns anys, quan ja vivia a fora, una matinada vaig haver de tornar a casa amb taxi perquè tenia el cotxe al taller. Vaig anar amb una amiga al concert de Leonard Cohen al Palau Sant Jordi i després vam sopar en un bar de Gran Via. Passades les dues vaig aturar un taxi. Al seient del darrere em vaig distreure escrivint alguns tuits sobre el concert i llegint què se’n deia a les xarxes socials. Vaig quedar absorta en el mòbil. Quan érem a la meitat del trajecte, la veu forta del taxista em va espantar: “ ¿También vas tan tranquila cuando coges un taxi a estas horas y lo conduce un negro o un moro de estos que hay ahora? ” Una esgarrifança de por em va deixar muda. La indignació pel comentari racista va quedar superada pel terror al fet que a aquell home li estranyava la meva tranquil·litat. El molt imbècil la va atribuir al fet que potser era perquè compartíem raça. Li sorprenia que jo, sola i amb un desconegut al volant, no mostrés inquietud. Vaig intentar respondre-li amb un sí convincent. Dins de Barcelona hauria aprofitat el primer semàfor per baixar del cotxe. Però érem a l’autopista. Em vaig sentir presonera al vehicle. Em vaig fixar en l’adhesiu de la llicència i la matrícula i vaig enviar uns quants missatges pel mòbil. Ell em vigilava constantment pel retrovisor. En un trajecte tens i etern, vam estar en silenci fins a l’arribada al meu poble. Vaig pagar i baixar tan aviat com vaig poder.

Des d’aleshores, quan no he tingut cap més remei que agafar un taxi sola de matinada per fer el mateix recorregut, no puc evitar recordar-me d’aquella nit. Aquests dies de festes, amb sopars i trobades, ho he hagut de tornar a fer. Aquesta setmana, després d’acomiadar-me de dues amigues davant d’un taxi que havia aturat, una d’elles em va dir: “Envia’m un missatge quan arribis”. Vaig tenir la sensació que m’ho deia perquè també ho sentís el taxista. Des de dins del cotxe vaig enviar al meu marit el número de la llicència i la matrícula. Quan entrava a casa vaig rebre el missatge de l’amiga. “Ja has arribat?” “Sí, tot bé! Acabo d’arribar! Gràcies”. L’endemà, per telèfon, ella em va explicar que un cop vaig ser dins del taxi va prendre nota de la matrícula i l’altra amiga de la llicència, sense ni acordar-ho, de manera automàtica. Jo li vaig confessar que també ho havia enviat a casa. Vam parlar dels hàbits que hem adquirit les dones per garantir-nos, mínimament, la integritat. O que, si no conservem la integritat, com a mínim costi menys trobar-ne el responsable. Fins i tot els dies que ens ho passem millor, pensem en el pitjor. Entrem al 2020, ens desitgem bon any conscients que no sempre depèn de nosaltres i pensem si arribarà l’any que podrem deixar de fer aquestes rutines.