És una tarda d’estiu suau i aquesta dona de 42 anys ens rep amb un ampli somriure que augura la calidesa amb la qual acull la gent a casa seva, a La Llar. “La meva filosofia sempre ha sigut ajudar qui ningú vol ajudar”, comença dient Elena Tova. Per això aquesta madrilenya, ara establerta a Catalunya, dirigeix el que va ser el primer santuari per a animals de diferents espècies de l’estat espanyol.

Salvava animals des que era petita: cargols, erugues, ocells caiguts del niu... Tot i això, va ser fa deu anys quan, després de tenir diversos gats rescatats del carrer a casa seva, va decidir fundar una associació a la qual va posar de nom La Llar de la Luci en homenatge a una gossa que des de la gàbia de la gossera li va clavar la mirada d’una manera que no va poder oblidar mai més. La Luci va morir pocs mesos després de ser salvada, però aquesta rescatadora d’animals es va fer llavors una promesa a si mateixa: dedicaria la seva vida a ajudar aquests animals que sovint passen desapercebuts en la nostra societat.

Va començar compaginant la seva feina com a promotora en una empresa de construcció amb l’organització dels rescats mitjançant cases d’acolliment. Eren principalment gossos i gats de carrer que estaven en condicions extremes: gats amb leucèmia, immunodeficiència felina o hipoplàsia cerebel·losa (un trastorn neurològic que impedeix el desenvolupament correcte del cerebel); gossos amb leishmaniosi (una malaltia causada per un paràsit que pot afectar també els éssers humans), i qualsevol altre animal molt vell o malalt que pogués acollir abans que les empreses que gestionen les gosseres els eliminessin.

El 2009 va deixar definitivament la seva feina per instal·lar-se en un petit terreny als afores de Madrid i va rescatar el primer animal que acabaria de canviar la seva vida per sempre: el Benito, un petit porc que agonitzava en una granja. Així va arribar el gran canvi per a l’Elena. Explica que va ser llavors que va comprendre que no només els gossos i els gats mereixen respecte i un tracte digne: també la resta d’animals tenien la seva capacitat de sentir. Aquesta sentiència, que forma part de l’ètica animal i la teoria vegana, aconsegueix el seu zenit amb la ratificació de la Declaració de Cambridge sobre la Consciència l’any 2012, en la qual nombroses persones rellevants en el camp de la neurobiologia i altres ciències, entre els quals Stephen Hawking, declaren que tots els mamífers, aus i un bon grup d’altres animals no humans, per exemple els pops, són éssers amb plena consciència sobre si mateixos i el món que els envolta.

Tot i això, segons dades de la FAO, a Espanya es maten entre 800 i 850 milions d’animals en la indústria alimentària cada any. Alguns d’aquests animals, prou ferits o malalts per no ser aptes per al consum, troben, per primera vegada en la seva vida, alguna cosa molt diferent a l’amuntegament de les granges i a la destinació final de l’escorxador: els santuaris d’animals.

A Espanya hi ha ara més d’una dotzena de centres com aquest, tots associacions sense ànim de lucre gestionades per particulars que es financen amb fons privats amb els diners de socis, padrins i simpatitzants. No tenen una llei general que reguli la seva feina i, sovint, es troben amb situacions desagradables a causa de la falta de suport legislatiu que reconegui que els animals que surten de la cadena de producció alimentària puguin formar forts vincles amb els humans que els acullen igual que un gos o un gat.

La Margarita ja és de la família

El cas de la vaca Margarita s’ha fet famós a tot Catalunya. La Margarita, pel seu pes i grandària, no era apta per al ramader que la va criar, així que, de manera desinteressada i sense cap transacció econòmica, l’hi va regalar a un veí d’un poble de Tarragona que té una explotació d’equins.

Aquest veí, pels motius que fossin, no va donar d’alta l’animal al registre del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya a temps, així que, després d’una denúncia anònima sobre la situació de la dolça Margarita (sobrenom que li van donar les veïnes del poble i que fa honor al seu caràcter), des del departament es va donar deu dies de termini per matar la vaca. Aquest termini és el que estipula la modificació del reial decret 1980/1998 de 18 de setembre, després de la crisi coneguda com “de les vaques boges” a Anglaterra, on es recull tot el que fa referència al sistema d’identificació i registre dels animals de l’espècie bovina.

“La Margarita era un animal sense cap tipus de traçabilitat”, assegura Cristina Massot, cap del departament de Serveis de Prevenció en Salut Animal, “i la normativa preveu que un animal sense cap tipus de traçabilitat suposa un risc per a la salut pública, i per això se sacrifica”. Des de la Generalitat es va demanar la informació necessària que el primer responsable de la vaca no va poder aportar.

Des del santuari van iniciar paral·lelament accions legals per parlar amb l’administració i una campanya social a Change.org que actualment compta amb més de 190.000 signatures per exigir l’indult de la Margarita. Una mobilització sense precedents al nostre país per una vaca i que Cristina Massot entén que respon també a una inquietud social que ha de ser atesa, però “sense perdre garanties de salut pública i de sanitat animal”.

L’advocada del santuari, Laia García Aliaga, ja té a les mans les condicions que la Generalitat els ha posat per suspendre el sacrifici i que “en cap cas plantegen una excepció”, en paraules de Massot. Laia García assegura que les condicions “són molt estrictes i que algunes haurien de matisar-se, però que són assequibles per a una entitat com La Llar, professional i responsable”. “El que no podem acceptar de cap manera és que tot aquest procediment per salvar-la resulti inútil pel simple fet que es produeixi un resultat desfavorable en alguna de les analítiques que es faran a la Margarita. No és un animal utilitzat per al consum, i per això no ha de ser sacrificada sota cap concepte”, afegeix. En això, Cristina Massot difereix. Si la Margarita donés positiu en brucel·losi o tuberculosi “s’hauria de sacrificar tant sí com no i sense cap tipus d’excepció per temes de salut pública”, ja que, explica, posaria en risc també la salut de les persones i seria un greuge comparatiu per als ramaders fer excepcions quan ells han de complir la norma.

Un compromís diari

Mentre el cas de la Margarita es resol i viu protegida a les instal·lacions de La Llar, l’Elena continua al peu del canó. La cura de tants animals, amb necessitats diferents, és una tasca titànica. El ritme que, a més, exigeix el camp fa que l’Elena no tingui un gram de greix, però sí les mans fortes i endurides per la feina.I que també, malgrat la seva alçada mitjana, sigui capaç de sostenir bona part dels 70 quilos que pesa el Fèlix, un xai que cal aguantar per ajudar a canviar-li les pròtesis que porta a les cames. Una feina tan costosa i dedicada no es pot dur a terme sense l’ajuda dels activistes i voluntaris que van setmanalment al santuari a realitzar tot tipus de tasques.

La Llar, com la resta de santuaris del país, no rep subvencions ni ajudes públiques. Tan sols la iniciativa privada que surt de la base social dels que donen suport a la seva feina sostenen el projecte. Mantenir un centre com aquest costa aproximadament 10.000 € al mes. Ara aquest petit paradís per als animals corre perill: els han donat sis mesos de termini per buscar un altre lloc on llogar les terres. Un altre tema que, com el de la vaca Margarita, encara queda en l’aire i pendent de resoldre.

Però l’Elena no perd l’esperança i mira endavant confiada, ja que el vincle que genera amb cadascun d’aquests animals és únic, gairebé maternal. Per això, quan li preguntem què és el més important per a qui cuida de tantes vides ens respon: “Què és ser una bona mare dins d’un santuari? És aconseguir que els animals deixin de tenir por”.