QUAN EL RÈGIM VA DECIDIR DESCÓRRER LA CORTINA, el món sencer va poder contemplar per primer cop la figura grassa de qui estava cridat a esdevenir l’hereu de l’Estimat Líder, Kim Jong-il, al tron comunista. El 30 de setembre del 2010 els mitjans nord-coreans difonien una foto de família amb mig miler d’alts jerarques. Assegut a primera fila, el jove Kim Jong-un (a qui amb menys de 30 anys acabaven de concedir el rang de general de quatre estrelles) apareixia a prop del seu pare. Començava així l’operació successòria per forjar el relleu d’un Kim Jong-il delicat de salut.

Durant poc més d’un any l’escollit va anar mastegant poder al costat del seu progenitor. Però els plans es van precipitar el 17 de desembre del 2011, en morir Kim Jong-il. Des de llavors, l’aparell de propaganda va accelerar el procés de glorificació del nou líder suprem. La inèrcia monolítica del règim va aplanar el camí d’una transició política sense sobresalts. Inspirant-se en la mateixa mà de ferro amb què el seu avi Kim Il-sung (designat “president etern” de la pàtria) i el pare havien dut les regnes de Corea del Nord, Kim Jong-un intenta conservar la naturalesa d’un sistema que s’ha mantingut durant prop de set dècades gairebé inalterat. El seu vincle familiar amb els fundadors de la idea jutxe (una amalgama de marxisme leninisme, nacionalisme coreà i militarisme) és garantia de continuïtat. Malgrat tot, algunes coses comencen a canviar.

El cicle formatiu de qui la propaganda enalteix ja com a Estimat Mariscal representa una primera novetat. Als anys 90 va estudiar a l’Escola Internacional de Berna, un centre d’elit per a fills de diplomàtics i executius de multinacionals a Suïssa. Sota un nom fals, presentat com a fill de l’ambaixador nord-coreà, Kim Jong-un va escolaritzar-se en anglès, al costat d’alumnes d’altres nacionalitats. Els seus excompanys encara el recorden com un noi seriós, abstemi, solvent en matemàtiques però lluny de ser una llumenera en els estudis. En terres europees es va aficionar al bàsquet: Michael Jordan l’enlluernava.

Tot aquest bagatge occidental va endur-se’l a casa. No era el primer en la peculiar línia successòria dels Kim (té un parell de germans més grans) però el pare va veure-li prou atributs per designar-lo futur guardià de les essències. Un cop arribada la seva hora, Kim Jong-un va proclamar que mai gosaria trair l’herència política dels seus predecessors. Però sí que va introduir retocs modernitzadors. Detalls aparentment superficials però que han sacsejat l’habitual grisor nord-coreana, com ara fer-se acompanyar de la seva parella, Ri Sol-ju, en les visites d’inspecció pel país. O convidar a Pyongyang un mite de la NBA com Dennis Rodman, que amb els tatuatges i pírcingsque decoren el seu cos subvertia els cànons estètics dels seus amfitrions. Es perceben altres canvis més de fons. En els últims mesos s’han introduït reformes agràries i industrials per estovar les rigideses autàrquiques que entorpien el creixement econòmic.

El que no porta camí de variar, de moment, és el granític model polític, basat en la més absoluta veneració i obediència al líder suprem. La purga contra el seu poderós oncle, Jang Song-thaek, executat ara fa un any suposadament per haver aspirat a manar massa, va commocionar el país, que va entomar el missatge: aquell que conspiri ho seguirà tenint igual de magre que sempre. Corea del Nord continua projectant-se al món com un bastió nuclear a qui no convé importunar. I bé que ho saben a Sony, que ha hagut de cancel·lar l’estrena del film The interview, una comèdia en què es parodiava Kim Jong-un, que acabava assassinat. Un grup de hackers han provocat el pànic a la companyia en rebentar els seus sistemes informàtics, accedir a informació sensible i llançar amenaces de l’estil: “Recordeu l’11-S del 2001”. Poca broma amb Kim Jong-un.