1.L'any 1968 un seguit de revoltes van esclatar en diversos llocs del món, un fenomen d’ampli abast que s’ha arribat a equiparar amb el 1848, l’anomenada “primavera dels pobles”. Dic revoltes i no revolucions perquè en cap moment va estar a l’ordre del dia l’assalt i la conquesta del poder. Berkeley, Tòquio, Berlín, Varsòvia, París, Milà, Praga, Chicago i Mèxic van ser alguns dels escenaris d’un sobresalt universal. Cada cas tenia les seves particularitats, però hi havia un denominador comú: eren moviments de rebuig dels marcs mentals, morals i culturals que imposaven els dos blocs de la Guerra Freda: el capitalisme occidental i el comunisme soviètic.

Totes les experiències van acabar amb un fracàs polític: arreu es va imposar la reacció. A França el general De Gaulle va arrasar a les eleccions quan les cendres de maig encara cremaven; a Txecoslovàquia, els tancs del Pacte de Varsòvia van liquidar la Primavera de Praga; als Estats Units, Nixon va guanyar les eleccions després que la Convenció Demòcrata de Chicago fos escenari de greus incidents; a Mèxic, les forces de seguretat van liquidar la revolta amb la matança de la Plaza de las Tres Culturas, dies abans de l’inici dels Jocs Olímpics. Tanmateix, el 68 va significar la irrupció de la joventut com a subjecte polític, una edat que guanyava cos amb l’allargament de l’esperança de vida. I com ha explicat el sociòleg Michel Wieviorka, “un actor nascut d’una era nova, postindustrial, el moviment estudiantil, va arrossegar en la seva mobilització l’actor en declivi d’una era que s’acabava, la industrial, el moviment obrer”.

2. Quan es parla del 68 sovint es diu Maig 68, com si només tingués rellevància el que durant un mes i escaig es va viure a París. Una colossal reducció dels esdeveniments. Dany Cohn-Bendit, líder alemany del Maig Francès, ha dit a Le Nouveau Magazine Litteraire dues coses que centren bé la significació d’aquells fets. Primera: “Vam proclamar els drets del present contra el passat: portar les veus de l’instant davant dels guardians del museu”. Això ens situa en la línia de les conseqüències del 68: fracàs polític i social, i èxit cultural que va obrir les portes per les quals van entrar canvis de fons tant a l’Oest com a l’Est. I així pren sentit la segona afirmació de Cohn-Bendit: “Pocs militants van comprendre llavors la revolta en la qual participaven”. I jo hi afegiria: i molt menys les seves conseqüències. Què ens està dient? Que la confusió ideològica era gran en un moviment que va créixer per contagi, que no tenia direcció ni objectiu precís i que vivia una lluita larvada dels grups d’extrema esquerra (trotskistes i maoistes) per aconseguir-ne el control. Però, sobretot, que el que va venir després va ser molt diferent del que es podien haver imaginat: l’anomenada transició liberal, que va conduir als règims neoliberals a partir de finals dels 70. Són els efectes no desitjats amb què ens sorprèn sovint la història, que van trobar un germen en aquell moviment: el reconeixement de l’individu enfront d’unes cultures molt orgàniques, que va ser bruscament reconduït cap a la insolidària condició d’Homo economicus.

3. El 68 queda lluny. Cap dels moviments que, aquests últims anys, han impulsat la crítica dels models de governança vigents ha tingut aquelles revoltes en les seves oracions. I, per als que les vàrem viure, ja formen part de la malenconia, de la nostàlgia de quan érem joves i semblava que tot era possible. Sempre fidels als seus mites, segons una enquesta recent, el 79% dels francesos pensen que el Maig del 68 va tenir conseqüències positives: una corona de flors per l’aniversari.

La importància del 68 en matèria de llibertats individuals i de costums és indiscutible: els avenços en les qüestions de gènere, la ruptura dels cànons tradicionals en matèria d’educació i costums, la revolució sexual, la laïcització, el reconeixement de la subjectivitat, formen part del patrimoni que hem heretat d’aquells anys.

Oblidem massa sovint que les revoltes de Polònia i la Primavera de Praga van ser les primeres falques contra l’autoritat i el consens en els règims de tipus soviètic, hi varen aixecar acta de l’existència d’una voluntat de canvi i de la capacitat de construir projectes ideològics i culturals de futur. El laboratori de Praga no es va aturar ni en els pitjors moments de repressió. Havel en fou una icona. I per ell va acabar transitant el canvi.

I gairebé mai es compta amb els Estats Units quan es parla del 68. Tanmateix, allà hi tenim un símbol: Martin Luther King, assassinat aquell any, líder del moviment dels drets civils que va veure com la indignació triomfava quan el president Johnson (el 1964) va signar l’Acta dels Drets Civils, que acabava legalment amb l’apartheid. I també, des de Califòrnia, els moviments contraculturals es van propagar com un ariet contra el puritanisme, i es va iniciar l’escalada en les mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam, que provocarien la gran fractura a la societat americana dels 70 i forçarien la retirada de les tropes.

Podríem seguir amb molts altres debats sobre els quals s’ha passat de puntetes. Per exemple, la violència d’extrema esquerra, que a França no va cristal·litzar, però que a Alemanya i Itàlia va donar lloc a uns sòrdids anys de plom que van marcar una generació.

4. Però anem al present. A la ruptura cultural que va començar el 68 la va succeir la social a partir de la Guerra del Yom Kippur i la crisi del petroli del 1973. I així van començar a configurar-se els efectes no desitjats del canvi d’època que el carrer havia proclamat: el procés de liquidació del pacte social de postguerra. La transformació política arribaria el 1979, quan Margaret Thatcher es va imposar a la Gran Bretanya amb la utopia del capitalisme popular, va declarar la guerra al poder sindical i va desplegar la ideologia de deslegitimació de l’estat. La caiguda del Mur de Berlín el 1989 simbolitzaria la fi dels paràmetres ideològics i geopolítics de la Guerra Freda, i va alimentar la fantasia de la fi de la història, és a dir, del triomf definitiu de les democràcies occidentals. Una il·lusió ràpidament desmentida per la Guerra dels Balcans i per l’11 de setembre del 2001: la història sempre torna. Tanmateix, l’explosió nihilista dels anys 90, la creença que no hi ha límits, en mans d’unes elits globals, es va estavellar en la Gran Recessió del 2008, amb la consegüent fractura de les classes mitjanes del Primer Món.

Des de llavors hem assistit a una explosió del malestar. Com fa 50 anys, el carrer aixeca acte d’un final de cicle. Moviments d’índole molt diversa, però allunyats de l’horitzó optimista i emancipador de les ideologies dels 60, ens posen sobre la pista d’un nou canvi d’època: Trump, el Brexit, Syriza, Podem, Pegida, els Grillini, la Lliga Nord, l’independentisme català, el creixement de l’extrema dreta i molts altres són fenòmens contradictoris fruit d’un mateix malestar amb uns governs superats per uns poders que no controlen. El període obert el 68 posant fi a l’era postrindustrial ha conduït per camins que ningú imaginava en aquell moment. Ara l’entrada en l’era postfinancera i la primera contracció d’una globalizació accelerada que ha generat un replegament en els territoris nacionals i identitaris, ens mostren la inquietant perspectiva de l’autoritarisme postdemocràtic. ¿Si les il·lusions de llavors van donar resultats no desitjats, les pors d’ara poden evolucionar cap a solucions millors que el que som capaços d’imaginar? A l’origen, les xarxes socials van ser promesa d’emancipació i desplegament individual: quin serà el balanç d’aquí 50 anys?