F a unes setmanes, un tal Callum Hawkins que corria una marató a Austràlia va tenir un col·lapse i va caure rodó sobre l’asfalt. En comptes d’ajudar-lo, els espectadors es van abocar sobre una barana per observar l’home esvaït, entre encuriosits i sorpresos. Una dona fins i tot es va treure el mòbil de la butxaca i el va fotografiar allà, mig mort. La imatge va sortir als informatius d’arreu del món: si ets amateur, l’únic que et garanteix aparèixer a la televisió és una bona pájara arribant a la meta, sempre que pateixis els símptomes més dramàtics de l’extenuació. Aquesta vegada el fet que els espectadors, insensibles, se’l miressin com si acabés de caure de l’espai va provocar l’escàndol definitiu.

Els mitjans han potenciat aquest tipus de reacció. Les televisions han convertit les garrotades, caigudes, desmais i fins i tot agressions en un espectacle divertit. Però abans que aquesta moda mediàtica anestesiés la gent davant la desgràcia aliena ja s’havien fet estudis de la manca de solidaritat de les persones en espais públics quan algú necessita ajuda.

L’any 64 Kitty Genovese, una noia de vint-i-nou anys de Queens, va ser assassinada per un psicòpata sexual. Primer la va agredir al carrer clavant-li dues punyalades. Ella es va intentar defensar i va cridar perquè la sentissin els veïns. Va aconseguir fugir, però minuts més tard l’assassí la va tornar a trobar al vestíbul d’un edifici, i la va atacar més vegades amb el ganivet. La va violar i li va prendre els diners que duia. Després la va deixar agonitzant a l’entrada del bloc d’apartaments. Els informes policials van determinar que els atacs van durar mitja hora i que tenia les mans plenes de ferides perquè va intentar defensar-se. Dues setmanes més tard, el New York Times va titular: “38 persones van veure un assassinat i no van trucar a la policia”. El periodista Martin Gansberg va investigar quanta gent havia vist algun moment de l’agressió i la violació. Tot i que investigacions posteriors van determinar que la xifra de testimonis potser no era tan elevada i que la premsa havia exagerat el dramatisme del cas, sí que es va produir un escàndol en l’opinió pública per la manca de sensibilitat de les persones davant l’atac a una noia que cridava demanant ajuda. Alguns van admetre que no havien trucat a la policia perquè no es volien veure implicats en el cas.

La tragèdia de Kitty Genovese va motivar una investigació científica. Els psicòlegs John Darley i Bibb Latané van intentar esbrinar per què s’havia produït aquest fenomen. El 1968 van fer creure als participants del seu estudi que un altre dels col·laboradors estava patint una agressió. Aquell experiment va demostrar que els participants que es pensaven que estaven sols i eren l’únic testimoni de l’agressió es van mostrar més predisposats i ràpids a demanar ajuda. En canvi, els que se sentien part d’un grup de testimonis es van mostrar més apàtics. Quedava demostrat que la presència d’altres persones pot reduir, sovint, el sentit de la responsabilitat individual. Aquesta teoria es va batejar com l’ efecte espectador o la síndrome Genovese.

Això explicaria, per exemple, com davant dels assetjaments sexuals en el transport públic la víctima que recrimina a l’agressor el seu atac se senti sovint molt sola i observada amb estranyesa en comptes de rebre el suport de la resta de passatgers.