HISTÒRIA

Lini, l’enigmàtica miliciana fotògrafa

Tenia 18 anys quan va arribar a Barcelona i 23 quan en va marxar amb un fill. Els dos bàndols la van enviar a la presó. Ella volia que se la recordés per haver combatut el feixisme
Un grup milicianes a Madrid preparant-se per entrar en combat l’agost del 1936
TEXT: SÍLVIA MARIMON MOLAS / RECERCA: MONTSERRAT BAILAC

Carolina (Lini) Bunjes somriu amb els ulls. Té una mirada segura, observa el món confiada, amb l’anhel de no deixar que se li escapi res. A la fotografia, que li va fer Hans Gutmann el desembre del 1936, va vestida amb la granota que duien les milicianes durant la Guerra Civil i porta el braç en cabestrell. Però què hi ha darrere aquesta imatge?

En els primers mesos de la Guerra Civil, unes 1.200 dones a Catalunya van anar a combatre al front però poc se’n sap d’elles. La Lini no només va lluitar sinó que també va ser fotògrafa. La seva història hauria pogut esvair-se, com va passar amb la de moltes altres dones, si no hagués estat per la recerca que ha fet durant més d’un any i mig la documentalista Montserrat Bailac. Avui sabem que la Lini tenia el carnet de fotògrafa i que va participar en la defensa de Madrid durant els primers mesos de la Guerra Civil. Hi ha documentació que acredita que va formar part de les milícies de la República Joven Guardia des de l’octubre del 1936 i que va arribar a Barcelona, procedent de París, poc abans de les Olimpíades Populars que havien d’inaugurar-se el 19 de juliol del 1936. Aleshores tan sols tenia 18 anys. A partir d’aquí va començar un recorregut vital i geogràfic per Catalunya, Madrid i Extremadura. Ningú l’hi va posar fàcil. La van espiar els agents republicans i franquistes i els dos bàndols la van enviar a la presó. Va marxar de Barcelona el gener del 1941. Quan ho va fer tenia 23 anys i era mare d’un nen petit. Abandonava l’Espanya franquista però continuaria combatent el feixisme.

Barcelona

Vivia al Raval i es guanyava la vida fent fotografies esportives i de l’activitat al port

La Lini va néixer a Utrecht el 13 de febrer del 1918. La seva família era jueva però ella no ho va saber fins als 13 anys, quan una companya de l’escola l’hi va preguntar obertament, perquè a casa seva no celebraven cap tipus de ritual ni mai van participar en la vida religiosa de la comunitat. El seu pare havia fugit d’Alemanya desertant de la Primera Guerra Mundial i la seva mare era holandesa. La Lini es va fer gran a l’Europa d’entreguerres. A la dècada dels 30, el viratge cap a la dictadura va ser impressionant. Cap a finals dels anys 30 dues terceres parts dels europeus vivien sota règims autoritaris i dictatorials, la gran majoria sense que hi hagués hagut cap cop d’estat; Espanya va ser l’excepció. Paral·lelament sorgien moviments que s’hi oposaven, una resistència al feixisme.

La Lini aviat va formar part d’aquests grups opositors als règims de dretes. Quan tenia 16 anys va anar a viure amb la seva germana gran, la Cato, a Amsterdam. Allà va conèixer Franz Lowenstein, un jove comunista alemany, i junts van participar en diferents accions de protesta. En aquella Europa en què els governs autoritaris anaven guanyant terreny, ser una veu dissident es castigava amb la presó i l’exili. A ella la van enxampar mentre distribuïa pamflets comunistes i la van enviar a la presó; ell va ser expulsat del país. Tots dos van decidir anar a viure a París. Quan França, amb l’arribada massiva de jueus procedents d’Alemanya, va començar a donar permisos de residència amb caducitat, vinculats a contractes de treball, la Lini i el Franz van agafar un tren, amb una única maleta com a equipatge, i es van plantar a Barcelona.

Moltes fotografies que va fer les va enviar a París però no s’han pogut localitzar mai

Era poc abans de l’estiu del 1936. La Lini tenia 18 anys i, amb el Franz, van viure un temps al Raval. Es guanyaven la vida venent diaris i fent fotografies per a diaris esportius o retratant l’activitat portuària. Treballaven sobretot per a Última Hora i Humanitat i van rebre l’ajuda de Max Friedmann i Werner Hemlin, que treballaven al Servei Estranger del PSUC. El juliol del 1936 s’havien de celebrar les Olimpíades Populars i a Barcelona havien arribat atletes d’arreu del món, però el cop d’estat de Franco va frustrar l’esdeveniment esportiu. Alguns dels atletes que havien de competir van decidir no tornar als seus països i van entrar a formar part de les Brigades Internacionals. El Franz, des del primer moment, es va unir a la lluita armada i va participar en els enfrontaments que es van produir pels carrers de Barcelona el 19 de juliol del 1936. Més tard va ser un dels combatents de la Centúria Thaelmann i va lluitar al front aragonès. Va arribar a ser tinent i membre de l’estat major de les Brigades Internacionals a Albacete. Com molts altres milers de voluntaris, la majoria joves idealistes que van arribar d’arreu del món per derrotar el feixisme, el Franz no va sobreviure a una guerra que va ser molt desigual. Va caure a la Batalla de l’Ebre el setembre del 1938. Aleshores, però, el Franz i la Lini ja no estaven junts perquè es van separar l’estiu del 1936.

Els rostres i les vides de 35.000 brigadistes

Madrid

Fotografiava els seus companys a les trinxeres i va participar en la defensa de la capital

Dos mesos després del cop d’estat, la Lini va marxar a Madrid per assistir a una manifestació de les Brigades Internacionals i cobrir-la com a fotògrafa. Es va registrar a la seu del Partit Comunista com a fotògrafa i va arribar a ser alferes del batalló Joven Guardia. Segons la documentació que ha trobat Bailac, va treballar per al diari Juventud i Ahora: Diario Gráfico. Amb la seva càmera captava els soldats a les trinxeres, descansant... sempre amb la granota de miliciana i una pistola a la cintura. Moltes de les fotografies que va fer les va enviar a la seva germana Cato, a l’oficina de les Brigades Internacionals de París. Tanmateix, no se n’han trobat mai ni els negatius ni els revelats, però Bailac sospita que podrien ser als arxius russos. Durant el setge del novembre del 1936, en què la capital espanyola va ser envestida per les tropes marroquines de Franco, la Lini va estar a primera línia. Va ser al front on va conèixer Antonio Blas García, amb qui es va casar el 27 de novembre del 1936. La Lini explicava que li agradava el seu sentit de l’humor i el trobava molt atractiu. Al front de Navalcarnero, uns 31 quilòmetres al sud de Madrid, el desembre del 1936, la van ferir en una mà. La imatge d’ella amb el braç en cabestrell la va captar Hans Gutmann, que durant la Guerra Civil firmava amb en nom de Juan Guzmán i que és l’autor de moltes imatges que han esdevingut icòniques, com la de Marina Ginestà. Aquell hivern del 1936 Gutmann també era al front de Madrid.

La Lini no es va convertir en cap heroïna de guerra. El Servei d’Informació Militar (SIM), l’agència d’intel·ligència de la Segona República, va decidir investigar-la perquè algú havia llançat la sospita que era una espia alemanya. La van vigilar durant deu dies i els agents, als seus informes, detallaven amb qui es relacionava i amb qui es veia, els recorreguts que feia per la capital espanyola, amb qui intimava i amb qui compartia habitació d’hotel. En l’informe els agents asseguraven que li van intervenir el telèfon i la correspondència però que no van trobar res sospitós i que l’única carta que va rebre, aquells dies, va ser de la seva mare. Es van rebre ordres de detenir-la de manera immediata i enviar-la lluny del front, a València, per investigar amb més “tranquil·litat” el seu passat. Els agents van aconsellar expulsar-la del país malgrat no haver trobat res que la involucrés en l’espionatge. Ho van justificar amb l’argument que era perillosa pel fet de ser dona: “Pot seduir els nostres companys, és jove i bonica, té una gran intel·ligència i coneix el nostre idioma”.

No es van trobar proves contra ella però era “perillosa” perquè “podia seduir” els companys

Les dones, que lluitaven al bàndol republicà, van acabar topant amb els perjudicis dels seus companys. Amb la militarització de les milícies i la creació de l’exèrcit català, a principis del 1937, pràcticament totes les milicianes van ser expulsades. Van passar d’heroïnes a repudiades. La imatge d’una dona amb fusell era massa transgressora fins i tot per als revolucionaris, perquè qüestionava els models establerts sobre masculinitat i feminitat.

El brigadista que va fotografiar la solidaritat de la rereguarda

A València, la Lini va ingressar a la presó de dones el 19 de desembre del 1936. L’ordre la va donar la Direcció General de Seguretat sota l’acusació de “suposada espia”. Poc més d’un mes després, a finals del gener del 1937, la van traslladar a l’Hospital Provincial perquè estava embarassada i l’embaràs era extrauterí. Va estar hospitalitzada fins al març del 1937 i allà es va declarar soltera i de nacionalitat alemanya. Després la van portar a una presó de Madrid, on va estar tancada amb un grup de monges i persones sospitoses de ser d’ideologia de dretes. Quan Antonio Blas va saber que estava empresonada, va demanar al Partit Comunista que l’alliberessin de manera immediata. La Lina havia perdut el fill que esperava.

Extremadura

Amb el seu marit, Antonio Blas, va anar al front extremeny i allà va tenir el seu fill

Blas, que formava part de la 109 Brigada Mixta, va ser destinat a l’Exèrcit d’Extremadura i la Lini el va voler acompanyar. A començaments del 1938, Blas era comandant i el juliol d’aquell mateix any el van capturar mentre ell i els seus homes intentaven trencar el setge al nord de Campanario (Badajoz). La seva família mai més en va saber res i a la documentació tan sols hi consta una última pista: aquell estiu va entrar al camp de concentració de Logrosán. L’Espanya franquista va obrir més de 300 camps de concentració arreu de l’Estat perquè les presons estaven desbordades. La repressió del bàndol franquista contra els que l’havien combatut va ser ferotge. Ningú va registrar enlloc la mort de l’Antonio.

La Lini, que mai va saber quin havia estat el destí del seu company, va decidir quedar-se a Herrera del Duque, a Extremadura, el lloc on havia viscut en els últims temps, prop del front, des del moment que va saber que tornava a estar embarassada. El seu fill, però, el va tenir a Madrid el 16 de novembre del 1938 i li va posar el nom del pare, Antonio, encara que sempre l’anomenaria Toñino. Poc després de donar a llum va decidir tornar a Herrera del Duque, que encara estava controlada per l’exèrcit republicà. Potser ho va fer amb l’esperança que algun dia el seu company podria tornar a casa.

Va intentar fugir d’Espanya creuant la frontera a peu però la van arrestar i enviar a la presó

Poques setmanes després, però, l’exèrcit franquista va ocupar el poble. Era el gener del 1939, el mateix mes que va caure Barcelona. L’exèrcit va ordenar a la població que es concentrés a la plaça per intentar convèncer-los d’unir-se a les tropes de Franco. A partir d’aquell moment la por es va instal·lar en moltes cases i, com en moltes altres poblacions, també es van començar a acumular les denúncies contra els veïns. A la Lini la va delatar un feixista que l’havia amenaçat amb fer-ho si no mantenia relacions sexuals amb ell. El 30 de maig del 1939 la van tancar a la presó del poble extremeny sota l’acusació de ser fotògrafa de diaris d’esquerra però va ser alliberada poc després.

Els brigadistes invisibles que van dir adeu fa 80 anys

El cònsol holandès va intercedir perquè fos posada en llibertat, li va fer arribar diners que havia enviat la seva mare des d’Holanda i li va recomanar que marxés tan ràpidament com pogués d’Espanya. Amb els diners que tenia, la Lini va agafar un taxi per tornar a Madrid, on va viure durant uns mesos a casa de la seva sogra i va demanar al consolat ajuda per tornar a casa. Fer-ho, però, tampoc no era fàcil, perquè el maig del 1940 Holanda havia capitulat davant Alemanya.

Figueres

Va estar a la presó de Figueres però va evitar que el seu fill fos internat o anés a un hospici

La Lini continuava sent un esperit lliure, a casa de la mare de l’Antonio no se sentia còmoda, i va decidir agafar un tren i anar a Barcelona per intentar, des d’allà, tornar al seu país d’origen. Li havien parlat d’un advocat jueu, Louis Stern, que ajudava els refugiats a creuar la frontera. Tanmateix, no va tenir sort. La van detenir mentre intentava arribar a França, pels Pirineus i a peu, amb un grup de jueus. El 25 de novembre del 1940 la van tancar a la presó de Figueres però va aconseguir que un pediatre tingués cura del seu fill, que havia emmalaltit. Els primers anys de la postguerra diverses dones jueves van ser enviades a les presons, i els seus fills als hospicis. La Lini, però, va tenir la sort de tenir l’ajuda de Stern i el nen va poder viure aquells mesos amb el pediatre i no en les terribles condicions de la presó. L’1 de gener del 1941 la Lini va sortir de la presó per anar a l’aeroport de Barcelona, escortada per un membre del consolat alemany i un guàrdia de la policia armada. Amb el seu fill, que ja tenia tres anys, van pujar a un avió que els va portar fins a Munic. Hi van estar uns dies, fins que van poder agafar un tren cap a Holanda.

Si a Munic la Lini s’havia enfonsat els primers dies, a Holanda va recuperar el seu esperit combatiu. Va entrar a formar part de la Resistència i s’ocupava de buscar amagatalls per als jueus que fugien dels nazis, a Scheveningen. Va amagar, entre altres, el seu amic fotògraf Pim van Os, i Leo Weil, un nen de dos anys i mig, fill d’una infermera jueva, el pare del qual havia estat deportat al camp de concentració de Westerbork.

Holanda

Va amagar jueus que fugien dels nazis i va col·laborar amb la Resistència

Aviat, però, els veïns de casa seva a Scheveningen van començar a parlar i la Lini va decidir traslladar el Leo primer a Groningen i després a Mijdrecht. En aquesta última població també s’hi va acabar ocultant Pim van Os. Va ser una decisió afortunada, perquè algú la va acabar denunciant i la Gestapo va escorcollar casa seva. La van detenir i la van traslladar a Euterpestraat, la seu de la temible policia alemanya a Amsterdam. Les seves cel·les i sales d’interrogatori van ser una de les últimes parades per a moltes famílies jueves abans d’agafar un tren que els portaria a l’infern dels camps nazis. Una d’aquestes famílies va ser la d’Anna Frank.

A Holanda va ser detinguda per la Gestapo però va continuar treballant per la Resistència

Els alemanys sabien que la Lini havia estat a Espanya i li van preguntar què en pensava del règim franquista. “Estic en contra de les persones que s’oposen a altres persones”, va respondre, segons va explicar a les seves memòries. Sigui com sigui, no devien trobar res per inculpar-la i la van deixar anar. La Lini, però, va decidir que Scheveningen havia deixat de ser un lloc segur i, l’estiu del 1944, va decidir traslladar-se a viure amb el seu fill a Frísia. Allà va continuar amagant jueus i joves que escapaven de la guerra o a qui es perseguia per les seves idees polítiques. També ocultava armes de la Binnenlandse Strijdkrachten: Internal of Domestic Fighting Force, una organització fundada el setembre del 1944 que agrupava grups resistents al règim nazi.

Milicianes al front: ni prostitutes amorals ni dèbils i incapaces

Quan va acabar la guerra, la Lini va tornar a Amsterdam. Allà va conèixer el que seria el seu segon marit, Eduard Rosenthal, que havia viscut l’infern d’Auschwitz i que treballava com a director de De Bijenkorf, uns grans magatzems holandesos. El 26 de maig del 1949 va tenir una filla, la Katrin, i poc després la família va anar a viure a Luxemburg, on vivia la família d’Erna Haurwit, la primera dona de Rosenthal, però la Lini tornava a sentir-se ofegada, atrapada en un món massa petit, i observada per una comunitat amb molts prejudicis. A més, el 1951 va tornar a quedar embarassada i Rosenthal la va fer avortar perquè no volia més fills. La parella es va anar distanciant però van continuar junts fins a la mort de Rosenthal el 19 de desembre del 1957. Els seus últims mesos van ser força angoixants per culpa del dolor que li provocava la colitis ulcerosa i d’uns malsons en què revivia les nits al camp de concentració nazi.

Itàlia

Va obrir un hotel i els últims anys va tornar a Holanda, on va sobreviure gràcies a una pensió

La Lina es va tornar a enamorar d’algú amb qui podia compartir molts records, Carlo Alvisi, un italià que havia lluitat amb les Brigades Internacionals. Ja viuda, i amb tres fills, Peter Rosenthal, fill de l’Eduard; Toñino Blas, i la filla que havia tingut amb el seu segon marit, Katrin Wihelmina Rosenthal-Bunjes, va marxar amb Alvisi al nord d’Itàlia, on van obrir un hotel que van batejar amb el nom de Mimosa. Potser en record de l’hotel de Madrid on la Lini havia viscut amb l’Antonio o potser en homenatge a la militant anarquista Georgette Léontine Kokoczynski, àlies Mimosa, assassinada al front d’Aragó. Era un hotel d’estil Corbusier amb grans finestrals des d’on es podia veure el mar. Eren els anys 60 i tot va funcionar bé durant un temps, fins que van començar les dificultats econòmiques. Les jornades van esdevenir maratonianes, cada vegada podien tenir menys personal, i la Lini va assumir totes les feines de la cuina. El 1977 aquesta lluitadora va començar a tenir problemes al cor, va decidir retirar-se i tornar a Amsterdam, on va viure en un pis de serveis socials i amb una pensió que va aconseguir per haver format part de la Resistència. Als estius, però, tornava a Itàlia, on s’havien quedat a viure els fills. Va veure com marxava el Toñino, el fill que havia tingut amb l’Antonio, que no va superar un càncer. Tenia tan sols 49 anys. La Lina va morir a Holanda el 25 de maig del 2016, als 98 anys, demà dilluns farà justament quatre anys. En una entrevista deia que dubtava que la Guerra Civil hagués servit d’alguna cosa, però que li hauria agradat que el seu record, com a dona que va combatre el feixisme, no s’esborrés per sempre. 

Les milicianes afusellades a Mallorca recuperen la identitat