Un dia de l’any 1988, Bartomeu Payeras l’Amo va entrar en una botiga d’antiguitats de Girona i va descobrir-hi una pintura que li va cridar l’atenció. Era un paisatge litoral on hi havia representats sis àngels que volen per un cel de formes vertiginoses similar al de les pintures del Greco. Els àngels envolten la figura central d’un nen que toca la lira després d’haver sortit del que sembla un ou. A l’angle inferior dret, a penes llegible, hi havia la següent dedicatòria: “Al meu benvolgut professor, en el dia del seu natalici”. També hi havia inscrita una data, 1896, i un cognom: Dalí.

Com que l’artista empordanès va néixer el 1904, tothom havia donat per segur que el 1896 era la data de composició i que la pintura, un oli sobre tela de 70 cm per 100 cm (amb el retrat d’una dona fet a llapis a la part posterior), no era un Dalí autèntic. Així i tot, Payeras tingué la impressió que els colors podien ser dalinians i va comprar el quadre per la quantitat que el brocanter, que l’havia adquirit amb altres objectes d’una casa d’Olot, en demanava: 25.000 pessetes de l’època. Hi ha decisions que, per a bé o per a mal, determinen el curs d’una vida. La compra d’aquell Dalí incert va determinar, per a bé o per a mal, el de Bartomeu Payeras l’Amo.

Nat a Inca (Mallorca) l’any 1948, Bartomeu Payeras es presenta a l’interlocutor com si fos dues persones en una. D’una banda, argumenta, hi ha en Bartomeu Payeras, “racional, sistemàtic, ordenat, convencional”, que durant dècades ha impartit classes de biologia en diferents instituts de secundària de Mallorca. De l’altra banda, però, hi ha en Tomeu l’Amo, que va néixer deu anys després del seu alter ego, que “és imaginatiu, il·lògic i creatiu”, no se sotmet “als condicionaments socials” i ha viscut consagrat a la creació. Aquesta qüestió de la personalitat desdoblada no tindria gaire interès si no fos per la singularitat de la ignorada obra artística de Bartomeu Payeras l’Amo i perquè el tema del desdoblament és molt dalinià. Recordem que Dalí, nat nou mesos després de la mort d’un germà que també es deia Salvador i que el va obsessionar tota la vida, va dir: “Sóc bicèfal i doble. Hi ha dos Dalís”.

“Tinc el rècord mundial d’obres no venudes”, em diu Payeras l’Amo, somrient, a la seva casa-taller de la colònia de Sant Pere, al municipi mallorquí d’Artà. Està prim i fibrós, té uns ulls cels que hipnotitzen i, tant per la figura llarga com pels cabells i la barbeta curts i blancs, fa pensar en una figura d’un quadre del Greco. En una època en què el món de l’art està mediatitzat per tota mena de factors extraartístics, el fet de no haver venut mai cap obra no hauria d’anar associat a cap judici de valor. Però la frase de Bartomeu Payeras l’Amo provoca un calfred. Primer perquè al llarg de la seva vida ha creat “unes 3.000 pintures, 800 escultures o obres tridimensionals i 300 fotos, així com vídeos i performances ”. I segon perquè la frase ressona enmig de la bellesa eixuta d’un paisatge dominat per la muntanya de Farrutx, on Miquel Barceló té la casa i el taller.

D’entre la seva vasta producció artística -pot veure’s a www.tomeulamo.com -, destaquen les escultures amb forma d’insectes i fetes amb materials de rebuig: pedres, plàstic, ferro... Ocupen bona part de la casa-taller i beuen de la tradició dels objets trouvés surrealistes i de les escultures de filferro de Calder. Tomeu l’Amo m’explica que va extreure els materials amb què estan fetes d’entre els enderrocs d’un taller que va construir amb les seves mans i que hagué d’esbucar per la denúncia d’un veí. “Tenia els papers en regla. La denúncia va ser una maldat i l’ordre d’enderrocar-ho, una injustícia. Hi vaig perdre, per culpa d’allò, la salut i molts diners”.

Tant la feina creativa com la llarga querella veïnal van coincidir en el temps amb la creixent implicació de Bartomeu Payeras l’Amo en el presumpte quadre de Dalí que havia comprat. D’entrada, el va portar a la restauradora Carmen Sandalinas perquè fes un informe sobre el seu estat. Després, va intentar que diferents experts en confirmessin l’autoria, però tant l’estudiós Rafael Santos Torroella com la Fundació Gala-Dalí van dir-li -sense veure l’original- que no disposaven de prou elements per reconèixer-ne l’autenticitat. Payeras va fer que més tècnics analitzessin l’obra. Es va descobrir “que un dels pigments usats per pintar el quadre havia sigut patentat el 1899 i un altre el 1909, cosa que desmentiria el 1896 com a data de creació”. L’expert en grafologia José Pedro Venzal va dictaminar també que la cal·ligrafia de la dedicatòria coincidia amb la de Dalí. El suport més important per a Payeras va arribar el 2014 de part de Robert Descharnes, un dels grans experts mundials en Dalí -i un dels més controvertits-, que va certificar l’autenticitat de la pintura i va apuntar que devia haver estat realitzada cap al 1921. Les conclusions de la investigació van ser presentades al Círculo de Bellas Artes de Madrid el maig del 2014, davant l’interès expectant i suspicaç dels mitjans. A la presentació es va mostrar una còpia del quadre, no l’original.

En paral·lel al seu procés d’autentificació, Bartomeu Payeras l’Amo va estudiar el quadre a fons. L’any 2013 va publicar un llibre (en una autoedició també disponible online ) amb les seves troballes i teories. El llibre es titula El nacimiento intrauterino del divino Dalí, el mateix títol que Payeras ha posat al quadre, i hi intenta demostrar, no ja que el quadre és de Dalí, sinó que a més és una obra imprescindible per entendre el món dalinià.

Segons Payeras l’Amo, que en parla amb un detallisme tan minuciós i dens que costa de seguir, l’obra permet desxifrar “la personalitat del diví Dalí, el que va néixer d’un ou, el que tenia records intrauterins, el que deia que havia assassinat el seu germà”. També permet “trobar la clau de tota la numerologia -els rellotges blans, per exemple- que apareix en la seva obra”. Així mateix, creu que el quadre -una opinió compartida per Robert Descharnes i el seu fill Nicolas- és la primera obra surrealista de Dalí i “que ja hi ha els fonaments del mètode paranoicocrític”.

Li pregunto si ha aclarit res de la data i la dedicatòria. Diu que sí. Pel que m’explica, tant l’una com l’altra tenen a veure amb les dèries numerològiques de Dalí i amb la mort del seu germà. També em diu que haver desxifrat l’enigma de la data i la dedicatòria “fa que cobrin sentit moltes frases que Dalí va dir i que fins avui s’han considerat un deliri surrealista, com aquella en què afirmava que el seu germà havia mort a l’edat de set anys, tres abans que ell nasqués, quan en realitat havia mort als dos anys, nou mesos abans del naixement de l’artista”. Mentre parla del fruit de les seves investigacions, Bartomeu Payeras l’Amo, un home cordial i agradable, fa la impressió de ser un camp de batalla on guerregen les fúries de la intel·ligència amb les de l’obsessió.

Més enllà del seu valor artístic, parlar d’un nou Dalí descobert és, també, parlar de diners. Tomeu l’Amo no amaga que la seva intenció és acabar venent el quadre, però perquè el mercat l’aculli al preu que toca no hi ha d’haver dubte que és un Dalí crucial. “Abans de posar l’obra a la venda, m’he d’assegurar que la gent sap què compra. Per això he escrit el llibre i, d’aquí uns mesos, s’estrenarà un documental que hem filmat”. Després de cedir-ne els drets de gestió a l’empresa Art&Signature durant uns anys, ara la propietat exclusiva de l’obra torna a estar en mans de Payeras l’Amo. Li pregunto si seria possible veure el quadre. “No”, respon. I em pots dir almenys on el tens guardat? “En un lloc secret i segur. No et puc dir on és perquè, si et torturessin, confessaries. I no m’ho puc permetre”. Ho diu seriós i, en haver acabat la frase, es posa a riure. Però tot d’una es torna a posar seriós.