Foto: SILVIA GRAVEl 2008, mentre filmava Un home solter a Hollywood, alguns matins Eduard Grau es quedava perplex davant del mirall pensant en el que li estava passant. “De debò que avui rodaré amb Colin Firth i Julianne Moore? -es preguntava sense acabar de creure-s’ho-. Realment m’està passant això?” Grau tenia aleshores 27 anys, la llicenciatura de l’Escac en direcció de fotografia i un sol llargmetratge al currículum, Honor de cavalleria, que havia tingut un cert èxit als festivals, però que no era exactament una típica targeta de presentació per treballar a Hollywood. I així i tot, era allà, dirigint la fotografia del debut al cinema del dissenyador Tom Ford. I tot per una carambola d’aquelles que passen un cop a la vida i que havia posat en el moment adequat la bovina de Grau a les mans de Ford. Era per tornar-se boig. “A priori la cosa m’anava gran, jo era massa jove per estar fent una pel·lícula tan important a Hollywood -admet-. Però, alhora, sempre em deia que si m’havien triat era pel que jo havia fet abans als curts, així que només havia de fer el de sempre: posar la càmera al lloc adequat, aconseguir la millor llum, el millor pla i explicar la història. La feina és la mateixa. I en el fons, és més difícil rodar un curt d’escola que una pel·lícula de Hollywood. En un curt ningú sap què ha de fer, els actors no acostumen a ser bons, el guió està malament, no tens mitjans... A Hollywood, en canvi, t’ho donen tot i treballes amb un equip de gent increïble”.

Des d’aleshores, Grau ha il·luminat videoclips de Lady Gaga ( Born this way ), anuncis amb Iggy Pop i, sobretot, pel·lícules d’èxit: els thrillers Buried i El regal, el drama social Sufragistes... Però també experiments audiovisuals com Finisterrae, el documental d’autor Double play (sobre els directors James Benning i Richard Linklater) i el debut de Marçal Forés, Animals. En només set anys han passat per davant de la seva càmera Ryan Reynolds, Michelle Williams, Carey Mulligan, Charlize Theron i Michael Fassbender. Però l’únic pòster d’una pel·lícula seva que té emmarcat a casa és precisament el d’ Honor de cavalleria. “De genis n’he conegut molt pocs, però Albert Serra n’és un. Entén el món d’una manera singular, des d’una dimensió diferent -assenyala-. Tot el que vaig aprendre a l’Escac, l’Albert m’ho va fer desaprendre i em va ensenyar una altra manera d’entendre el cinema igualment meravellosa. Jo sempre li estaré agraït per l’experiència”.

El virus del cinema

Grau es recorda com “el típic nen que treia bones notes i podria haver estudiat qualsevol cosa” però que va perdre el món de vista quan es va contagiar del virus del cinema. Els seus pares van donar-li tot el seu suport. Prou difícil és que algú trobi una gran passió per venir ara nosaltres i aixafar-li la guitarra, es van dir. Entra a l’Escac enamorat del cinema social i de les pel·lícules de Woody Allen, però en les seves primeres pràctiques, fent d’humil runner, s’enamora de l’acte de fer cinema. “Vaig veure que bé que s’ho passaven els de l’equip de fotografia i l’entusiasme que tenien, i em vaig dir que jo volia fer allò”. El director de fotografia d’aquell curt era Arnau Valls, que anava tres cursos més endavant que Grau; seria el seu referent a l’Escac, on també es faria molt amic de Marçal Forés. Més endavant marxarien junts a Londres per estudiar a la prestigiosa escola NTFS, on no va aprendre res que no li haguessin ensenyat a l’Escac. “Només l’anglès, però em va canviar la vida”, assegura. I quan Forés va dirigir la seva primera pel·lícula, Animals, Grau va ser al seu costat dirigint la fotografia d’aquella fosca història de passions adolescents. “El Marçal és una de les persones amb qui he vist més pel·lícules i que ha influenciat més la meva mirada de cineasta -explica-. Vaig renunciar a feines als Estats Units, però és que el que jo volia fer era la pel·lícula del meu amic. Demostrar el que podíem fer junts en cinema, deixar la nostra empremta en una pel·lícula”.

En la vida diària es confessa despistat, sempre deixant volar la imaginació, però en els rodatges es transforma en una altra persona. Es concentra en el següent pla i només pensa en què pot fer perquè sigui millor, com pot ajudar el director a millorar la seqüència... Són 12 hores donant el 100% d’ell mateix i de vegades acaba destrossat, però quan no roda sempre ho troba a faltar. El secret? S’ho passa bé. “Rodar és una petita droga”, explica. “Encara que sigui estressant, perquè rodar sempre és una lluita contra tot el que pot sortir malament, quan torno a casa estic emocionat, explico històries, em sento orgullós del que he fet”. Grau no s’espanta per la dificultat del projecte. Va acceptar-ne un que encara avui, quan se’l torna a mirar, no sap com s’ho van fer per rodar-lo: Buried. “És l’única vegada a la vida que m’oferiran una pel·lícula que té lloc en un taüt -diu-. No fer-la era tenir por al desafiament i això no m’ho puc permetre, perquè aconseguir superar-lo és el més gratificant que et pot passar”.

Entre Barcelona i Los Angeles

A diferència d’altres cineastes com Jaume Collet-Serra, que per fer les Amèriques van marxar de casa i es van instal·lar a Hollywood, a Grau li ha sigut difícil trencar amb la seva ciutat. Quan li pregunten on ha viscut tots aquests anys riu. “No ho sé ni jo”, se sincera. “Tinc els papers en regla per viure als Estats Units i moltes ofertes per treballar-hi, però estic massa enamorat de Barcelona i dels meus amics d’aquí. I per acabar-ho d’adobar, també m’he enamorat sempre de noies d’aquesta ciutat. Però ara m’he enamorat d’una noia d'Extremadura que vol viure als Estats Units perquè vol créixer com a professional i per fi es pot dir que visc a Los Angeles. Ara que, amb una feina com la meva, això no vol dir res: un dia rodes a Vancouver, l’altre a Atlanta, etc.”

De cara al futur, l’objectiu és clar: “Espero seguir aprenent i fent pel·lícules que em facin sentir orgullós. Ja n’he fet unes quantes de les quals estic content, però m’agradaria fer-ne més i més sovint”. En un món en què tothom és diplomàtic i mesura les paraules a l’hora de parlar sobre les pel·lícules en què ha treballat per no empipar ningú, la sinceritat de Grau és refrescant. “Estic molt orgullós d’haver treballat a Honor de cavalleria, Buried i, una mica pels pèls, Un home solter. Animals m’agrada per raons personals, però la pel·lícula no funciona. A Finisterrae també hi ha coses que m’agraden, i estic orgullós de la meva feina a Sufragistes, tot i que la pel·lícula no és el que hauria de ser”. Per a Grau, que una pel·lícula funcioni és de vegades una loteria. “Un cop de genialitat pot transformar una pel·lícula de cap a peus. Va passar amb el fitxatge de Lluís Carbó a Honor de cavalleria. Però de vegades la genialitat t’agafa dormint o el pressupost no t’arriba. I pots reunir el millor director, els millors actors i el millor guionista i que la pel·lícula sigui un fiasco. Mira El conseller, de Ridley Scott”.

Consolidat a Hollywood i amb dues pel·lícules pendents d’estrena -el drama anglès Trespass against us, amb Michael Fassbender i Brendan Gleeson, i una comèdia tarantinesca encara sense títol que ha rodat als Estats Units i a Mèxic amb Charlize Theron i David Oyelowo-, Grau encara conviu diàriament amb el misteri del seu ofici. “No acabes mai de saber què fa que funcioni una pel·lícula, un pla, un personatge... Jo ja porto 20 anys fent cinema i encara no sé res. Encara veig coses que em meravellen i encara em pregunto com ho farem per sortir-nos-en. És un aprenentatge constant i una lluita contínua, però saps què? Mola”.

‘Quien te cantará’, de Carlos Vermut

Eduard Grau es confessa “captivat” pel projecte que té ara entre mans: la fotografia de la pròxima pel·lícula de Carlos Vermut, Quién te cantará, que es començarà a rodar al febrer a Madrid. “Ell és un director diferent, tot el que ha fet té un to, un humor i una estètica que només recorda a Carlos Vermut. I això només hi ha una quinzena de directors al món que ho tinguin. És un dels directors europeus més interessants de la meva generació, i treballar amb ell quan encara està creixent com a autor és un somni”. Per treballar amb el director de Magical girl i Diamond flash, Grau porta mesos en el dic sec, rebutjant altres projectes que li arriben, com ara una pel·lícula de 25 milions de dòlars amb Johnny Depp. “Sap greu, però hi ha persones úniques i projectes únics que no es poden deixar passar -diu-. La pel·li del Johnny Depp seria una més, però estic segur que la del Carlos Vermut serà especial. I aquestes coses s’han de saber aprofitar”.