LUDOVIC-MOHAMED ZAHED VA SER A BARCELONA EN EL MARC DEL PROJECTE TRANSLOCACIONS, de l’Arts Santa Mònica, conversant amb Brigitte Vasallo sobre l’islam queer. No ha fet encara els quaranta anys, però la seva biografia és intensa i plena de girs. Neix a Alger el 1977, emigra a França quan tenia un any. Torna a la seva ciutat natal durant la guerra civil algeriana, s’uneix al salafista Kouba, als 17 anys s’enamora de l’home que li va ensenyar l’Alcorà durant 5 anys i s’allunya de l’islam. Llavors té la seva primera relació amb un home, que és votant del Front Nacional. Es contagia del virus del VIH als 19 anys, crea una associació d’homosexuals musulmans i funda una mesquita inclusiva a París. És el primer home musulmà francès que es va casar.

Quan em van proposar fer-li l’entrevista, i em van dir que vostè és un imam homosexual, vaig trobar-ho realment interessant. Quan vaig llegir sobre la seva vida i vaig saber que tenia el virus de la sida, vaig entendre que no té una vida gens fàcil.

No, però és una vida plena de reptes que m’han permès reflexionar sobre moltes problemàtiques, i, en tot cas, la gran problemàtica: la de la discriminació i la igualtat en societats postmodernes. Les meves reflexions s’han anat reforçant les unes amb les altres. Quan vaig fer el treball sobre el virus de la sida, sobretot amb els nens, vaig aprendre molt; quan vaig treballar la qüestió del feminisme islàmic i vaig treballar sobre els queer musulmans, també. Des d’un punt de vista interseccional, retallo i agrupo la informació i busco treure’n a la llum el que és essencial. Vaig tenir la sort de tenir una educació, un accés a la cultura i uns pares que van acabar acceptant-me tal com era. Encara no ho entenen però ho accepten. El fet d’haver d’afrontar la problemàtica de la discriminació versus la igualtat des de diferents punts de vista ha sigut una força.

On se sent més comprès i entès? Entre els musulmans?

Crec que enlloc, però això és el més interessant. Aconsegueixo sentir-me com a casa a tot arreu, tant és la comunitat, el país, etc., aconsegueixo adaptar-m’hi i intento entendre els altres sense tenir cap resistència dins meu que digui “Ai, perdré la meva identitat!”, perquè aquesta és la base de la fòbia. La fòbia es defineix com una por sense objecte. Es pot tenir por de les aranyes i no saber per què, una aranya no et mata; es pot tenir por dels homosexuals o dels transsexuals i no saber per què, no és la fi de la humanitat, com alguns diuen, però se’ls té por. La base de la fòbia és la por a perdre la pròpia identitat, la pròpia humanitat amenaçada per certa gent o certes expressions identitàries alternatives. Avui dia ja no em passa, això; quan estic amb gent del col·lectiu LGBTI, quan estic amb musulmans i quan estic amb altres comunitats, aconsegueixo trobar elements que fan de tots nosaltres éssers humans iguals.

Però avui es reforcen molt les identitats.

Normalment s’imposa un tret identitari i totalitari, en la totalitat de l’espai públic i fins i tot dins de l’espai privat has d’estar en conformitat amb algun estereotip identitari... Jo ara em sento molt alleujat. Estem a l’avantguarda de les mutacions representacionals identitàries del conjunt dels ciutadans d’avui. Les coses canvien en matèria d’identitat, de política, d’ecologia, etc. Tot això està en plena efervescència a l’altra banda del Mediterrani, i a casa nostra també, a Europa. Quan s’està just a la intersecció de totes aquestes problemàtiques, com és el meu cas, s’arriba a estar a l’avantguarda. Creem noves possibilitats de reflexió, d’expressió identitària, i això és apassionant.

Existeix la islamofòbia i també l’homofòbia... Vostè les aglutina totes dues.

Sí... Dues pel preu d’una! [Riu.] Però no funciona d’aquesta manera quan un és capaç d’alliberar-se de les qüestions d’identitat feixistes i fòbiques. Malauradament, hi ha molta gent que no té accés a la cultura, a l’educació i a l’emancipació, aquest és el problema. És un gran handicap perquè, efectivament, tot suma, i no es tracta d’una discriminació més una altra, sinó que és pitjor, és exponencial. De vegades, és un problema tan gran que hi ha gent que s’acaba suïcidant i tot. Jo vaig viure una experiència similar fa 20 anys, quan no era capaç de gestionar i pair tot això. Cal emancipar-se d’aquestes representacions feixistes identitàries i produir-ne d’altres. Avui dia jo ja no pateixo cap superposició de discriminacions, trobo que és una sort poder sortir-se’n. Malauradament, segons les estadístiques, hi ha 15 vegades més suïcidis en joves pertanyents al col·lectiu LGBTI que en joves que no hi pertanyen. I pel que fa als trans, la xifra arriba fins al 60%. L’esperança de vida d’un transsexual és de 35 anys, és horrible. Per tant, hi ha un problema des d’aquest punt de vista, però s’ha de ser optimista i veure que avui dia les coses evolucionen de manera molt ràpida. I si hi ha extremisme, violència i terrorisme és perquè els conservadors estan desesperats i s’adonen que ja han perdut la partida.

¿Vostè pensa que Mahoma acceptaria l’homosexualitat?

Ho penso, i ho vaig escriure al llibre Le Coran et la chair. Si Mahoma fos viu actualment, com que era un revolucionari, segur que casaria gent homosexual. No en tinc cap mena de dubte. Va donar drets a les dones en una època en què no en tenien, com el dret al divorci; va fomentar l’abolició de l’esclavatge. Es pot dir que hauria pogut anar més enllà i més de pressa, però potser no hauria arribat a res i l’haurien matat. En algunes ciutats de l’Aràbia Saudita hi ha una història segons la tradició, i s’ha de qüestionar la tradició però a la vegada cal recolzar-s’hi des de l’interior de l’islam per desconstruir el dogmatisme religiós... Segons algunes d’aquestes tradicions arabomusulmanes, quan entrava a certs pobles -en aquella època eren petits pobles i actualment són grans ciutats desenvolupades de l’Aràbia Saudita- el lapidaven, enviaven nens a tirar-li pedres. D’ell deien que concedia drets a les dones, volia alliberar els esclaus, respectava les minories sexuals, acollia a casa seva homes efeminats que tenien relacions sexuals amb altres homes i que no tenien desig sexual cap a les dones, les dones profetes no es posaven el vel davant seu. Per tant, era un revolucionari.

Vostè ha treballat en una mesquita inclusiva, oi?

He fundat una mesquita inclusiva a París, però ja no sóc membre de cap associació, ara em dedico a la recerca. A França hi ha cada vegada més imams inclusius. Nosaltres en vam formar, en aquesta associació, que vam fundar l’any 2012, però també n’hi ha a Sud-àfrica, als Estats Units, als Països Baixos, a Turquia, a Indonèsia...

I tenen el suport d’altres imams?

De moment, ens donem suport els uns als altres. Però també tenim aliats en el feminisme islàmic. Històricament, el feminisme i els LGBTI sempre han tingut més o menys lligams, perquè s’ha entès que el problema era el patriarcat, el masclisme, el nacionalisme... Tenim aliats dins les nostres xarxes.

¿L’islam pot acabar acceptant els homosexuals?

Però si ja ho fa! L’islam som nosaltres. Sociològicament l’islam no existeix. El problema és si creem l’islam, ens l’imaginem, i després l’imposem als altres. I no funciona així. L’islam no té clergat, forma part de la tradició arabomusulmana tribal, el profeta no era un cap militar o polític i per aquesta raó va poder imposar una ètica humanista i universalista que va funcionar, tot i que després de la seva mort es va desviar una mica. L’islam no és perfecte, però una cosa és segura: la tradició arabomusulmana no és estar sotmès a un clergat. El feixisme, el totalitarisme i el nacionalisme per a mi no tenen res a veure amb la tradició arabomusulmana. L’islam no existeix, no li podem trucar per telèfon o escriure-li un mail per demanar-li la seva opinió [riu], i s’ha de deixar de dir “Això és l’islam i jo sóc l’islam o el representant de l’islam”, perquè l’islam som nosaltres. Dir “No es pot ser gai i musulmà” és un problema, perquè existeixen gais musulmans, existeixen feministes islàmiques, existeixen imams dones transsexuals, homosexuals, etc. No es pot negar la realitat. Si els musulmans ens volem tornar a acostar de manera radical als orígens de l’islam, s’ha de fer així, i no de manera política. S’ha de fer de manera humanista i inclusiva, i dient: “Aquest és l’islam d’avui”.

Vostè va ser salafista i després budista, abans de tornar a ser musulmà. ¿Ha trobat la seva identitat religiosa definitiva?

Sí, penso que sí, però potser més endavant pot evolucionar en la seva expressió. En tot cas, el nucli de la meva identitat està alleujat. Quan medito, tanco els ulls i sé on sóc. Tant és on sigui del món, no estic perdut. La recerca segueix sent dinàmica i oberta, perquè aquest nucli és interseccional amb tota una sèrie de tradicions, així és com ho entenc. Com deia un intel·lectual francès: “Si l’islam és el dogmatisme i el panarabisme, que Déu ens perdoni per ser musulmans”. No sóc partidari d’aquest islam religiós, en el sentit dogmàtic del terme, sóc partidari d’un islam espiritual, en el sentit humanista del terme. Al meu voltant hi ha gent atea però molt espiritual, hi ha jueus molt espirituals, musulmans molt espirituals. I els que diuen que són musulmans però no són espirituals no els considero els meus germans musulmans, no em reconec en aquest tipus d’islam. Si ser musulmà és això, doncs no sóc musulmà.

¿La part més dura de la seva vida va ser quan era amb els salafistes?

No, per estrany que pugui semblar, va ser un període molt afortunat perquè estava descobrint un munt de nocions espirituals molt interessants, però malauradament plenes de feixisme i panarabisme que vaig haver de digerir i rebutjar. Vaig haver de fer una sèrie de coses entre aquest islam religiós i l’islam espiritual. Al principi ho vaig acceptar tot, però després vaig fer una tria. Vaig deixar l’espiritualitat durant set anys perquè era massa difícil, vaig descobrir l’homosexualitat, vaig descobrir la sida, i vaig trigar a digerir-ho tot. Però una vegada em vaig sentir preparat i vaig sentir que trobava a faltar l’espiritualitat, vaig fer una bifurcació cap al budisme perquè considerava que estava menys identificat amb el dogmatisme polític, homòfob i misogin. Però també vaig veure que hi havia alguns monjos misògins que deien “Les dones tenen un karma dolent, per això potser es reencarnaran en homes algun dia” o “L’homosexualitat és contra natura”. Tot això em sonava molt islàmic, molt associat a l’islam que m’havien inculcat, però el budisme em va permetre entendre que l’homofòbia és a tot arreu i que no em cal marxar enlloc, que em puc alliberar dins de la meva pròpia tradició. Totes les tradicions tenen parts d’humanisme i parts de totalitarisme.

¿Considera que haver patit el virus de la sida és una prova?

No s’ha de veure com una prova, sinó com una sort: s’aprenen moltes coses. Alguns diuen que, en certa manera, potser ho hem escollit, en un diàleg amb Déu abans d’encarnar-nos. És a dir, hem debatut quines proves haurem de patir per poder aprendre coses. Penso que hi ha una mena de naixement de la consciència, que la vida és molt rica i se n’ha d’agafar el millor i el pitjor, i després de viure aquesta experiència espaciotemporal prendrem distància en relació a tot el que hem viscut. Pot enfortir-te la fe o fer-te-la perdre totalment. Jo vaig escollir fer-ne alguna cosa positiva i tinc la sensació que funciona. Ja tinc gairebé 40 anys, en fa 20 que visc amb la sida, estic en plena forma, em diuen que semblo més jove...

A la seva biografia diu que va mantenir una relació homosexual amb un home del Front Nacional. Costa d’entendre.

D’això ara ja fa 20 anys... Però m’ha tornat a passar no fa gaire. Després de divorciar-me, vaig conèixer algú i la cosa no va funcionar a causa d’això.

Sembla difícil votar el Front Nacional i mantenir una relació amb un musulmà...

I, a més, ser homosexual. Aquesta gent està perduda, perquè el Front Nacional, en general, és gent extremista de dretes... Són joves, són molt immadurs, estan ben perduts.

I el món musulmà, cap on progressa?

La religió no és el problema. El dogma religiós no és un problema en si, però el que nosaltres fem amb aquest dogma sí que ho és. L’any 2011 va haver-hi la Primavera Àrab, i el 2007 es deia que les societats arabomusulmanes estaven evolucionant des d’un punt de vista demogràfic, econòmic i de l’emancipació de les identitats individuals i col·lectives. Això és molt important perquè, sovint, hi ha una problemàtica amagada i també una pila d’altres factors que s’anomenen variables moderadores. És a dir, moderaran la problemàtica, però no en són la causa principal. Sovint encreuem l’islam -el dogmatisme- amb la manca d’emancipació econòmica -la misèria i la pobresa- i amb la manca d’educació i d’accés al món laboral.

Les Primaveres Àrabs no van funcionar gaire...

Es pot dir que estan esdevenint un malson, però la Revolució Francesa, per exemple, va trigar 100 anys a estabilitzar el poder polític. S’ha de deixar un temps de marge a les societats arabomusulmanes, que estan en una situació de decalatge historiogràfic a causa de l’Imperi Otomà, que durant 1.000 anys va ser un factor d’estabilitat, però també de declivi per culpa de decisions com ara rebutjar la impremta al segle XV-XVI. Per tant, avui les societats arabomusulmanes estan en plena reapropiació de la seva identitat, perquè també hi va haver la colonització, primer otomana i més tard europea. L’Aràbia Saudita és la primera vegada després de més de 1.000 anys que torna a tenir a la península Aràbiga el control dels llocs sants de l’islam. És molt important des d’un punt de vista històric i polític. Es necessitarà un cert temps perquè aquestes societats arabomusulmanes s’estabilitzin, es reapropiïn les seves identitats i deixin d’estar en aquest estat d’amnèsia i de confiscació de la seva identitat per part d’una elit autoproclamada, dogmàtica i molt polititzada.

És difícil ser optimista amb l’expansió del jihadisme.

Sí, i la de l’antisemitisme també. La pertinença a una comunitat religiosa no és un factor determinant del conservadorisme a França. De la mateixa manera, a l’altra banda del Mediterrani les persones més dogmàtiques sovint no són les més practicants. Es veu clarament que els poders instaurats -sobretot a Algèria, que conec bastant bé- han jugat moltíssim amb l’extremisme religiós, l’arabització forçada de les societats, la discriminació de les minories ètniques i la recreació d’una identitat panarabista a partir dels anys 70 que no té res a veure amb l’islam. Per tant, al cap i a la fi es tracta de política. Els nazis, que van ser escollits democràticament als anys 30 a Europa, quan van fer tot el que van fer -massacres de minories ètiques, religioses i sexuals- no eren pas creients. El jihadisme és l’expressió orgànica, quasi biològica, d’un feixisme i d’un totalitarisme que no té res a veure ni amb la cultura àrab ni amb l’islam, però que se n’apropia per temptar un nacionalisme -una forma de feixisme i totalitarisme regional- de l’islam i de la cultura àrab, per justificar històricament i religiosament una cosa que no té res a veure ni amb la cultura ni amb l’esperit.

Llavors, el jihadisme no és un problema religiós?

Ni un problema religiós, ni un problema cultural. És un problema polític i econòmic. Si la gent pot menjar, es podran educar en pau els nens, es podrà trobar una feina, etc. i no es buscarà controlar la sexualitat de la gent. Serge Moscovici, pare fundador de la psicologia social a França, ho explica molt bé al seu llibre Psychologie des minorités actives : les societats i els grups humans que senten que estan en perill reforçaran les fronteres del grup, identificaran un líder fort -patriarcal i amb una masculinitat potent- i designaran dins del grup tancat els que s’hauran de reeducar i castigar o fins i tot exterminar. És un procés quasi natural, animal, instintiu. No té res a veure amb la humanitat, l’espiritualitat o Déu; és molt més animal.

França no entén el món musulmà? Prohibint el vel, per exemple...

A la meva família hi ha gent que fa això: a partir del moment en què a les nenes els ve la regla, els posen el vel, tot negre i des del cap fins als peus. És un problema perquè no existeix la llibertat d’elecció, i això no està escrit enlloc, ni a l’islam, ni a l’Alcorà... El vel és una tradició que no té res a veure amb l’espiritualitat, no és un tros de tela que t’ajudarà a ser més a prop de l’ésser diví. D’altra banda, si les dones volen practicar una tradició que avui dia és arabomusulmana o associada a l’islam, és la seva decisió i s’ha de respectar. Per tant, és un tema complicat.

França aposta per la laïcitat...

La laïcitat, com la definim des de fa 10 anys, s’ha reescrit. A l’article 1 de la Constitució de França hi diu: “Respectuosa amb tota creença”. Per tant, no hi és, de cap de les maneres, l’eliminació de la religió i de tota expressió religiosa de l’espai públic, perquè, si no, es tractaria de totalitarisme. Avui també s’ha de ser optimista: s’ha plantejat una problemàtica en relació a aquesta via, que França ha seguit des de fa uns 10 o 15 anys, de definir la laïcitat com a enemiga de tota forma religiosa a l’espai públic. Crec que això no ajuda i que s’està replantejant bé la idea.

¿ Charlie Hebdo ha canviat algunes conductes? En quin sentit?

Avui dia s’està plantejant la manera de poder donar cabuda a tots els ciutadans. És bo introduir el tema de l’islam a l’escola per educar la gent i donar-li armes perquè es defensi de l’extremisme religiós. Si no parlem a l’islam, l’islam parla de nosaltres, sobretot quan formem part de minories assenyalades per feixistes i panarabistes molt polititzats. Per tant, s’han de donar armes als musulmans perquè s’alliberin del feixisme i el totalitarisme. Que després segueixin una pràctica religiosa o no és un altre tema, però tenim unes arrels, ja siguin cristianes, jueves, musulmanes o d’altres, i no es poden negar. Si no, seria com seguir el joc a aquells que juguen amb aquesta amnèsia per reescriure la història de l’islam. No hem de seguir el seu joc, hem d’utilitzar l’educació com a arma.

¿L’humor sobre musulmans i sobre homosexuals com el viu?

No tot és dolent dins d’aquest humor caricatural. És una tradició intel·lectual, que és interessant, que en una certa època va ser necessària i que encara pot ser-ho actualment. El problema sorgeix quan es fixa en el punt de mira una minoria que ja està molt discriminada per la islamofòbia i el racisme o l’homofòbia. I, per tant, pot produir l’efecte contrari, és a dir, pot reforçar el dogmatisme dels que diuen “Aquesta gent ens odia, es riuen de nosaltres, fan caricatures del profeta dels musulmans”. A França estem veient els límits d’aquesta llibertat d’expressió, que no s’ha de censurar, però que s’ha de canalitzar en ella mateixa. Sí, podem riure de tot i de tothom, però, ¿cal fer-ho en situacions dramàtiques? Aquesta és una altra qüestió.

Si ens tornem a veure d’aquí 10 anys, ¿hi haurà més mesquites inclusives?

Sí, n’hi ha cada vegada més, i se’n creen cada vegada més perquè una mesquita inclusiva no necessita gaire energia logística i financera. Es pot llogar una sala o, com fan algunes comunitats inclusives al Canadà, es poden reunir una vegada a la setmana en un despatx o en un apartament, ja n’hi ha prou. El concepte de mesquita inclusiva és molt anarquista.

¿I d’aquí 10 anys l’islamofòbia i l’homofòbia hauran crescut?

Si s’opta per les solucions correctes, si no s’assenyalen amb el dit minories que ja pateixen molta discriminació, si s’identifica la variable correcta que finalment és el problema, és a dir, la misèria intel·lectual, econòmica i social de la gent, millorarem. Però si es continuen fent les anàlisis dient “La culpa la té l’islamisme, la culpa la té el catolicisme, la culpa la tenen els àrabs o els africans”, la situació anirà a pitjor.

El perfil

Nascut a Alger l’any 1977, és un teòleg i imam obertament homosexual, fundador de la primera mesquita inclusiva de França, un lloc d’acollida de les comunitats LGTBI musulmanes.

Té un doctorat en antropologia amb una tesi sobre “minories sexuals a l’avantguarda de mutacions de les relacions de l’islam de França”. L’agost del 2014 va casar religiosament dues lesbianes iranianes a Estocolm. És l’autor del llibre L’Alcorà i la carn.