Malviure al carrer amb la por al cos

Un 47% de les persones que dormen en parcs i caixers reconeixen que han patit alguna agressió, amenaces o insults, però les denúncies són excepcionals

EL MANUEL PASSA POR cada nit. Aquesta sensació tan desagradable l’obliga a estar despert i atent a qualsevol moviment o soroll fins que cap a les 2 de la matinada el seu cos s’afluixa pel cansament i els ulls se li tanquen. “M’han robat cinc cops la motxilla. Una vegada me la vaig lligar al braç i em van tallar la nansa. Qui roba a un pobre? En un caixer tampoc et sents segur perquè ve sempre el típic desgraciat que et vol robar, i dorms mig despert”. De vegades simplement els volen molestar: “L’altre dia va passar un noi clavant cops de casc al vidre, es va aixecar un company, va sortir i va aconseguir que marxés. ¿Però tu trobes que és normal que hi hagi gent així?”, es pregunta aquest home menut amb la cara vermella i tallada pel fred.

A dins de la motxilla només hi porta una pinta per als cabells, una bufanda, paper de vàter i una pomada per a les pessigades de les xinxes. “L’altre dia vaig agafar un cartró i n’estava tot ple, i ara tinc picor a tot arreu”, diu, mentre no para de rascar-se. Després es posa la mà al coll i estira una creu de fusta i assegura que els lladres que no el deixen descansar “acabaran caient”. Són un grup petit que van en bicicleta: “Vigilen quan agafem el son per robar-nos”, diu.

El Manuel té 45 anys, és de les Terres de l’Ebre i en fa dos que malviu sense sostre. “Els meus pares van morir, vaig agafar una depressió i vaig acabar al carrer”. En l’últim robatori li van prendre el DNI i ara l’ha d’anar a renovar si vol cobrar la pensió de 426 euros que rep al mes. Hi ha detalls que per a qualsevol persona no tindrien cap valor però que per als sensesostre són vitals: “És molt diferent dormir dins d’un sac de cuc que en un que porti cremallera, perquè amb el primer si t’agredeixen no pots ni reaccionar perquè costa més de sortir-ne”. Hi ha també una altra sensació desagradable: el menyspreu de la gent. “Es pensen que ets una porqueria, els hi veig als ulls, i aleshores ja ni saludo, ni dic bon dia, fora! També hi ha bona gent. M’he aixecat, per exemple, amb 20 euros al costat”.

El Manuel va acompanyat de l’Enric. Són inseparables. “Al carrer si no dorms amb dues o tres persones al caixer estàs perdut, ens vigilem els uns als altres i sempre hi ha algú despert”. El seu amic té 56 anys i li explica acudits per fer-lo riure i així junts intenten cavalcar el dia i la nit amb una certa esperança. L’Enric també ha rebut amenaces, insults... “He viscut en 10 caixers automàtics. Només dormo 4 hores i per sort tinc un son molt lleuger, i si algú s’acosta em desperto de seguida”, explica aquest home, que porta uns dos anys sense recursos. Va estar quasi 9 anys a la presó per tràfic de drogues i des que va sortir de la cel·la no ha pogut refer la seva vida. “Hi ha gent que entra a treure diners al caixer i et mira malament. I no et pots tancar per dins perquè alguns truquen al telèfon d’atenció al client, es queixen i aleshores vénen els guardes de seguretat privada i et fan marxar”, explica amb impotència. Aquest home, castigat pels seus errors i per altres problemes, havia tingut una bona vida. “Havia treballat de maître en bons restaurants i a la construcció, i havia tingut bars a Eivissa i Formentera”, recorda amb una certa enyorança.

Tots els sensesostre viuen amb por. I les dones ho passen pitjor: “Per a elles encara és més dur. Algunes pateixen violacions, però no d’altres indigents, eh! Nosaltres les respectem com un company més. En conec una que és brasilera i es diu Deisi però que es fa dir Mario i va amb una gorra i el cabell recollit per semblar un home i no tenir problemes”.

El Miquel Fuster dibuixa còmics. Va arribar a treballar per a Norma Editorial als anys 80 però “els excessos, l’alcohol i la mala fortuna [se li va incendiar la casa] van fer que acabés al carrer”, explica la seva biografia. És popular. Les seves vinyetes tenen molta força. Descriuen amb precisió i dolor els seus pitjors anys a la intempèrie, quan la beguda era la seva principal enemiga però també l’únic consol davant la desesperació. “Per algú addicte a l’alcohol una ampolla és com per al malalt un medicament. Quan Arrels em va recollir fa 12 anys estava mig mort”. Va arribar a pesar 42 quilos.

En el seu primer còmic, titulat Miguel, 15 años en la calle, descriu l’agressió que va patir quan feia uns dos anys que dormia en bancs i parcs. “¿Veus aquesta cicatriu que tinc al nas? Uns nois em van tirar una llamborda i van marxar rient”. Els seus dibuixos, fets amb traços simples, com gargots, expliquen aquella dolorosa nit en què dos nois el van agredir i humiliar. “Eren dos joves d’uns 20 anys, ben vestits, amb elegància. Vaig dir-los que era un pintor bohemi i els vaig ensenyar alguns dels meus olis. El seu rostre mostrava en algun moment una insensibilitat de pedra i la seva mirada es perdia en el buit. Vaig notar que el cor se m’accelerava i quan ja marxaven un dels nois, el ros, va fer un somriure lent i em va llançar una llamborda a la cara. Després van fugir corrent i rient. La metge em va dir que em podrien haver deixat cec”, explica Fuster, que 12 anys després encara recorda aquell episodi amb pànic i ràbia.

Després d’aquella mala experiència va decidir marxar a viure en un bosc de les Planes, a Sant Cugat del Vallès. “M’havia criat allà fins als 10 anys, i després d’aquell episodi vaig pensar que estaria més segur que a la ciutat. A Barcelona et sents exposat com en un aparador. Els caixers no són segurs. Al bosc passes por, també, perquè de nit se senten molts sorolls. Venien senglars o gossos perillosos i amb un crit aconseguia espantar-los”. El pitjor, diu, “és viure sempre en guàrdia, és terrible esperar sempre que potser passarà alguna cosa”. Només el fred glaçat aconseguia treure-li la por. Perquè era tan dur aguantar les baixes temperatures que el cap se li paralitzava i no podia pensar en res.

Precisament quan el mercuri apunta avall molts dels indigents que es mouen pel centre de Barcelona es refugien matí i tarda a la seu de la Fundació Arrels, al barri del Raval. Alguns s’han convertit en voluntaris i altres encara necessiten aquest suport per anar trampejant la duresa del dia a dia. El Juan Carlos és un dels col·laboradors del centre. Coneix perfectament les seqüeles que deixen tants anys d’incomprensió i por. Després de passar 17 anys deambulant va decidir demanar ajut seriosament després de ser víctima d’una agressió. “M’insultaven sovint i un dia va venir un noi d’uns 25 anys dient que no volia veure gent al carrer perquè la seva filla aniria a l’institut del costat, cosa que era mentida perquè allà no hi havia cap centre, i tampoc quadrava que fos pare d’una noia de 16 anys amb l’edat que ell tenia”. Va passar molta por perquè aquest individu no en va tenir prou amb les amenaces: “Va intentar trencar la porta del banc on jo em refugiava i quan fugia d’allà em va clavar puntades de peu”.

El Juan Carlos, com el Miquel, es va anar acostumant a la inseguretat: “Al principi no dormia gens, després tenia sempre un ull obert, però al final ja m’era igual perquè m’havia acostumat més o menys a la situació”. El Miquel ho confirma 12 anys després d’haver deixat el carrer: “T’acabes acostumant a viure amb la por al cos, però això dia rere dia desgasta molt”. Els caps de setmana eren el pitjor malson del Juan Carlos. Els divendres i els dissabtes a la nit apareixien per la porta grups de joves que venien de festa “i calia anar més amb compte”.

DENÚNCIES EXCEPCIONALS

Un estudi de l’Observatori Hatento, nascut per posar el focus en aquests casos, detalla precisament que un 60% dels incidents i delictes d’odi contra els pobres els cometen joves que surten de nit. En una investigació recent van entrevistar 261 persones sense llar a Barcelona, Bilbao, Madrid, Sant Sebastià, Múrcia i Sevilla, i un 47,1% van explicar que havien rebut alguna agressió o amenaça pel fet de ser indigents. El més alarmant és que només 15 de les 114 persones víctimes d’un incident havien presentat denúncia.

Les dades oficials ho corroboren i els Mossos d’Esquadra afirmen que “les denúncies per atacs als indigents són excepcionals”. La policia no té cap pla especial per atendre els sensesostre perquè creuen que és una qüestió “dels serveis socials”, igual que la Guàrdia Urbana de Barcelona. Els més pobres, però, agrairien que la policia els tingués més en compte. El cas és que els Mossos van firmar l’any 2010 un protocol amb la fiscalia especialitzada en delictes d’odi i discriminació de Barcelona per fer-li arribar les denúncies relacionades amb aquests casos.

El fiscal que rep aquests informes de la policia és Miguel Ángel Aguilar, que fa pocs dies va fer una xerrada a treballadors, voluntaris i usuaris d’Arrels per explicar-los la importància de denunciar. El Codi Penal, fins i tot amb la seva reforma recent, s’ha oblidat un cop més d’aquest atac als més vulnerables. Amb tot, la fiscalia ha buscat escletxes per agreujar la petició de pena per als que sense cap valor humà decideixen atacar els més dèbils de la societat. “Quan tenim clar que algú ataca una persona pel fet de ser pobre el que fem és imputar als autors un delicte de lesions, i els acusem també d’un delicte contra la integritat moral”. És el mateix que fan amb els atacs homòfobs o racistes, que en aquest cas sí que estan recollits en el Codi Penal.

Aguilar fa una crida als ciutadans “perquè presentin denúncia i donin tots els detalls possibles per identificar-ne els autors”. Ho ha aconseguit recentment. Demana 2 anys de presó per a un individu que el 21 d’abril a les 20.30 va entrar en una sucursal de La Caixa del carrer Gran de Gràcia número 18 de Barcelona per treure diners i amb menyspreu i de manera absolutament gratuïta va clavar un cop de puny a la boca d’un indigent que hi havia al caixer mentre li deia “ Guarros, aquí no se mea ”. No en va tenir prou amb els punys. Segons l’escrit de la fiscalia, va fer servir els seus coneixements d’arts marcials per clavar una coça a la víctima que la va fer caure a terra, i va seguir clavant-li puntades de peu a la boca de l’estómac i al costat. La dona que neteja el caixer, la María del Carmen, va entrar en aquell moment i no va dubtar. Va recriminar-li que estigués pegant una persona indefensa i com que no parava va sortir al carrer a demanar ajut. L’individu va fugir en moto amb la seva parella, que l’esperava fora, però la Guàrdia Urbana el va detenir una estona després a partir de la descripció de diversos testimonis.

L’incansable fiscal Aguilar ha redactat amb alguns col·legues de professió un manual de 400 pàgines sobre els delictes d’odi, editat pel Centre d’Estudis Jurídics, que repartirà entre altres membres del ministeri públic i també a jutges.

Aguilar explica que les persones desemparades no denuncien “perquè no tenen un suport sòlid al costat, i en el pitjor dels casos perquè pensen que el que els passa és normal tenint en compte la seva marginalitat”.

En aquest sentit, Arrels facilita als seus usuaris que s’empadronin al local de l’ONG al carrer Riereta perquè si han de presentar alguna denúncia sigui més fàcil que els enviïn qualsevol possible citació judicial. El director d’Arrels, Ferran Busquets, coneix a la majoria d’indigents pel nom i s’atura a parlar-hi pels passadissos entre reunió i reunió. “Cal ensenyar a les escoles que es pot eradicar la pobresa, és una qüestió de voluntat i de respecte. I cal tenir en compte que en el fons ens pot passar a tots”, recorda.

Per intentar posar llum sobre les agressions als més desfavorits, l’entitat té previst fer al maig un cens de les persones que viuen al carrer amb unes enquestes “amb noms i cognoms, si és possible, i amb preguntes sobre si han rebut agressions”. Segons Busquets és important, perquè “actualment no sabem qui hi ha al carrer, què els ha passat, i volem tenir-ne una radiografia tan acurada com sigui possible per aportar solucions més encertades”. En l’últim recompte, el maig passat, van trobar 900 persones dormint en caixers, portals i parcs a Barcelona.

APOROFÒBIA: ODI O POR AL POBRE?

La filòsofa Adela Cortina va començar a fer servir el terme aporofòbia als anys 90 en diverses publicacions per diferenciar l’odi als pobres de la xenofòbia. Però avui alguns experts es neguen a adoptar aquest terme per definir una suposada por a la pobresa. “No és fòbia. És odi per ignorància”, detalla la psicòloga i pèrit forense Elena Garrido. Garrido, experta en perfils criminals, considera que aquesta definició respon més a un comportament social general de menyspreu als pobres. “Hi ha gent que pensa: si aquest és aquí al carrer és perquè la seva família no el vol i vés a saber què deu haver fet... El desconeixement provoca que s’atribueixin connotacions negatives als sensesostre”. Les societats capitalistes ho fomenten però pot passar a totes les classes socials.

Però els que cometen els atacs formen part, a parer de Garrido, d’un altre capítol: individus violents antisocials “que no tenen capacitat d’empatia i fan mal a col·lectius que consideren inferiors, i sovint justifiquen les seves actuacions basant-se en la suposada actitud de l’altre”, explica. “De vegades a la consulta em diuen: és que em va mirar malament. Són maneres de justificar un atac violent. El que pensen és que ningú es preocupa per aquests col·lectius vulnerables i que, per tant, no els passarà res si els agredeixen o insulten perquè ningú s’ocuparà de buscar-los”.

Aquestes persones comencen a passar la ratlla vermella quan arriben a l’etapa de l’adolescència: “És el moment d’explorar, i la majoria de joves busquen els límits. Però els que tenen una patologia antisocial necessiten escalar fins a un graó superior. I de vegades posen al mateix nivell trencar retrovisors de cotxes i agredir un indigent. I això és molt greu”. Són individus que lideren un grup i amb aquestes accions “pretenen demostrar la seva superioritat i enginy, i per això també enregistren l’acció amb el mòbil”. Els pèrits forenses com l’Elena Garrido els fan exàmens i elaboren informes on proposen si aquests subjectes necessiten suport psicològic o bé una condemna.

Per al psiquiatre forense Luis Borrás, alguns d’aquests violents són també “narcisistes i persones educades en el materialisme, per als quals qui no té diners no val res”. Darrere dels atacs hi ha de vegades persones d’ideologia neonazi que fomenten l’odi al pobre, als gais o als immigrants.

Un caixer de La Caixa al carrer Guillem Tell de Barcelona va ser escenari el desembre del 2005, ara ha fet deu anys, del pitjor atac que ha patit un indigent a Catalunya. Dos joves majors d’edat i un noi menor van cremar viva María del Rosario Endrinal Petit, de 51 anys. Els agressors van explicar en el judici que “només pretenien molestar-la perquè sortís del caixer... com una mosca que se’t posa sobre el nas”. Ningú ha oblidat aquella brutalitat. Però probablement pocs recorden que cada nit desenes de persones sense casa malviuen amb la por al cos.

Més continguts de