REPORTATGE

“Ningú parlarà de la lluita de les pescadores d'El Palmar quan hàgem mort”

Fa una dècada que a les dones del Palmar els van reconèixer els seus drets de pescar igual que els homes, però la batalla que va suposar aconseguir-ho encara manté dividits els veïns del poble

A finals dels anys noranta, un grup de veïnes del Palmar va voler canviar la història. L’any 2008 ho van aconseguir. I avui encara en paguen les conseqüències. El Palmar és conegut pel llac que el banya, l’Albufera, i per la tradició pesquera de la zona. Precisament, aquesta tradició va ser el motiu del conflicte que va dividir la població i segueix sent una ferida sense tancar.

Tot va començar quan, des de l’Associació d’Ames de Casa i Consumidors Tyrius del Palmar es va proposar que les dones poguessin formar part de la Comunitat de Pescadors de la localitat, i aquest ens s’hi va oposar. La normativa de pesca de la zona datava de l’Edat Mitjana i impedia a les dones pescar i heretar o traspassar el dret a fer-ho. Durant segles el dret s’havia transmès únicament de pares a fills, mai de mares a filles. Cansades d’aquesta discriminació, les dones de Tyrius van comunicar a la Comunitat de Pescadors l’any 1994 la seva voluntat d’ingressar-hi. Durant els primers anys van optar, aconsellades per l’Institut de la Dona de València, només per la via del diàleg. Però cansades de ser ignorades i veient que el procés s’allargava sense prosperar, l’any 1997 un grup d’aquestes dones va interposar una demanda. I això es va convertir només en l’inici d’una batalla legal d’11 anys.

Acabats els noranta, l’estira-i-arronsa es va agreujar i la relació entre el grup demandant i la Comunitat de Pescadors es va tornar encara més hostil. “En el moment en què va canviar la llei d’associacions, els estatuts també van canviar perquè qualsevol descendent, fill o filla, pogués demanar l’ingrés sempre que estigués avalat per dos socis per testificar que era la persona indicada”, explica l’actual secretària de la Comunitat de Pescadors del Palmar, Amparo Aleixandre. Per contra, les dones denunciants asseguren que des de la Comunitat les acceptaven a contracor i que modificaven només l’imprescindible per complir les sentències judicials que els donaven la raó a elles. “Crec que va ser més aviat una falta d’entesa entre les parts que no pas un conflicte masclista”, manifesta Aleixandre. “No volien que les dones els prenguessin el poquet que tenien”, puntualitza Carmen Serrano, la portaveu de Tyrius el Palmar i la cara més mediàtica de la lluita.

I en aquesta lluita, esclar, s’hi van veure implicats també els homes del poble. La majoria estaven en contra d’incloure les dones en el món de la pesca. D’altres els van donar suport. Tot i ser una minoria, 27 pescadors es van sumar a una recollida de firmes impulsada per les demandants. Serrano recorda que en aquella època van anar al programa d’Ana Rosa Quintana per donar a conèixer la seva situació i que així que les van veure aparèixer a la televisió des de la Comunitat de Pescadors van intervenir. “Van enviar cartes d’expulsió als pescadors que estaven amb nosaltres i van aconseguir que 15 se’n penedissin. Als altres els van expulsar”, explica.

Les cicatrius del conflicte

La dècada de litigis va finalitzar a principis del 2008, havent passat per tot tipus d’interlocutòries, sentències, ordres judicials i desacataments. La Comunitat de Pescadors va decidir aquell any no recórrer ja l’última sentència que donava la raó a les dones reclamants. “El dia que ens van admetre va ser vergonyós. Les finestres de la sala semitancades i dient-me que em donaven d’alta a la Comunitat per ordre judicial, que ells no volien... Allò va ser molt trist”, explica Elena Marco, una de les veïnes que, juntament amb Carmen Serrano i Teresa Chardí, entre d’altres, havien emprès la batalla legal. I aquesta va ser la fi d’un procés judicial però no pas del conflicte, que encara perviu.

“Ho tornaria a fer, tornaria a començar”, diu Teresa Chardí. Avui aquestes tres veïnes lamenten que tot i que hagin passat més de deu anys des que van ser acceptades, encara sigui un tabú parlar-ne. “D’aquest tema gairebé no se’n pot parlar aquí, l’arròs no és cuit i no crec que visquem per veure-ho”, es plany Marco. Encara ara n’hi ha que eviten parlar del que va passar i opten pel silenci. Si no se’n parla és com si no hagués passat, pensen. I així és difícil girar full, sobretot perquè el Palmar té poc més de 700 habitants i tothom es coneix o és família. “M’agradaria poder tenir aquesta conversa amb les meves amigues i no puc. Quan surt el tema es fa un silenci total”, assegura Chardí.

En la mateixa línia que Serrano, Marco i Chardí, des de la Comunitat de Pescadors reconeixen que encara hi ha ferides per tancar però es mostren més optimistes. “La relació entre les dues parts és cordial i, malgrat la difícil situació que vam viure, crec que som prou racionals i civilitzats. Tot costa però amb el temps no quedarà marca de la ferida”, vaticina Aleixandre. Admet, però, que encara hi ha desavinences perquè tothom va haver de prendre partit. “O estaves amb uns o estaves amb els altres, ningú quedava fora del conflicte”, recorda.

“Que maco que seria que aquí ens reconegueren tot el que vam fer, com a mínim les dones…”, diu Chardí. I puntualitza que arran del conflicte amb la Comunitat de Pescadors les veïnes del poble també van quedar dividides. Les que estaven a favor de la causa i les que no. Aquestes últimes es van constituir, paradoxalment, com a Associació de Dones Progressistes del Palmar, posteriorment anomenades Associació de Dones Independents del Palmar, i van organitzar manifestacions pels carrers del poble. “Ens deien de tot, portaven pancartes, semblava una pel·lícula de Berlanga”, expliquen. I recorden com tot plegat es va convertir en una qüestió de bàndols.

Chardí i les seves companyes de lluita troben a faltar un reconeixement que no ha arribat encara de la majoria dels veïns, però que sí que han rebut a fora. Esdeveniments arreu d’Espanya les van dur a explicar la seva lluita i a compartir-la amb altres organitzacions que treballaven per la igualtat de la dona. I l’any 2017 van rebre el premi Isabel Ferrer, concedit per la Generalitat Valenciana, que reconeix aquelles persones que han destacat per trencar els prejudicis socials i culturals. D’aquest premi el jurat en va ressaltar també que a les dones del Palmar la seva lluita els va suposar “patir ostracisme i pressions a casa seva i al seu poble”.

Reptes ambientals i socials

Actualment surten a pescar unes 50 persones de manera regular, entre les quals només hi ha una dona que pesca ocasionalment, segons dades de la Comunitat de Pescadors. “De petita deia que si hagués estat noi m’hauria dedicat a la pesca, i de gran deia que quan em jubilés m’hi dedicaria, però m’han fet odiar la pesca”, reconeix Chardí.

Però més enllà del conflicte, el problema és que cada vegada hi ha menys persones dedicades a la pesca, que la mitjana d’edat és de més de 50 anys i que l’Albufera ha de fer front a reptes mediambientals com la contaminació i salinització de l’aigua.

“Abans la pesca era una font d’ingressos importants. Avui l’estat dels recursos piscícoles de l’Albufera, la pèrdua d’hectàrees a favor de l’agricultura i les pressions per a usos agrícoles, industrials i ornitològics de la zona han fet que l’activitat pesquera quedi desplaçada a un segon terme”, comenta la secretària de la Comunitat de Pescadors.

“S’ha allargat la temporada de pesca i no deixen créixer el peix. A més, l’anguila és molt delicada i si l’aigua de l’Albufera està roïna no entra. Està tot alterat…”, es queixa Marco. “Hi ha molt secretisme i sempre tenim problemes per saber com avancen els projectes mediambientals”, afegeix Serrano.

Davant d’aquests problemes, des de la Comunitat de Pescadors insten a treballar per buscar alternatives que complementin l’economia pesquera amb altres activitats com la transformació del producte combinada amb turisme, gastronomia i cultura. Cal dir que el Palmar té una trentena de restaurants, un per cada 23 habitants aproximadament.

“Aquí abans es vivia de la pesca i si les dones haguéssim fet falta per ajudar i treballar a l’Albufera ho hauríem fet. El món de la comunitat a l’Albufera era tan bonic i tan fort que tots volíem viure-ho”, diu Marco. Més enllà de voler pescar o no, les dones que van emprendre accions legals als anys noranta ho van fer per poder participar de l’orgull que suposava ser part de la comunitat i per tenir un dret que se’ls havia negat durant més de 700 anys.

Avui la turistificació de l’Albufera, l’envelliment de la població pesquera i el conflicte encara actiu dificulten que les coses tornin a ser com abans. Sobretot això últim. “Hauríem d’escriure tot el que hem fet i viscut... perquè ningú parlarà de nosaltres quan hàgem mort”, conclou Serrano. 

Més continguts de