P oques frases -potser hauria de dir tòpics- em resulten més fal·laces i molestes que aquella que hom, posseït per la tinyosa correcció política, diu per quedar bé quan vol contradir algú i li fa por ser massa radical: “Totes les opinions són respectables, però jo opino que...” Totes les opinions són respectables? No, ni de bon tros. Hi ha grapats d’opinions que són de tot menys respectables. Les persones som criticables per les nostres ideologies. I només faltaria que no fos així. Existeixen punts de vista, posicionaments i creences profundament criticables. Fins i tot -i mira que la paraula no m’agrada gens- objectivament criticables.

Ara ja s’estila una mica menys utilitzar aquesta frase com a recurs dialèctic, suposo que perquè la radicalització de les ideologies esdevinguda en els nous temps que vivim ha fet caure moltes caretes, i amb elles també han caigut els romanços. Preferiria no posar-lo d’exemple de gaires coses, però és evident que a Twitter, amb la seva acceleració i visceralitat, les opinions es respecten menys que en cap altre lloc. El problema és que dona per a pocs matisos, i tan poc respectades són les suposadament respectables com les més evidentment nocives. Es fila poc prim.

Però més enllà d’anècdotes de xarxes socials, ¿a algú se li acudeix manera humana de respectar les opinions d’un nazi? Com es deu fer? La por global associada al terrorisme que ha florit al llarg de l’última dècada amb tantíssima força ha provocat una forta revifalla de les ideologies d’ultradreta. Els partits polítics feixistes obtenen representació parlamentària, es permeten manifestacions, no es persegueixen amb prou vehemència les actituds violentes, i l’apologia de l’odi racial ha passat d’estar molt mal vista a tolerada en alguns sectors no especialment marginals. Això és respectable? ¿A sant de què hem de respectar algú que enarbora una bandera espanyola preconstitucional, o sigui amb una àliga?

Si decideixes no respectar-ho i potser vas una mica més enllà i qualifiques aquests subjectes de, per exemple, “trossos de merda”, tal vegada te les carreguis tu i tot. Potser t’acusen d’atemptar contra la llibertat d’expressió o de ferir l’honor d’algú. ¿Com és possible respectar els supremacistes blancs que van organitzar el fastigós espectacle de Charlottesville del mes d’agost? Fa poc vaig revisar Els nens del Brasil (1977), la fantàstica pel·lícula de Franklyn J. Shaffner que recrea la figura de Josef Mengele, aquell individu que durant el nazisme va experimentar amb humans i que es va refugiar al Brasil perquè no li fessin pagar les seves atrocitats. Gregory Peck, Laurence Olivier i James Mason aconsegueixen unes interpretacions memorables en aquesta obra que ens explica la paranoia d’un boig que es creia d’una raça superior. Negar l’Holocaust hauria de ser delicte a tot el món. Lloar Francisco Franco, també. Són faves comptades, no?

En un terreny que resulta més proper -pel que fa al temps i a les sensibilitats-, tampoc em sembla respectable defensar les batusses de la Guàrdia Civil de l’1 d’octubre. O les repugnants actituds del Partit Popular i de Ciutadans amb aquest tema en concret. Trobo que ens hauríem de començar a estar de punyetes i atrevir-nos a assenyalar que hi ha actituds, opinions i ideologies que no només no són respectables sinó que converteixen els seus posseïdors i defensors, pel sol fet de posseir-les i a sobre publicitar-les, en males persones a temps parcial o complet. Que cadascú opini el que li vingui de gust sobre el que vulgui, per descomptat. Però deixem de dir, sisplau, que respectem totes les opinions. No siguem tan hipòcrites. No estic defensant cap mena de caça de bruixes, però sí que defenso el sentit comú i, sobretot, la naturalitat. La naturalitat de poder dir, per exemple, que un nazi és una escòria humana.