FORA DE FOCUS

Joan Maria Pou: “No trigarem a tornar a donar per descomptat que l’abraçada que no fem avui ja la farem demà”

S ense maquillatge. Així s’està fent ràdio des que es va decretar l’estat d’alarma. S’està emetent des de les cases de presentadors i col·laboradors, a través d’aplicacions per a mòbil, per internet o directament per telèfon. Els estudis de Catalunya Ràdio i de RAC1 han quedat buits, com a molt amb una o dues persones davant del micròfon, i les emissores s’han convertit en grans nusos de comunicació per on passen totes les veus i tots els sons, músiques i sintonies que han de sonar per antena. Els tècnics, guardians del directe, fan de superdirectors d’orquestra coordinant una cort de músics aïllats amb instruments apedaçats, rovellats i desafinats. I fan que soni. Joan Maria Pou és un dels pocs periodistes que trepitgen l’estudi del directe tot i el confinament. Que la ràdio continuï oferint informació i entreteniment, malgrat unes circumstàncies tan excepcionals, no l’ha sorprès gens. “Si hi ha una cosa que he vist des que m’hi dedico és la flexibilitat de la ràdio, la capacitat d’adaptació que té”. Potser la feina d’anys a El Barça juga a RAC1 hi té alguna cosa a veure, perquè ha comprovat com els tècnics feien sonar transmissions en llocs que ningú creuria, ajudant-se els uns als altres, punxant línies que semblaven impunxables. Ara la complexitat tècnica és enorme i això es nota tant en el ritme de les locucions, que han baixat de revolucions, com en la qualitat del so que acaba arribant als oients, que està esquitxat de retards, fregits i reverberacions. “Tots els problemes de so que puguem tenir, per molt molestos que siguin per als professionals, també serveixen perquè l’oient sigui conscient que s’està fent ràdio d’una altra manera i que aquesta també és una situació no normal per a nosaltres”. La ràdio hi és. I no només informa i entreté, sinó que també acompanya. És “aquest component de cobrir un buit, el de les relacions socials, compartir experiències, escoltar i conversar”, poc periodístic però que ara té molt valor.

Joan Maria Pou és poc optimista sobre les lliçons que com a societat traurem del confinament. No vaticina cap canvi substancial ni en les relacions econòmiques ni de poder, ni tampoc en la capacitat que tinguem com a societat de convertir els aplaudiments als balcons en millors condicions laborals i més valor social. “Si fóssim una societat que de veritat es creu els aplaudiments als balcons, els metges i els infermers serien professionals en el nivell u de reconeixement, cuidats des d’un punt de vista econòmic i laboral cada dia de l’any des de fa dècades”. Tampoc creu que les relacions personals acabin incorporant a la llarga els aprenentatges d’aquests dies, ni que aconseguim valorar el contacte físic més que abans. “No trigarem a tornar a donar per descomptat que l’abraçada que no fem avui ja la farem demà”.

Amb tot, el que més amoïna Joan Maria Pou és la facilitat amb què l’Estat ha retallat drets fonamentals sense que hi hagi hagut queixes ni resistències. Els ciutadans han deixat de tenir dret a reunir-se, a manifestar-se i a desplaçar-se allà on vulguin. “¿Estem disposats a renunciar a totes les nostres llibertats per no arriscar les nostres vides? No, parlem-ne”. Un debat que tot just es comença a obrir pas en l’opinió pública i que no pot trigar a ser prioritari. Fins i tot els periodistes hem deixat passar setmanes abans no hem exigit que les rodes de premsa telemàtiques deixessin d’estar sota el control censor dels equips de comunicació del govern. 

Com és el teu confinament?

A casa som dos. Em sap una mica de greu parlar de confinament en el nostre cas, perquè tots dos treballem i per tant estem la meitat del dia fora de casa fent el que la societat considera un servei essencial. Fins al migdia soc a casa i a la tarda vaig cap a la ràdio. No només no estic confinat sinó que surto de casa per feina més sovint que abans.

On passes més estona a casa?

La majoria d’hores soc al sofà. En època de confinament i en època de no confinament també.

Què estàs llegint?

La primera setmana de confinament em va costar molt poder-me concentrar en lectures i vaig haver de buscar coses que passessin ràpid. Ara estic llegint assaig i també llibres de contes o novel·les. En funció de l’estat mental faig una cosa o una altra. Els dos millors llibres que he llegit en aquest confinament són La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo, i Atrapa la llebre, de Lana Bastasic.

El + vist

El + comentat