“A DIFERÈNCIA DE LA FORÇA, QUE ÉS ATRIBUT i propietat de cadascun dels humans en el seu aïllament enfront dels altres, el poder només apareix allà on els humans es reuneixen amb el propòsit de realitzar alguna cosa en comú, i desapareixerà quan, per la raó que sigui, es dispersin o se separin. Per tant, els vincles i les promeses, la reunió i el pacte són els mitjans pels quals el poder es conserva; sempre que els humans aconsegueixin mantenir intacte el poder que va brollar durant el curs d’una acció o empresa determinada, pot dir-se que es troben en ple procés de fundació, de constitució d’una estructura secular estable que donarà alberg, per dir-ho així, al seu poder col·lectiu d’acció”. Aquestes paraules visionàries les va escriure Hannah Arendt en el seu llibre On revolution (1962), un clàssic del pensament polític en què prova d’esbrinar el caràcter essencial de l’esperit revolucionari a partir de l’anàlisi de les revolucions francesa i americana.

En aquest text, il·luminador com pocs, Arendt, a diferència de l’aproximació habitual, presta una atenció especial als moments prerevolucionaris i, després, als moments constituents: enfront de la tan comuna fascinació per l’esclat de l’impuls revolucionari, sempre més vistós i teatral, la filòsofa va intentar delimitar els dos processos que, abans i després, els atorguen el seu caràcter específic com a moviments històrics capaços de construir un món nou. La seva anàlisi és fascinant, i molt útil per descobrir que promeses i convenis col·lectius constitueixen un element d’estabilitat en l’imprevisible oceà d’incerteses. Amb això, Arendt va determinar el que anomena la gramàtica de l’acció col·lectiva : “l’acció és l’única facultat humana que exigeix una pluralitat d’humans”; i la sintaxi del poder : “el poder és l’únic atribut humà que es dóna en l’espai secular intersubjectiu gràcies al qual els humans es posen en relació mútua, es combinen en l’acte de fundació en virtut de la prestació i el compliment de les promeses, que, en l’esfera de la política, potser constitueixen la facultat humana superior”.

Per això, va establir una diferència fonamental, avui difícil de negligir, entre alliberament i llibertat. Sempre s’havia pensat que només era l’alliberament de qualsevol mena de servitud i coerció, com a condició prèvia, allò que podia conduir, després, a la institució d’un espai polític en què la llibertat fos possible. Arendt, tanmateix, va recordar que la idea d’alliberament és essencialment negativa: s’oposa a la manca de llibertat i drets, a la coerció política i a una situació en què una col·lectivitat està privada de la possibilitat d’autodeterminar-se. En aquest sentit, el procés d’alliberament, per emancipador que pugui ser al final, és sempre un moviment d’oposició política a repèl, a la contra.

La revolució americana, segons sosté Arendt recordant els escrits de John Adams, va contribuir, abans del seu esclat, a l’organització de la multitud, des de baix, i va aconseguir que l’exercici de la llibertat, positiva i creativa, formés part del procés d’alliberament i no hagués d’esperar al final de la situació coercitiva i colonial, aconseguida amb la independència política d’Anglaterra, per instituir un poder real abans que, amb l’alliberament, arribés a la seva fase constituent. Per dir-ho en termes més moderns, la ciutadania havia aconseguit empoderar-se molt abans de l’acte formal de proclamació de la seva sobirania política. La lliçó històrica és descomunal: els pobles només són capaços d’alliberar-se de la servitud si abans han començat positivament a actuar amb llibertat. Us sona?