Frida Kahlo sosté una figureta d’artesania olmeca

Reportatge

Frida Kahlo, secrets íntims de la deessa de la diversitat

El Victoria & Albert Museum de Londres mostra la construcció de la identitat de l’artista mexicana, icona global ultramercantilitzada i gairebé desposseïda de les arrels ideològiques

Frida Kahlo sosté una figureta d’artesania olmeca

D eessa absoluta. Frida Kahlo, icona ultramercantilitzada al segle XXI, més encara del que ho havia estat la imatge de Che Guevara al XX, marxista-feminista avant la lettre,dona cíborg quedesafia moltes de les convencions socials del seu temps (1907-1954), i que n’explora els límits, va fer de les pròpies limitacions i discapacitats físiques una manera de reivindicar-se i de construir la pròpia identitat. Contra vent i marea i contra una delicadíssima salut al llarg de tota la seva vida, des que el 1913 va contraure una poliomielitis molt severa i una de les cames li va quedar molt afeblida.

Frida Kahlo és també la deessa del multiculturalisme molt abans que el multiculturalisme fos primer reivindicat des de l’acadèmia i després explotat pel mercat i en especial per la moda. No debades existeix la Frida Kahlo Corporation, que gestiona els drets d’imatge de l’artista i de l’obra, i que ven el marxandatge amb la pàtina de projectar un model femení fort, el de dona que transcendeix i supera barreres culturals, ideològiques i estètiques i que ha depassat les temporals.

Frida Kahlo, de fet, és capaç de concentrar adhesions molt dispars. Per exemple, la de la primera ministra britànica, Theresa May, i la del cap de l’oposició, el laborista Jeremy Corbyn.

Durant el congrés de tardor dels conservadors celebrat a primers d’octubre de l’any passat, Theresa May va lluir un braçalet en què es veia el rostre bru i acolorit de la mexicana. El va mostrar mentre s’adreçava als delegats per pronunciar el discurs més important de la trobada. Impossible no veure’l, detall d’ attrezzo amb què pretenia marcar un indubtable perfil polític, el de dama forta, independent i moderna, i que només va deslluir una afonia inoportuna que li va fer perdre la veu repetidament quan s’adreçava als delegats. Però Theresa May, com Frida Kahlo, de moment està superant, també contra vent i marea, tota mena d’adversitats. De moment. Un atzar, sens dubte, que en cap cas les equipara. Ni que tampoc pot justificar el pecat de descontextualitzar la vida, l’obra i la ideologia -comunista- de l’artista, als antípodes de la premier.

Corbyn, per la seva banda, més discret, és un admirador confés de Frida Kahlo. Fent honor a tanta devoció, abans-d’ahir va assistir a la inauguració de l’exposició que el Victoria & Albert Museum de Londres dedica a l’ara gran musa de la diversitat. La dona de Corbyn, Laura Álvarez, és mexicana, una altra connexió. I encara una més, tot i que anecdòtica: l’any 1988, un jove diputat de l’ala esquerra del Partit Laborista, un tal Jeremy Corbyn, conegut per les seves simpaties amb els considerats radicals i els rojos, va reivindicar la figura de Lev Trotski demanant la rehabilitació completa del líder revolucionari. Trostki va ser breument amant de Frida Kahlo mentre estava refugiat de la persecució de Stalin a la Casa Azul de Coyoacán, la llar familiar d’ella, on vivia amb el seu marit, el gran pintor muralista Diego Rivera. Frida Kahlo va néixer a la mateixa Casa Azul, construïda pel seu pare. A l’exposició de Londres es podran veure filmacions històriques en què apareix el famós trio.

El bany ocult de la Casa Azul

Ara com ara, en part per les raons ja apuntades d’haver-se convertit en una figura preeminent i cobejada per tothom, qualsevol proposta amb el nom de Frida Kahlo és sinònim de blockbuster, d’esdeveniment popular però alhora molt prestigiós perquè una gran institució com el Victoria & Albert Museum s’asseguri l’èxit de públic .

El xou - Frida Kahlo: making her self up - no amaga aquesta voluntat i es promociona amb un reclam impossible d’obviar, sobretot per als més fetitxistes, per a tots aquells interessats en la persona i la personalitat de l’artista més que no pas en l’obra, per bé que siguin del tot indestriables. És la primera vegada que surten de Mèxic algunes de les pertinences més íntimes de Frida Kahlo, que fins fa catorze anys van estar amagades. Quan va morir el 1954, el seu marit, Diego Rivera, i la mecenes Dolores Olmedo les van fer guardar al bany de Kahlo de la famosa Casa Azul. El van fer segellar i no es va obrir fins al cap de mig segle, l’any 2004. El muntatge del Victoria & Albert Museum, molt impactant a mesura que l’espectador s’endinsa en el laberíntic i relativament breu recorregut, juga amb la idea de la descoberta d’un tresor llargament ocult, del qual gairebé no en quedava memòria.

En enderrocar el mur que protegia l’estança va sortir a la llum una esplendorosa col·lecció de vestits indígenes, enlluernadors pels distintius colors identificadors de diferents parts del territori mexicà, collarets de formes precolombines que Frida Kahlo va dissenyar i es va fer especialment per a ella, productes de bellesa i maquillatge amb els embolcalls originals, medicaments que s’havia de prendre contínuament, enginys ortopèdics exquisidament decorats per ella, cotilles mèdiques també decorades, cartes d’amor i gairebé dues mil fotografies, moltes de les quals autoretrats.

Una de les comissàries de l’exposició, Claire Wilcox, destacava aquesta setmana, durant la presentació a la premsa internacional, la importància d’aquests dos-cents i escaig objectes i peces d’art perquè permeten una nova aproximació a la figura de Kahlo: “Tothom es pensa que la coneix però, de fet, no la coneixen gens”.

El coneixement de què parlava Wilcox es deu, entre altres raons, al fet que Frida Kahlo és, probablement, una de les artistes més retratades de tots els temps. El seu rostre no només il·lustra braçalets, sinó també samarretes. Ella mateixa era una experta en el que ara s’anomena selfie, ja fos un dibuix o una fotografia, una tècnica que va aprendre del pare, un emigrant alemany .

Confessió vital

L’exposició és plena de retrats -algunes de les imatges estan signades per Tina Modotti, Gisèle Freund o Edward Weston- i també d’autoretrats. Un dels més impactants -potser no tant per la qualitat artística com pel que revela- és un dibuix de petit format titulat Las apariencias engañan (1944), pràcticament una radiografia des del punt de vista estètic, i una confessió vital. Un dels seus vestits, l’anomenat Tehuana, esbossat com una transparència, actua de camuflatge sobre el seu cos. La faldilla crea una mena de màscara acampanada en les extremitats, diferents l’una de l’altra a causa de la malaltia. La imatge, dura i senzilla com un gargot enèrgic, deixa entreveure la cotilla que va haver de dur bona part de la seva vida. El dibuix mostra, a més a més, un fet que va ser una constant: la roba li serveix per dissimular la discapacitat, les ferides que la vida li va anar deixant al cos.

De cotilles en va començar a necessitar a causa d’un terrible accident que va patir el 1925, amb 18 anys. L’autobús escolar en què tornava a la casa familiar de Coyoacán -la Casa Azul, com la va decorar després de casar-se amb Diego Rivera el 1929; ell tenia 43 anys i ella 22- va xocar amb un tramvia. Arran d’això, va patir una fractura de l’espina dorsal, de la clavícula i del coll, es va trencar diverses costelles i la cama dreta per diferents punts, es va dislocar el peu esquerre i també va patir una fractura de la pelvis. El passamans de ferro de l’autobús li va foradar l’abdomen i l’úter, cosa que va afectar els seus òrgans reproductors. Eren un seguit de ferides mortals. Però se’n va sortir després d’un mes en coma i d’un ingrés hospitalari de tres mesos. Aquest fet dramàtic va marcar el seu inici com a artista -va començar a pintar al llit, i fent-se retrats- i també el deteriorament del seu cos. La relació amb el patiment físic ja no l’abandonaria mai més.

Probablement, la gran mancança de l’exposició és l’absència d’alguns dels seus quadres més reconeguts, que només es mostren amb petits i decebedors cartells en blanc i negre. Las apariencias engañan seria un mena d’esbós de cos sencer del ben conegut La columna rota, també del 1944. Kahlo hi va dibuixar el seu tors. Ensenyava la columna vertebral fracturada mentre la cotilla que embolcallava el seu cos li donava l’aspecte de dona cíborg necessitada de tota mena d’artefactes mèdics i ortopèdics per poder-se’n sortir en el dia a dia. El va pintar poc després d’una de les moltes operacions a què es va sotmetre per intentar corregir els efectes de l’accident que havia patit en l’adolescència. La culminació de tant de dolor arribaria el 1953, un any abans de morir, quan va patir una gangrena i va perdre una cama.

Intimitat inquietant

Després que el visitant hagi passat per les primeres parts de l’exposició, bàsicament fotografies i filmacions -les arrels familiars o la rellevància de la Revolució Mexicana, poc emfasitzada, tot i que marcaria la seva militància política, també definida per la relació amb Rivera-, s’arriba al veritable nucli de la mostra, dividit en dues parts. Sis vitrines ensenyen els objectes més sorprenents i inquietantment íntims, relacionats amb l’esmentada condició mèdica de Kahlo. Per exemple, un parell de botes altes, bellíssimament decorades, de cuir vermell. De la bota dreta en sobresurt la cama ortopèdica que va necessitar l’últim any de la seva vida. Kahlo no estava disposada a deixar que la discapacitat s’interposés en el seu sentit estètic.

També es veuen les ja esmentades cotilles, igualment decorades, una d’elles amb la falç i el martell i, a sota, un fetus pintat sobre la zona de l’estómac. Al costat, en l’altra cotilla, el fetus s’ha substituït per un forat gran, representació del nen perdut en un dels tres avortaments involuntaris que va patir. Mai no va tenir el Dieguito que desitjava.

Després d’un petit trànsit expositiu del tot neutre -una mena de túnel del temps, simbòlica representació dels cinquanta anys que van transcórrer entre la mort de Frida Kahlo i la descoberta de les seves pertinences amagades al bany de la Casa Azul-, l’espectacle londinenc culmina amb una instal·lació espectacular dels seus vestits, que combina els tradicionals mexicans amb d’altres d’estil més occidental. Els maniquins grisos sobre els quals es presenten ressalten la vivor dels colors. La sala està envoltada per algunes de les fotografies més emblemàtiques de l’artista i de quadres com Autoretrato con monos o Diego en mi mente.

Vida i obra es fonen en Frida Kahlo i l’exposició ho deixa ben palès. I també que la construcció d’una identitat artística es pot fer a contracorrent i contra l’adversitat vital. És una altra de les grans lliçons de la galeria de tresors ocults de l’artista. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat