Smiley, el gran engany entre la veritat i la ficció

John le Carré va oferir dijous a Londres una conferència molt emotiva

John le Carré, dijous passat a la nit, durant l’acte que va fer al Southbank Centre de Londres amb motiu de la presentació, retrasmesa en cinemes de tot arreu, de la seva nova novel·la. / CASPAR STEVENS/SOUTHBANK CENTRE

De la mà de George Smiley, cavalcant entre la ficció que ha creat i una realitat que va viure de molt a prop, i que ha mitificat en novel·les que són el relat de les últimes sis dècades d’història del món, dijous passat John le Carré va oferir una lliçó de vida i humanitat. També, esclar, i resulta redundant dir-ho, de literatura.

Celles molt poblades i blanques, el caminar pausat per l’experiència dels 85 anys i uns cabells més platejats que grisos pel focus lateral que l’il·luminava, l’ombra de la persona es projectava, gegant, sobre l’escenari del Southbank Centre, a Londres. Una nit amb David Cornwell, el nom real de l’escriptor, compartida des del Regne Unit en molts cinemes d’Europa en una transmissió en directe. Le Carré és una estrella, també una referència moral, i el comiat del públic, més de mil persones dretes, després de dues hores i quinze minuts de confidències innocents, n’és la prova.

Probablement, la seva última aparició pública abans de retirar-se. “Però ja estic treballant en un altre llibre. Escriuria sempre, encara que no publiqués res. I sempre porto una llibreta a sobre, per anotar el que visc i veig dia a dia, mentre encara ho tinc fresc; no hi fa res la quantitat d’alcohol que hagi begut”. I afegiria: “Escric només a mà”.

El món d’ahir i el món d’avui

George Smiley, mestre d’espies, ha ressuscitat en el nou llibre, A legacy of spies, que dijous es va posar a la venda en anglès i que apareixerà al gener en català i castellà (Edicions 62 i Planeta).

Per què tornar-hi, al vell món del Circus (nom que l’escriptor dona a l’MI6, el servei d’intel·ligència exterior britànic)? “I per què no?”

L’editor del Daily Telegraph l’hi va retreure en una nota que li va enviar. Le Carré s’hi va tornar i n’ha deixat la prova al llibre. I dijous hi va afegir una explicació: “Si un autor té la sort de viure i, per tant, el personatge també, no hi ha res que puguis fer per parar-los. És una llicència poètica que no té data de caducitat. En qualsevol cas, ell [Smiley] sempre serà més vell i més savi que jo”.

La reaparició del veterà agent permet a LeCarré comparar no només dos mons diferents de l’espionatge, el de la Guerra Freda i l’actual, sinó també com els valors d’una generació i l’altra s’alteren, canvien: fins i tot la paraula traïció té un altre pes i significat. El narrador de la història, Peter Guillam, mà dreta de Smiley des de la primera novel·la, Trucada per al mort, és requerit pels seus vells amos -ara gent molt més jove i tibada- per retre comptes sobre l’operació Windfall, un afer que va acabar en tragèdia amb la mort d’Alec Leamas i la seva amant, Elisabeth Gold, quan intentaven travessar el tot just erigit Mur de Berlín. Era el final amarg de L’espia que va sorgir del fred i la consolidació rotunda d’una nova manera d’acostar-se al paisatge dels secrets. I fins aquí l’espòiler .

¿Diferències entre els dos mons, els que va viure Cornwell a l’MI5 (intel·ligència interior) i l’MI6? Potser és una idealització, o només nostàlgia, no tant del passat com de la joventut, però Le Carré va dir: “Vaig formar part d’un privilegiat conte de fades no violent que mai no tornarà”. Res a veure amb com s’han de combatre les amenaces actuals.

Mentre anava i venia en el temps, i entre la ficció i la realitat, John le Carré va llegir fragments de la nova novel·la i va recordar episodis fonamentals per al seu naixement com a escriptor. S’adona que es pot dedicar a escriure en una habitació, secció F4, de l’MI5. Es tracta d’un moment fundacional al qual ja s’havia referit en alguna altra ocasió. I parla de John Bingham, el seu cap, membre de l’MI5 amb experiència en l’espionatge durant la Segona Guerra Mundial, “la persona que em va ensenyar [més d’una dècada després] que jo podia escriure”, i a qui li va fer llegir Trucada per al mort, que Le Carré va redactar a l’esmentada oficina . Bingham, a més, també és el model humà en què s’inspira per donar vida a George Smiley. És el cercle perfecte, el gran engany que fa impossible distingir entre el que és veritat i el que no ho és: un espia real, i novel·lista de thrillers d’espionatge -Bingham va escriure 17 llibres-, que serveix de model a un altre espia real, David Cornwell, per crear-ne, amb el seu pen name deLe Carré, un de ficció, Smiley, que és el gran paradigma de l’espia durant la Guerra Freda, l’home ple de dubtes morals que mai no té respostes concloents.

En marxar de l’escenari, aclaparat pels aplaudiments i el respecte que li mostrava el públic, John le Carré deixava un llegat de gran humanitat. I també algunes sentències per pensar-hi: “L’ascens del feixisme és contagiós i infecciós. S’està instal·lant a Polònia i Hongria. Veiem el mateix que passava a Europa als anys trenta”. “Trump és un símptoma de trencament de les regles, de l’ascens del feixisme, de formes de comportament de populisme demagògic”.

N’hi va haver d’altres. Un record per a Thomas Mann i un consell d’un altre espia i també escriptor, Graham Greene: “No t’amoïnis quan entris en una sala plena, perquè la gent només vol parlar d’ella mateixa”. No va ser el cas dijous. A Londres la gent només volia escoltar-lo.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT