Terra-lab.cat (3) Quan nord i sud es toquen

Reportatge

Terra-lab.cat (3) Quan nord i sud es toquen

El Delta i l’Empordà són un únic territori, un paisatge que es barreja i es confon en l’imaginari de l’exposició ‘Hiberticer’, que el 9 de juny s’inaugura al Museu Can Mario, de la Fundació Vila Casas, a Palafrugell. És una nova etapa del projecte Terra-lab.cat, que, de la mà de la Fundació Carulla i el departament de Cultura, vol oferir noves mirades sobre el territori català. Els responsables són els fotògrafs Rita Puig-Serra i Salvi Danés, i l’artista David Bestué.

Terra-lab.cat (3) Quan nord i sud es toquen / RITA PUIG-SERRA / SALVI DANÉS
DAVID BESTUÉ i CATALINA SERRA

Dos territoris, tres artistes, un projecte

És interessant plantejar què tenen en comú el delta de l’Ebre i l’Empordà. Tot un exercici intel·lectual i artístic que els fotògrafs Salvi Danés i Rita Puig-Serra i l’artista visual David Bestué van entomar amb ganes i curiositat. El primer que van fer, expliquen, va ser sobrevolar els dos territoris. Literalment. l’un darrere l’altre, els dos fotògrafs es van enlairar amb un ultralleuger sobre l’Empordà i sobre el Delta. Hi ha fotografies que en donen testimoni, però, explica Rita Puig-Serra, l’objectiu no era tant aconseguir aquestes imatges com “tenir un primer contacte amb el territori d’una manera molt àmplia”. A partir d’aquí han anat visitant, junts i en solitari, els dos territoris per completar l’exposició Hiberticer, que es presenta entre el 9 de juny i el 25 de novembre a Can Mario de Palafrugell, en el marc del projecte Terra-lab.cat

“El punt de partida era mostrar l’empremta de l’home en els paisatges dels dos llocs”, afegeix Puig-Serra. “Des de les pintures en coves rupestres fins a les construccions més actuals. Això és el que dona unitat a la mirada sobre els dos territoris”. I, afegeix Salvi Danés, cal tenir en compte que “els dos territoris estan banyats pel Mediterrani i els travessen dos rius importants”. L’Ebre, poderós i que de fet arrossega les restes de tot el país fins al delta, i el Ter, també carregat de sediments i d’històries. Han intentat, diuen, que el resultat de la feina reflectís aquests dos territoris com si en fossin un de sol, com si no es poguessin distingir ni separar. “Jo de vegades explico el projecte com si fos agafar els dos extrems d’un territori en un plànol i plegar-lo per la meitat”, explica Danés. “I, a més de plegar-lo, travessar-lo amb un llapis”.

El tercer actor d’aquesta conversa és l’artista David Bestué, que tot i que de vegades també fa fotografies, o vídeos o escultures -n’ha fet col·locar una de pedra falsa a l’exposició-, el seu treball també inclou el text, com va quedar demostrat al llibre Enric Miralles a izquierda y derecha (también sin gafas) (Editorial Telnov). En aquesta ocasió el seu paper ha sigut gairebé d’escriba. “Jo els acompanyava i anava agafant notes del que veia”, comenta. “Al diari-catàleg que hem fet per a l’exposició hi ha aquestes notes, i és on hem reflectit millor entre els tres el concepte del projecte”, afegeix. La publicació es trobarà a les sales del Museu Can Mario, que és el centre dedicat a l’escultura de la Fundació Vila Casas. Té sentit, perquè bona part del treball fotogràfic que han fet té com a fil conductor la pedra, les pedreres, els sediments, les construccions i les escultures.

Els tres creadors han nascut a Barcelona -Rita Puig-Serra i Salvi Danés el 1985; David Bestué cinc anys abans-, i aquest projecte els ha suposat un parèntesi en les seves recerques i treballs personals. Puig-Serra, a més dels seus projectes centrats en la memòria, treballa en la fotografia comercial; Danés, més centrat en la fotografia documental, també és professor a Grissart. Bestué, un reconegut artista visual, ha centrat bona part del seu treball en l’arquitectura. L’experiència la qualifiquen de positiva. “A vegades és difícil, perquè cadascú té els seus interessos estètics; per això el més difícil ha sigut unificar-ho tot per donar-li coherència”, diu Danés. “Treballar en comú et permet veure coses diferents i deixar de banda la teva manera de fer”, comenta Puig-Serra. “El resultat és coherent. Unifiquem els dos territoris i no distingim entre les fotos de l’un i de l’altre. També unifiquem les fotos. La visió de tots tres es fusiona en una de sola”.

Què és Terra-lab.cat?

Un projecte ambiciós i plantejat a llarg termini en què res estava predefinit d’antuvi. Això és Terra-lab.cat, un laboratori de creació visual sobre el territori català que va guanyar el primer premi Lluís Carulla, el 2015, per l’estímul d’un projecte cultural, dotat amb 100.000 euros. Amb aquests diners i l’ajuda del departament de Cultura s’han produït deu treballs en què sempre han col·laborat dos artistes visuals i un creador d’un altre àmbit, des de la música a la filosofia, amb el denominador comú d’haver nascut després del 1968. Els deu equips -en total, 30 persones- han fet el treball de camp al llarg de més d’un any en diverses zones, encara que no és ben bé un recorregut paisatgístic o geogràfic, sinó que cada equip ha escollit treballar el territori des d’enfocaments diversos, ja sigui la seva relació amb la tecnologia, amb el cos o amb l’antropologia com també amb conceptes més eteris com la permanència o el subjecte. Els impulsors del projecte -Vicenç Altaió, Ignasi López, Sergi Opisso i Román Yñán- han coordinat els diversos equips, que aniran mostrant els seus treballs en diversos centres del territori.

Delta

Impossible no pensar, mentre es camina pel delta de l’Ebre, que no és més que un resum material dels territoris que l’Ebre travessa durant més de 900 quilòmetres, una acumulació de sediments que el riu ha anat portant de Castella, Navarra i l’Aragó. A Deltebre el riu passa tan lentament que el sol escalfa la superfície de l’aigua, que desfila marronosa per la població, bruta del que arrossega i més espessa que la sang. Al seu pas humiteja la riba, com una frase que a còpia de ser repetida dins la boca anés salivant les síl·labes, mullant les lletres amb la llengua.

Empùries

A la platja d’Empúries encara es conserven les ruïnes del moll hel·lenístic, un mur de pedres grosses mig enfonsat entre la sorra i el mar. Cap lloc com aquest ens parla millor de la dissolució material que el pròxim jaciment de l’antiga colònia grega intenta protegir. Aquí els fragments del mur es barregen amb partícules de roques disgregades, fragments de petxines o algues, però també trossos de plàstic, fusta o maons. Coses que a poc a poc van deixant de ser-ho, com una paraula que es trenca i es fa soroll d’onada.

Desembocadura de l'Ebre

La desembocadura de l’Ebre és d’una gradació imperceptible. Pas a pas l’aigua dolça es barreja amb la salada, el fang s’ensorra. El riu giravolta per últim cop, a soles i amb discreció, envoltat de grans superfícies de dunes, arbustos i animals, en una àrea verge i isolada. Si un s’hi acosta a l’hora declinant, té la percepció de cosa que s’acaba, de lent camí que arriba al seu terme.

Pedra articifial

A la vora de la carretera hi ha una fàbrica que fa escultures i mobiliari de jardí. Capitells romànics, torsos femenins, lleons, nans, columnes, jardineres o budes de pedra artificial són comprats per dipositar-los als jardins de les segones residències escampades per la comarca, com si fossin la petrificació dels somnis, malsons o desitjos inconscients dels seus nous propietaris.

Pals

Sobrevolem el territori amb una avioneta. Fer-ho ens permet agafar perspectiva i tenir una visió general dels elements que conformen el paisatge: ruïnes gregues, esglésies i masies però també solars, fàbriques abandonades i abocadors il·legals. Aiguamolls, fangals, dunes i salines, i alhora urbanitzacions, carreteres, canals, depuradores i ponts de formigó prefabricat. En aquest lloc es produeix una tensió entre el que és terra i el que és aigua, entre l’erosió i la construcció. Un espai que sembla que sigui nou, acabat de crear i, d’altra banda, un terreny ja antic, ple de vestigis; espais amb un gran passat o una gran història però que en l’actualitat semblen buidats d’èpica. Un territori severament alterat per la mà de l’home, trencat, escapçat, on s’aprecia l’incessant procés d’urbanització del camp i de la costa que no sembla deturar mai, governat sota la premissa del guany ràpid i l’aprofitament privat. Mar, mar, mar, mar i una remor de grues i formigoneres.

Pedrera

A la pedrera el vessant de la muntanya s’esquerda i es trenca, sota la càrrega, sota la tensió, rellisca, es deteriora d’imprecisió, s’esmicola. No es queda al seu lloc, no es queda quieta; triturada, arrossegada, dispersa. De la muntanya a la pedra, de la pedra a la grava.

Ulldecona

Els abrics rocosos de la serra de Godall amaguen petits dibuixos de cabretes i caçadors fets amb òxid de ferro i sang, traçats fa milers d’anys. El guia ens assenyala aquests rastres envoltats de llesques de pedra que ja han caigut per la humitat.

Més continguts de

El + vist

El + comentat