Reportatge

Tofonaires, la transició d’un ofici

La temporada de tòfones 2017-2018 ha estat la pitjor de la història de Catalunya. La falta de pluges i les altes temperatures a l’estiu en són les causes. Els tofonaires admeten que el seu ofici podria tenir els dies comptats. Mentrestant, a Sarrión, Terol, s’ha apostat, amb èxit, per la tubericultura

Són les nou del matí. Per a Pep Alhama avui és un dia qualsevol. Fa uns anys, a aquesta mateixa hora, seria als boscos gèlids del Lluçanès, enredat entre matolls i furgant apassionadament una tofonera per desenterrar un majestuós exemplar de Tuber melanosporum. Es tractaria d’una peça carnosa, d’aquelles que il·lusionen. Com de costum, la trauria acuradament amb el seu afilat punyal i, després d’una ràpida inspecció visual, la faria lliscaria suaument per sota d’aquell nas infal·lible i exercitat, amb el pas dels anys, al tast de tòfones. A continuació, la guardaria en una de les butxaques de la seva inseparable armilla de velles batalles. Finalment, amb la mà encara perfumada, recompensaria la Pepi i la Pestaña amb l’ snack de rigor -quatre pastilles de pinso- al mateix temps que ell, amb l’altra, es premiaria amb una llarga i relaxada pipada de Marlboro.

Tanmateix, aquest és un any per oblidar. El Pep m’ha citat al típic bar camioner, a peu de carretera, que ara freqüenta gairebé per necessitat. Un cigaló i un tros esmicolat de magdalena l’acompanyen des de fa estona mentre fulleja per enèsima vegada el Mundo Deportivo. I és que l’esperança de trobar tòfones fa mesos que s’esvaeix. “No havia vist mai res igual, és el pitjor any que recordo”, em confessa. “No n’hi ha ni una. Res de res. Porto unes deu tòfones des de començament de temporada. Si surto és perquè tinc compassió pels gossos i vull que es distreguin una mica. Estan tristos. Fa gairebé tres setmanes que no vaig al bosc”.

El Pep és un tipus solitari. Porta mitja vida perdent-se pels racons més remots de la Catalunya central a la recerca de tòfones. Les grans gestes les ha protagonitzat gairebé sempre en l’anonimat i, potser per això, sent una necessitat vital d’explicar-me anècdotes d’un passat veritablement gloriós del qual ara només queda el record. “El millor gos que he tingut mai era un veritable espectacle. Em descobria tofoneres a centenars de metres de distància. Una meravella. Hi havia dies que tornava a casa amb dos o tres quilos de tòfona a la saca. I l’endemà, sense cap problema, en tornava a agafar uns quants més”. Però allò queda lluny.

La seva màxima preocupació actualment, m’admet, és intentar trobar qualsevol excusa per no arribar a casa abans d’hora. Després d’una estona conversant ho començo a comprendre. El Pep no tem la solitud, tem l’avorriment. Per combatre-ho, avui ha cridat un vell amic tofonaire que fa temps que es va jubilar però que encara sent aquella necessitat fervorosa d’anar al bosc de tant en tant. Es diu Vicenç, encara que podria dir-se que és una rèplica del Pep una mica més envellida -un bastó deslluït l’acompanya fidelment a totes bandes-. Pel que fa a la resta, un diria que amb el pas del temps el bosc els ha forjat amb el mateix patró. El Vicenç em parla de les seves èpoques daurades com a tofonaire: de gestes apassionants i de moments memorables. Encara reté en la memòria aquells dies en els quals l’olor de tòfona s’apoderava del cotxe i quedava impregnat durant mesos. “Abans, un es podia guanyar la vida treballant amb això. Avui dia, és impossible. Cada vegada som menys perquè cada vegada hi ha menys tòfones”. I de raó no n’hi falta.

A Catalunya, en només dos anys, el nombre de llicències s’ha reduït un 10%: han passat de 460 a poc més de 400.

El canvi climàtic, principal causant

El descens de llicències no és casual, ja que les últimes temporades a Catalunya -excepte l’any 2015- han estat francament dolentes per culpa del clima. Si se segueix així, les perspectives de cara al futur seran encara pitjors. La tòfona negra requereix unes condicions climàtiques particulars, sobretot pel que fa a humitat, que no s’han donat. En aquest sentit, el mateix Alhama, que actualment presideix l’Associació de Tofonaires d’Osona, ho advertia durant l’assemblea anual de tofonaires de la comarca, celebrada l’octubre passat: “No ha plogut gairebé gens durant els mesos de juliol i agost, amb la qual cosa es fa difícil pensar que la terra haurà drenat prou. Les calors han estat atípicament altes i continuades durant l’estiu. Encara que comencés a ploure ara, a l’octubre, tampoc solucionaria res. A més, no fa fred i això ens perjudica”.

I té raó. Després d’una estona divagant al bar, m’han promès una volta per la zona a “provar sort” perquè jo mateix pugui comprendre la magnitud de la tragèdia. El termòmetre del cotxe frega els vint graus a les onze del matí en ple mes de gener. “Això no és normal”, apunta el Vicenç. Ens estem dirigint en sentit nord, enllaçant carreteres secundàries, estretes i sinuoses per les quals amb prou feines circulen cotxes cap a la que és, m’asseguren, una de les millors zones. El Pep esquiva els revolts de memòria, sense pressa i amb un ull sempre posat en el Marlboro que ara subjecta la seva mà esquerra. Si no n’he perdut el compte, aquest ha de ser el quart en poc menys d’una hora. Una densa boira de tabac s’ha propagat lentament i ara envaeix l’interior del cotxe.

Per fi, deixem enrere l’asfalt i ens endinsem en una pista forestal recòndita a la qual amb prou feines toca el sol. Els pneumàtics cruixen com ossos en trepitjar branques i fulles caigudes d’arbres assedegats. “Està sec sec. Ja em diràs tu què vols que trobem aquí avui”, lamenten tots dos. Ara bé, el seu disgust no acaba aquí. Els senglars, la població dels quals s’ha disparat en els últims anys, han protagonitzat nombroses catàstrofes als boscos catalans, i han afectat severament algunes tofoneres. Les seves destrosses es fan evidents quan baixem del cotxe; metres i metres de terra brutalment aixecada s’estenen al llarg del paisatge davant la nostra perplexitat. “La mare…! -exclama el Pep, mossegant-se la llengua-. Ja estem prou fotuts pel temps, que, a sobre, hem d’enfrontar-nos a això!” M’admeten que se senten desemparats per l’administració -en aquest cas el departament d’Agricultura- perquè no atén les seves demandes de protegir les tofoneres. “Després d’anys d’insistència hem aconseguit un permís especial per poder posar-hi reixes de filferro, encara que ens ha costat força”.

D’altra banda, la caça furtiva suposa una altra amenaça per al col·lectiu. I és que cada any es repeteixen els casos. “No hi ha consciència general. Aquest any hi ha menys furtius perquè gairebé no hi ha tòfones, no per una altra cosa”, m’expliquen. La llicència s’actualitza anualment, abans de l’inici de la campanya, a l’octubre, i el cost és ridícul, d’uns 40 euros. “Encara que costi entendre-ho, a molts els és igual el permís. Al cap i a la fi, les multes que s’imposen solen ser irrisòries”. Tot i així, per orgull propi i amor a l’ofici, el col·lectiu treballa braç a braç des de fa un temps amb els agents forestals per posar fi al problema. La solució: càmeres infraroges penjades dels arbres que s’activen en detectar el moviment. “Ens costa identificar-los però cada vegada anem afinant més”. Encara que els processos legals solen ser lents, em confessen que al final val la pena. “Ni que sigui per una qüestió ètica, ens sentim recompensats”.

La Pepi i la Pestaña corren pel bosc amunt i avall desorientades després de dies d’inactivitat. En aquest cas, la tofonera a la qual ens dirigim no està protegida amb filferro i, almenys, sembla que ningú l’ha trepitjat des de fa mesos. Pel que dedueixo, la deuen conèixer molt pocs, per no dir ningú. De sobte, la Pepi comença a accelerar el ritme, disparada com un coet. El Pep, atònit, clama a l’aire: “Mou la cua, la mou!”, i es llança a un esprint de gairebé cinquanta metres, digne del millor atleta, mentre la gossa comença a furgar sense treva. “Si mou la cua és que hi ha una tòfona”, exclama. I és així.

Com en els vells temps, la treu acuradament ajudant-se del seu afilat punyal. D’entre les seves mans apareix una trista peça, seca, fràgil i mig rosegada. Tot seguit, la inspecciona amb la mirada i, finalment, la fa lliscar sota el seu nas infal·lible. No arribarà als 30 grams. Impassible, se la guarda a la butxaca d’aquella armilla desgastada de velles batalles. Finalment, amb una mà, es treu l’ snack de rigor per premiar la seva Pepi mentre ell, com de costum, amb l’altra, conclou amb una definitiva pipada de Marlboro. “Hauria estat millor haver-se quedat a casa”, sentencia.

Tubericultura, la solució

En arribar per l’autopista que enllaça Terol amb la petita localitat de Sarrión s’albiren infinites extensions d’alzines i roures.

Sarrión és un poble fantasma, de carrers buits i de gent majoritàriament anciana. Una societat impenetrable i poc inclinada al desconegut sembla que estigui conjurada a no revelar cap informació relativa al negoci de la tòfona. “Jo no en sé res. Els meus amics estan ficats en aquest món i no m’expliquen res relacionat amb la seva feina”, em diu incòmode un xaval mirant d’esquivar la meva presència. “Ho mouen quatre peixos grossos i no crec que ningú t’obri les portes”. Em passejo per Sarrión amb la sensació que hi ha alguna cosa oculta en aquests carrers, una espècie de temor generalitzat s’escampa pel subconscient dels seus habitants i ningú es vol ficar en cap embolic. “El dia que el senyor Montoro decideixi ficar el nas en tot això, l’escàndol serà majúscul”, s’atreveix a confessar-me l’amo del bar del poble.

En aquest municipi de no més de 1.500 habitants el teixit industrial generat al voltant de la tòfona és tan potent que podria dir-se que, qui més qui menys, hi està vinculat d’alguna manera. El negoci no és només la tòfona; ho són també els negocis dedicats a la venda de vivers d’alzines i roures micorizats, les empreses que proporcionen sistemes hídrics per al reg dels camps, les empreses dedicades al processament de la tòfona i a l’elaboració de productes derivats com olis o aromatitzants, etc. Les oportunitats de feina que es deriven del negoci són tantes que el poble ha atret des de ja fa un temps una comunitat nombrosa provinent principalment del Marroc.

M’obren les portes a Inotruf, un negoci familiar dedicat exclusivament a la tubericultura.

El Daniel, un dels treballadors, em deixa clar que l’ofici és molt exigent tot l’any, no només durant els mesos de la temporada. “Cal regar, podar i cuidar les plantacions que tenim dia rere dia. La gent es pensa que la tòfona, pel fet de ser de cultiu, surt per art de màgia”.

En aquesta empresa la venda de la tòfona és una part important dels ingressos, encara que no tota. “Tenim molt clar que volem incidir en totes les fases del negoci”. La venda de vivers d’alzines, roures i estepa micorizada a altres països com França, Itàlia o Austràlia suposa una part substancial dels seus beneficis. “El veritable negoci de la tubericultura, més enllà de la tòfona, és la venda dels vivers”. Si tenim en compte que cada unitat es paga a 6 euros i que, només a Terol, hi ha unes 12.000 hectàrees dedicades a la tòfona, sembla que al Daniel no li falta raó.

L’acompanyo a una de les plantacions que té l’empresa als afores de Sarrión. Amb vint minuts i deu tòfones n’hi ha prou per evidenciar el potencial del negoci. “Encara que no és una ciència exacta, la tubericultura està exempta d’agents externs com el clima o la fauna i, per tant, la producció resulta molt més fiable. Els primers vivers els vam plantar fa uns quinze o vint anys i ara n’estem collint els fruits. Mitjançant prova-error hem pogut afinar més els processos, a partir de la micorizació de les alzines i altres espècies com l’estepa”.

Per la seva banda, Bolets Petràs, situat al mercat de la Boqueria, és un dels proveïdors més importants de tòfona negra a Barcelona. “El 99% de la tòfona que comercialitzem la comprem a Sarrión (Terol). Oblida’t de França o Itàlia”, m’explica Xavier Petràs. En preguntar-li per la situació que es viu a Catalunya, ho té clar. “Ens resultaria matemàticament impossible proveir-nos únicament de la producció que generen els boscos catalans. Els tofonaires de tota la vida no ens poden oferir el que demana el mercat. Terol aquest any produirà entorn d’unes 10 tones de tòfones, mentre que a Catalunya no s’arribarà ni a la tona. No es pot comparar”. I el més important, pel que fa al gust, el resultat és el mateix. El Xavier, en aquest cas, és rotund. “Si et deixés tastar una tòfona silvestre i una de cultiu, et seria impossible endevinar quina és cadascuna. Al final, jo venc qualitat suprema i m’és igual la procedència”.

En vista de l’èxit de la tubericultura, l’ofici, tal com s’havia concebut tradicionalment, té els dies comptats. Heus aquí la transició d’un ofici centenari, la desaparició d’una manera de viure. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat