HISTÒRIES

Ultima verba, la destrucció com una (altra) forma d’art

Per a Gartner, l’art només serveix per construir-se a un mateix i no pas per fer negoci. La raó? El mercat de l’art desnaturalitza l’art

“Hi ha temps per a tot: per néixer i per morir, hi ha un temps per construir i un per destruir. Perquè tot va al mateix lloc. Tot ha estat fet de pols i tot esdevé pols”. Amb aquesta cronologia cíclica justifica Gérard Gartner (Pantin, 1935) la seva última voluntat com a escultor: destruir la seva obra completa. Més de 250 escultures realitzades en els últims 30 anys. Si en té tantes és perquè sempre s’ha negat a vendre-les. Per a Gartner, l’art només serveix per construir-se a un mateix i no pas per fer negoci. La raó? El mercat de l’art desnaturalitza l’art.

Ultima verba és un poema de Victor Hugo, però també el títol d’un documental de Marine Blanken i Éric Premel que s’ha projectat en diversos festivals, com el de cinema de Douarnenez, conegut per donar la paraula a les minories, entre altres festivals francesos. El film traça, precisament, la vida i obra d’aquest escultor zíngar que per culminar la seva producció artística decideix destruir-la en una festa pública a la Bretanya. Una colla de periodistes es van encarregar de donar ressò a aquesta cerimònia atípica. “El gran dia” per a Gartner. Els veïns de Douarnenez també van immortalitzar el moment. Envoltat de tots ells, l’home va destruir les seves escultures amb una motoserra. I, en un segon acte, amb una destral va fer miques el que havia quedat.

Per acabar amb el treball de tota una vida, Gartner va triar una data simbòlica: el cinquantè aniversari de la mort d’Alberto Giacometti, el gener del 2016. La vocació de Gartner per esculpir neix, justament, després d’haver-lo conegut. Abans de ser escultor, aquest octogenari que no abandona mai la coqueteria d’un mocador de seda al coll havia fet gairebé de tot: boxejador, bàrman, embalsamador i, entre altres coses, guardaespatlles del ministre de Cultura, André Malraux.

Va ser als anys seixanta, quan s’ocupava de la seguretat de “la mà dreta del general De Gaulle”, que va conèixer Giacometti. “Malraux havia anat a la Fundació Maeght, on Giacometti i d’altres exposaven”, explica Éric Premel, coautor de la pel·lícula. En un sopar posterior, algú va dir a Gartner que Giacometti provenia d’una família de gitanos. L’home que l’hi havia xerrat era un altre artista, Constantin Nepokoisky, “el marit d’Yvette Chauviré, considerada una -sinó la més- gran ballarina francesa”, precisa Premel. “L’única manera que el Gérard va tenir d’abordar Giacometti va ser preguntar-li si era gitano”, continua Blanken. La resposta va ser afirmativa.

Gérard Gartner va destruir les seves obres davant del públic

Gartner “va anar una desena de vegades a l’estudi de Giacometti”, al carrer Hippolyte Maindron de París. “El Gérard va quedar completament fascinat per la manera com treballava aquell home”, afegeix Marine Blanken. Amb allò ja tenia, doncs, “la llavor sembrada al cap”, diu Premel. El com, quan, per què i amb qui van arribar més tard. I en un indret inesperat: a les escombraries.

La pila de plàstics que arribava a l’abocador del mercat de Rungis, on llavors treballava, és el segon i definitiu factor que acabarà determinant el pas de Gartner cap a l’escultura. “Plàstics de diferents formes, colors, varietats, d’aspecte granulós, enrotllats, s’exhibien davant meu com l’espectacle d’un univers fantàstic, màgic, geològic, orgànic i visceral”, detalla Gartner en el documental. “Vaig omplir el meu camió i la purga es va convertir en el meu suport” per crear. El film incorpora imatges d’arxiu de l’Institut Nacional Audiovisual francès on es veu Gartner, amb cinquanta anys, recuperant deixalles de plàstic. “Vaig transformar els residus, treballant-los amb el bufador. Tallant, fonent, deformant, trencant, remodelant”. Una creació que donarà com a resultat una producció artística “per a alguns repulsiva i per a d’altres completament fascinant”, exposa Blanken.

On hi ha confluència és en considerar que l’obra de Gartner està marcada per l’ofici d’embalsamador. “El Gérard ha estat molt influït per la mort i la putrefacció”, precisa Blanken. “Va ser un període crucial en la seva vida, en què es va aproximar molt a la mort”, continua la realitzadora. “El que anomenem art o procés estètic no és res més que el pretext fetitxista de les nostres tries, que intenta desviar-nos del profund terror que tenim de la mort i la seva presència insistent”. Per a Gartner, la mort intervé des del moment que arribem al món.

Un univers, el de la mort, “completament tabú per als zíngars”. Precisament, la comunitat gitana, de la qual Gartner formarà part d’una manera particular, també influirà la seva obra per tota la vida. “La meva escultura busca donar visibilitat a l’invisible”, explica Gérard Gartner, “a la inestabilitat permanent, a la transformació pel foc que no empresona el moviment, a l’enorme necessitat de llibertat, d’independència i incertitud que ens anima i que precisa la precarietat de la nostra situació”. La de la comunitat gitana.

“La paradoxa del Gérard és que ho ha fet tot per la seva comunitat, però mai hi ha viscut realment a dins”, apunta Premel. Juntament amb la filla de Django Reinhard, Sandra Jayat, el 1985 Gartner va organitzar la primera gran exposició d’art zíngar de la història al Museu de l’Orangerie de París. “Per posar en relleu la màxima quantitat d’artistes plàstics i pintors, alguns d’ells molt coneguts...”, explica Premel abans que Blanken l’interrompi: “Però sobretot per sortir de l’estereotip del gitano amb la caravana que o bé es lladre o bé es músic”. L’objectiu, doncs, era mostrar que existeix una expressió artística zíngara i que és “invisible al món”.

Anys més tard de la revelació escultòrica, Gartner descobrirà l’escriptura gràcies a Matéo Maximoff. “Un personatge mític” per a l’escultor, que “no està valorat degudament”. Nascut a Barcelona l’any 1917, Maximoff va ser un pastor evangèlic, autor d’una dotzena de llibres que van acreditar-lo com “el més important dels escriptors romanís”, explica Premel. “En tot cas, va ser el primer editat -puntualitza Blanken-, i traduït a una pila de llengües”. Amb el llibre Les carnets de route, Gartner es convertirà el 2006 en el seu biògraf. Aquesta és la primera i única biografia del “pare espiritual” de Gartner. “Per escriure la seva vida em calia un pretext, i vaig triar la pomana ”, explica l’home.

“Per facilitar el dol a les famílies que han perdut un ésser estimat, els romanís adopten aquest costum durant un any”, explica Blanken. “La família designa algú que assumeix el caràcter, el personatge, les expressions i fins i tot la indumentària del difunt i fa el paper de la persona que ha desaparegut”, continua. “La pomana et permet dir el que volies dir i que no vas poder [o voler] dir al mort”.

Per a Gartner, però, la mort no és una cosa trista. Tampoc no ho és “tornar als elements”. D’aquí ve la destrucció de les seves escultures. En altres paraules, “alliberar les obres de la forma que els ha donat”, explica Moritz Pankok, de la galeria berlinesa Kai Dikhas. És en aquest establiment -especialitzat en “la representació frustrada de l’home per altres homes, la mateixa que poden conèixer els romanís”- on les obres de l’escultor es van exposar per última vegada. La destrucció per “alliberar-se de la categorització”. I perquè, diu Gartner, “en el fons, l’objecte d’art no és res més que un moment de vida retingut de passada”. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat