Quan Jørn Utzon va guanyar el concurs públic per dissenyar un gran teatre d’òpera que s’havia de construir al port de Sydney, Austràlia, era un arquitecte danès de trenta-vuit anys desconegut per gairebé tothom. Era el 1957 i el seu projecte va desconcertar i fascinar els membres del jurat, sorpresos pels plànols d’aquell edifici que tindria forma de veles inflades o de conquilles majestuosament superposades. Conscient que tenia a les mans l’obra de la seva vida, el 1963 Utzon es va instal·lar a Austràlia amb la dona i els tres fills, disposat a consagrar-se en cos i ànima a la creació d’un edifici que volia innovador i especial. El 1966 Utzon va abandonar l’ambiciós projecte quan només se n’havia construït la part exterior. Va fer-ho enmig de sorolloses polèmiques polítiques i mediàtiques, totes relacionades amb l’endarreriment de la construcció i amb el fet que el pressupost previst s’havia disparat.

Dolgut i amb la reputació professional posada en dubte, Utzon se’n va anar d’Austràlia i va deixar a mitges l’edifici de l’Òpera -els interiors es van acabar obviant la seva proposta-, amb la idea de no tornar-hi a posar un peu mai més -promesa que va complir- i amb la necessitat de trobar un lloc tranquil on aïllar-se de tot el bullici en què havia estat immers durant més d’una dècada. A principis dels 70 va trobar el refugi a l’illa de Mallorca.

Les cases mallorquines d’Utzon

Utzon, de qui enguany es commemora el centenari de naixement, va dissenyar i fer construir dues cases a Mallorca. Ni per ambició ni per dimensions ni per complexitat constructora, cap de les dues té res a veure amb els seus projectes més monumentals -l’Òpera de Sidney, l’Assemblea Nacional de Kuwait (1971-1982), l’església de Bagsvaerd (1968-1976)-, però totes dues tenen una aurèola mítica dins el gremi dels arquitectes i molts experts les consideren dues obres mestres de l’arquitectura domèstica moderna.

La primera casa que va dissenyar i fer construir, Can Lis (1971-1973), s’aixeca just a tocar d’un penya-segat de la costa de Portopetro, una petita localitat del terme municipal de Santanyí. Inspirada per les construccions de plataforma dels temples del Yucatán i concebuda seguint els patrons funcionalistes d’Alvar Aalto, Frank Lloyd Wright i Mies van der Rohe, la casa està distribuïda en diversos espais separats per patis, cosa que li dona un aire comunal en què, alhora, la intimitat de cada persona que hi viu té marge per desplegar-se i hi és respectada. Feta amb pedra de marès mallorquí, d’un color ocre pàl·lid i suau, encaixa amb perfecta harmonia amb els pins baixos i vinclats, les roques abruptes i la immensitat del mar. “L’entorn -solia dir Utzon- és un soci amb el qual t’has d’entendre”.

Concebuda per passar-hi els estius, Can Lis, que agafa el nom de la seva dona, és un dels projectes més personals d’Utzon. Va aplicar-hi sense restriccions la seva concepció humanista i al mateix temps exigentment estètica de l’arquitectura, una concepció que queda resumida en la frase següent: “Un desig de benestar ha de ser fonamental en qualsevol mena d’arquitectura si volem aconseguir una harmonia entre els espais que creem i les activitats que s’hi desenvolupen a dins”. Com a arquitecte, Utzon va procurar tenir sempre en compte un dels debats centrals de l’arquitectura moderna, el que es pregunta com s’hauria de viure. Coherent amb aquesta qüestió, solia repetir: “S’ha de ser capaç d’imaginar la vida de la gent abans de començar a projectar una casa”. Imaginar la vida de la gent no era una metàfora. Abans de fer un esbós, Utzon solia fabular narrativament sobre els homes i les dones que habitarien aquell dibuix.

D’una austeritat magníficament estilitzada, la casa ofereix una vasta panoràmica sobre el mar. Com que, segons l’arquitecte, la vista era el més important de la casa, les parets no tenen decoració. Totes les habitacions estan obertes per la part posterior, protegides per vidres. A banda d’uns quants mobles -sofàs, taules altes i baixes, cadires i llits: tots dissenyats també per Utzon, fets amb marès i, en alguns casos, enrajolats-, el que hi ha en diversos espais de la construcció són unes petites obertures a través de les quals es veu el cel i el mar. Són d’una eficàcia decorativa excepcional. Una d’elles, estreta i profunda, ubicada al lateral d’un sostre, dibuixa un raig de sol damunt les parets només mitja hora cada dia. Can Lis és la materialització de la concepció essencial que tenia Utzon de l’arquitectura familiar, una concepció que resumia amb el binomi “espai i llum”. Algunes de les obertures ara esmentades tenen forma de mitjalluna, potser perquè el carrer es deia de la Mitja Lluna quan els Utzon s’hi van instal·lar. Fa uns anys li van canviar el nom. Ara es diu avinguda de Jørn Utzon.

Apartats de tot i tranquils durant els primers anys d’instal·lar-s’hi, aviat va començar a córrer la veu que el mític Jørn Utzon, que d’ençà de la crisi australiana feia una vida reclosa i allunyada dels focus, s’havia construït una casa fabulosa damunt d’un penya-segat de la costa mallorquina. La notícia va provocar que un degoteig d’admiradors i de simples curiosos s’hi acostessin en pelegrinatge per veure-la, cosa que afalagava Utzon però també el pertorbava. Cansat de tanta exposició, així com de la xafogor estiuenca, la humitat i les ràfegues de vent, Utzon va decidir, a principis dels 90, fer-se una segona casa, aquesta sí, allunyada de tot i de tothom.

Si Can Lis és a tocar del mar, com si es disposés a saltar dins l’aigua, oberta a la claror ampla i la mar blava de la Mediterrània, Can Feliz s’aixeca entre pins dalt d’un turonet de la localitat de S’Horta, que pertany al terme municipal de Felanitx. Si no hi vas amb algú que sap on és i que coneix l’entramat de caminois i desviacions que hi porten, és molt difícil de trobar. Aquesta condició secreta l’ha aureolada de ressonàncies mítiques.

Més enllà de les diferències de l’entorn, Can Feliz és semblant a Can Lis. La distribució dels espais també desprèn una atmosfera de comunitat respectuosa amb els individus que l’habiten. El principal material de construcció utilitzat és el marès mallorquí. El joc de patis, columnes, terrasses i passadissos fa que sembli molt més gran i espaiosa del que realment és. I el pati o esplanada central, ocupat per una piscina, també s’obre cap a una extensa panoràmica, en aquest cas de pinars espessos, al fons dels quals es veu la mar.

Lin, la filla de l’arquitecte

Actualment Can Feliz és la residència de l’artista Lin Utzon, filla de l’arquitecte, i del seu marit, l’escriptor Hughes de Montalembert. Al llarg de la seva trajectòria, Lin Utzon (Frederiksberg, Dinamarca, 1946) ha conreat tota mena de disciplines creatives, des de la pintura i l’escultura fins a la ceràmica i el muralisme, passant pel disseny tèxtil i la confecció de vestits i d’escenografies per a performances i representacions teatrals. El fet que Lin no s’hagi dedicat a l’ofici del seu pare, a diferència del que han fet els seus dos germans (Jan, nat el 1944, i Kim, del 1957), podria induir a pensar que va mantenir una relació més distant amb el seu progenitor. Res més lluny de la realitat. Lin parla amb un afecte incommensurable del seu pare -també de la seva mare- i l’evocació que fa de la seva infantesa brilla amb una llum que és genesíaca sense ser nostàlgica: “Als anys 50, quan jo era petita, feia poc que la guerra s’havia acabat i tothom estava molt afectat. Hi havia ganes de viure diferentment de com s’havia viscut fins aleshores. Els meus pares, en aquest sentit, volien crear un món nou. A casa res no remetia al passat, tot era nou, des dels mobles fins a la forma de les finestres. Les cases escandinaves solien tenir unes finestres petites, però a casa nostra, dissenyada pel pare, les finestres eren grans, perquè l’energia, la bellesa i la llum eren molt importants”.

El clixé del creador amb talent, ambició i ego -i és obvi que per concebre un edifici com el de l’Òpera de Sidney són necessaris un talent, una ambició i un ego gegantins- sol presentar-lo com un home tan obsessionat amb ell mateix i amb la seva feina que acaba negligint la família. Jørn Utzon trenca el clixé. Ell més aviat va trobar en la família un búnquer per protegir-se del soroll mundanal. Els fills van fer durant anys d’intermediaris entre el seu pare i els mitjans de comunicació. “Fins i tot quan jo era petita i el pare viatjava molt -diu Lin Utzon-, quan ell era a casa era un pare molt present. A més, mai em va tractar com una nena, sinó com una persona”.

Pel que Lin explica, Utzon podia tenir un caràcter fort i cabut -no deixava que la filla, d’adolescent, es posés sabates de taló-, però en termes culturals i creatius la llibertat i la curiositat eren la norma de la família: “La seva passió per l’arquitectura va inculcar-la a tots els fills. Hi pensava tant, la sentia tant, que per força ens l’havia de transmetre. A mi sempre em deixava jugar amb sorra a dins de casa i pintar les parets. Ens feia ser curiosos”. Pregunto a Lin si, després del desencant de Sydney, el seu pare no estava amargat i sentia rancúnia. “Li sabia greu el que havia passat, esclar -respon-, però s’ho prenia amb filosofia. Deia que ho havia deixat, no perquè hagués sigut incapaç de realitzar el projecte, sinó perquè l’havien fet fora”.

Una artista per dret propi

No deu haver sigut fàcil dedicar-se a la creació artística sent la filla d’un arquitecte tan prestigiós i reconegut com Jørn Utzon, però em fa l’efecte que Lin Utzon, una dona de rialla resplendent i de filosofia harmoniosament panteista, mai no ho ha viscut amb un desfici gaire molest.

Després d’estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Sydney (1964-66), a l’Acadèmia d’Arts Aplicades de Copenhaguen (1967-69) i a l’Escola de Moda i Disseny (1969-70), també de la capital danesa, Lin Utzon va començar una carrera polifacètica en la qual no van faltar les col·laboracions amb el seu pare. Un dels primers encàrrecs seriosos que va tenir va ser, precisament, el disseny d’elements decoratius per a l’església de Bagsvaerd, al nord de Copenhaguen, obra de Jørn Utzon. Lin en va dissenyar, entre altres elements, l’estora del passadís central, la roba de l’altar i les cortines de la sagristia.

Els encàrrecs per obra pública han estat una constant en la trajectòria de Lin Utzon. La seva capacitat per sentir-se còmoda treballant en col·laboració o per projectes d’altri per força deu tenir a veure amb el seu origen familiar. Els arquitectes, ni tan sols els més estel·lars, no treballen mai sols. Un dels arquitectes amb qui Lin ha col·laborat més és l’italià Romaldo Giurgola, per qui ha creat murals de porcellana i de ciment, tapissos, columnes enrajolades i portals de grans dimensions (també de porcellana) a l’edifici de les oficines centrals de la Volvo a Göteborg, a l’Institut de Tecnologia de Troy a Nova York i al Centre de Convencions de San José a Califòrnia, entre d’altres.

Les creacions de Lin Utzon, i això val tant per als seus quadres i escultures com per als dissenys tèxtils, murals i arquitectònics, solen recórrer a motius agafats de la naturalesa, presentats amb colors intensos i d’una manera tan amplificada i geometritzada -s’hi nota la influència japonesa- que freguen l’abstracció. Entre l’expressió personal i el pur decorativisme, fetes amb formes i colors que poden ser freds i alhora amables, les obres d’Utzon a vegades flueixen amb ritme i a vegades s’imposen com sòlides presències immòbils. “Tot i que és un concepte avui en desús, per a mi la bellesa és important, igual que l’ambició de fer una obra perfecta, encara que la perfecció no l’aconsegueixes mai”, diu.

La influència de la natura continua sent una constant en l’obra de Lin Utzon. Només cal donar un cop d’ull als tres projectes més importants en els quals està treballant. La sèrie Cosmic dance, que consta de desenes d’olis damunt tela i de peces de ceràmica que reprodueixen en blanc i negre formes de la naturalesa essencialitzades, la va començar a principis dels 90, i encara sent que no s’està acostant al final. “Quan vaig decidir pintar la naturalesa en blanc i negre -explica- vaig sentir que se m’obria un univers. Això és el que busques com a artista: la clau d’un univers que et permetrà expressar el que sigui que tens dins teu. El que jo tinc dins meu és que tots formem part d’una mateixa realitat, que està dansant i és infinita”.

Les altres dues sèries són diferents en termes formals, però la natura continua sent la protagonista. Des del 1999, quan va passar nou mesos a Bali -el seu marit, escriptor, sol fer moltes classes i conferències en universitats de l’Àsia-, Lin Utzon està fascinada amb el fullatge i els fruits de l’arbre de la papaia. “Vaig anar a Bali pensant que seria la manera de deixar enrere el blanc i negre i començar a pintar en color, però en realitat allà la natura no és de colors, és verda”, explica. Els seus quadres de papaies, enormes i exuberants, hereus del Matisse terminal dels collages, són d’un verd suau, però hipnòtic i intens. Una altra sèrie en la qual treballa des de fa temps és la titulada Ice (gel). Va néixer de la fascinació que li va provocar un altre paisatge extrem: el de Grenlàndia. Quasi abstractes, reprodueixen sense fredor -blancs i blaus bombollejants- l’aigua i el gel. Fascinada per la naturalesa inesgotable, l’única vegada que Lin Utzon ha treballat a fons la figura humana va ser quan un amic seu va contraure la sida. Impel·lida per la urgència de veure que el seu amic s’estava morint, va sentir la necessitat de retratar-lo un cop i un altre durant mesos.

A Can Feliz, Lin Utzon té dos espais on treballa. Al taller de fora, separat del cos central de la construcció, hi pinta i hi prepara els murals; a l’estudi de l’interior, típicament utzonià, de sostre alt, obert a la vista dels pinars, hi dibuixa, hi pren notes i hi prepara els esbossos. “Aquí hi faig coses que no poden fer malbé l’espai”, confessa. ¿Això vol dir que el taller de fora no va ser dissenyat pel seu pare?, li pregunto. “Això no és una pregunta que es pugui fer i encara menys contestar”, replica. La faig pel que acaba de dir vostè, insisteixo. “Diguem que al taller de fora -somriu- m’és igual si faig malbé l’espai”.

Tot i que ha exposat arreu del món i continua rebent encàrrecs amb regularitat, Lin se sent lluny de l’actual món de l’art. “Quan veig el que hi passa i com funciona, noto que el meu temps ha passat. Jo no em podria expressar amb l’intel·lectualisme que s’usa avui. No entenc com una obreta necessita tantes paraules per ser explicada... Jo el que vull és fer rajoles, ceràmiques, murals, pintures... i que la gent les miri. L’art el tens al cor i a la ment, i l’expresses amb les mans”.

La posteritat de Jørn Utzon

Jørn Utzon va morir l’any 2008 a l’edat de noranta anys. Va tenir temps de veure com la polèmica Òpera de Sydney es convertia en un dels edificis més emblemàtics del segle XX, com els australians que l’havien menystingut i vilipendiat li demanaven disculpes públicament i com, per compensar els malentesos del passat, li oferien de redissenyar alguns dels interiors de l’edifici, entre ells el saló de recepcions. Utzon va acceptar, però no va trencar la seva promesa de no tornar mai més a Austràlia. A supervisant les obres sobre el terreny no hi va anar ell sinó el seu fill Jan. A tots aquests reconeixements s’hi ha d’afegir que el 2003 va ser guardonat amb el premi Pritzker i, sobretot, que l’any 2007 va convertir-se en el segon arquitecte que veia com, en vida seva, un dels seus edificis era designat Patrimoni Mundial per la Unesco.

Deu anys després de la seva mort, l’obra i la figura d’Utzon continuen recollint èxits i reconeixements, potser menys espectaculars, però igual d’importants, o més i tot. Can Lis, la casa de Portopetro, va ser venuda fa uns anys per la família de l’arquitecte a la Danish Arts Foundation, que l’ha convertida en un espai perquè joves arquitectes de tot el món hi facin estades d’unes quantes setmanes treballant en els seus projectes i descobrint diàriament l’obra d’Utzon. Quan la visitem, ens obre la porta i ens convida a passar un jove arquitecte de Montenegro. Ens explica que fa setmanes que hi és i que ha compartit la casa amb joves arquitectes de la Gran Bretanya i de Portugal. Ens mostra, encara meravellat, tots els racons de la casa. Com si fos un secret, ens explica que no és infreqüent veure curiosos rondant per l’indret. “Una nit que vam anar a passejar amb els altres companys, vam tornar i vam trobar un grup de cinc o sis persones assegudes al pedrís del pati. Sorpresos, preocupats, els vam preguntar què hi feien, allà. Ens van dir que els sabia greu haver-nos espantat -diu el jove montenegrí-, però que només estaven admirant la casa”.