La cultura popular està amarada de referències a les figures humanoides i malgirbades plantades al mig dels camps conreats. Immòbils, de palla, van amb pantalons i camises vells que servirien per a draps i amb un caparró que simula el d’una persona. Sempre amatents a qualsevol amenaça amb bec i ales. Els espantaocells han sigut i són una eina que encara es fa servir a les zones rurals o als horts urbans com a símbol de la conquesta humana sobre la natura. L’origen etimològic de la paraula és tan clar que no calen explicacions i el cinema o el còmic els han fet personatges terrorífics i han abonat una idea col·lectiva en què es barregen aquesta por i una certa fascinació infantil. A Vallbona de les Monges han girat la figura dels espantaocells. Tant, que els han reinventat i gairebé és un sacrilegi deixar anar un “espantaocells” en una conversa per molt banal que sigui. Com un símbol o una fita, els estimaocells donen la benvin- guda al foraster en un encreuament de la carretera que s’esmuny fins a aquest petit poble de l’Urgell. Estimaocells. Un neologisme per a un nou ús del vell ninot. La suma de les dues paraules tampoc no deixa marge per a explicacions: les figures no espanten sinó que cuiden i mimen els ocells. Al cap tenen una caixa niu on els ocells troben aliment. El pare de les criatures és l’Eduard Viver, un metge resident a Martorell però que té a Vallbona un refugi terrenal on ha maquinat i impulsat un pro- jecte per sumar turisme ornitològic i protecció de la natura i del territori. Els estimaocells són l’epi- centre i l’embrió alhora d’un pla que ha posat d’acord la població –en bona part pagesa– per donar al poble un atractiu més, explica.

Un caçador reconvertit

La biografia de Viver passa irremeiablement per Vallbona. Aquí va començar a disparar els pri- mers trets de balins amb la seva arma infantil per caçar, una autèntica passió que va conrear fins als 40 anys, quan va decidir penjar i desfer-se de les escopetes, convençut que després de tanta mort ara li interessa la vida, la biodeversitat del territo- ri que durant anys i anys havia recorregut a la recerca d’ocells. Coneixia el nom de cadascuna de les seves preses, de manera que el camí per fer-se observador de la natura, dels ocells, va ser fàcil i el va ajudar a canviar l’escopeta per la càmera de fotos. És el mateix desig de capturar, subratlla Viver, recon- vertit ara en un divulgador del món dels ocells. La idea dels estimaocells sorgeix el 2012, quan Viver, aprofi- tant les festes de Vallbona, aconse- gueix convèncer un petit grup per- què faci el seu propi estimaocells. En van plantar una desena però va ser una manera que poc a poc més famílies “s’enganxessin” a un pro- jecte que recuperava la figura tradi- cional de l’espantaocells, gairebé abandonada en favor dels devedés, les cintes llampants d’alumini o les ampolles de plàstic penjades dels arbres. Viver ha posat de la seva butxaca el material i ha construït cadascuna de la caixes niu que coronen els espan- taocells, però són les famílies les que es comprometen a tenir els ninots decents. Ramon Miró, de cal Paton, forma part d’aquesta comunitat gairebé per força. Per força i per insistència de la seva neta Marina, de quatre anys, que va voler tenir el seu propi estimaocells a l’entrada del poble. “He vist com es paren autocars sencers per fer-s’hi fotos i un any que va passar la Volta els ciclistes es giraven per mirar-s’ho sense afluixar el ritme”, recorda. El següent pas va ser cedir un tros de terra perquè Viver hi fes un observatori d’ocells. Els propietaris no han de fer res perquè el metge s’encarrega de dur el material –fustes, vidre espia– i de l’adaptació de l’entorn per construir el hide, el lloc on el fotògraf s’amaga sense ser vist ni destorbar a l’espera que l’ocell s’hi acosti per captar la millor de les imatges. Al camp d’oliveres dels Miró han aprofitat una enorme pedra foradada –una cogulla– per omplir-la d’aigua, per exemple, i al voltant hi escampen pipes, blat de moro i llavors per atreure els ocells. A Ramon Josep Marquès el va convèncer la passió de Viver, un amic de tota la vida amb qui jugava quan eren criatures, i va posar a disposició del projecte dels observatoris una finca familiar que s’havia cremat. S’hi ha fet una feina de recuperació de l’entorn i ara és l’observatori de cal Solero, un dels més sol·licitats. Tard, però el cuquet pels ocells li ha agafat fort, a Marquès, i explica que ara sempre porta a sobre la càmera quan va al tros per si té sort i aconsegueix una bona foto. “He descobert ocells que no coneixia”, exclama. Aquest pagès a la cinquantena afirma que ha trobat en aquest projecte un petit complement per a l’economia familiar. Els fotògrafs fan la reserva i paguen una entrada que es registra com a activitat accessòria al règim agrari. “Aquest turisme no embruta, no fa soroll i deixa uns diners al poble”, subratlla Marquès.

Les mans i el cap de Viver a Vallbona pertanyen a Minerva Sellés, una altra forana que ha fet del seu poble d’estiueig la residència permanent. Plegats formen un tàn- dem ben avingut i complementat. Sellés diu que abans que comencés el projecte dels estimaocells ja feia fotografies i li agradava conèixer la fauna, així que no va dubtar gens a afegir-se a la proposta del metge per- què hi va veure un “valor afegit” que no es troba a la zona. Gestiona cal Baster, una casa rural que cada vegada acull més naturalistes, tot i que el monestir manté la tirada no només entre el turisme nacional, però la resta de la seva activitat se centra en buscar vitalitat sostenible per al poble. Sovint fa d’interlocutora amb els fotògrafs i els avisa si la meteorologia adversa de la jornada els ha d’arruïnar les expectatives i així s’estalvien el viatge fins a l’Urgell. A poc a poc, Vallbona s’ha fet un nom entre els fotògrafs naturalistes no professionals, atrets en part per un tracte casolà i uns preus molt més assequibles que els d’altres observatoris gestionats per empreses. “Aquí hi ha il·lusió i es posa en valor el territori”, expressa Josep Maria Font, fotògraf de Lleida. La majoria dels usuaris arriben de l’àrea metropolitana de Barcelona, com Pedro Murillo, que assegura que ja s’estima més fer el centenar de quilòmetres des de Martorell que no pas la trentena que el separen del delta del Llobregat. “S’hi troba una fauna diferent i els espais no són tan oberts com al Delta”, diu, i afegeix que els ocells “són molt a prop”. És el que Viver anomena la “democratització” de la fotografia de la natura: assequible econòmicament i també per als aficionats que no disposen dels cars objectius pro- fessionals. A José Antonio Hurtado uns coneguts li van descobrir Vallbona l’any 2017, i ara afirma que ja se sent part de “la comunitat”, sobretot pel vessant de “projecció i protecció de la natura”.

Per a Eduard Viver, estimaocells i observatoris “han d’anar lligats” perquè plegats permeten un “aprofita- ment sostenible de la natura”. Els ninots són com l’avantguarda en què tot el poble es pot sentir involucrat i representat, amb un objecte artístic que persegueix “canviar el món amb una simbologia positiva”. El pas que permet “transformar i canviar consciències”, indica. Una de les coses més complicades va ser, precisament, atraure els pagesos, molts cops gent gran que entenen la terra com un lloc per fer-hi feina per subsistir, més que no pas com un punt hedonístic per anar a contemplar. A Ramon Miró li va passar una mica això, i encara ara diu que no pot entendre com els fotògrafs estan disposats a estar-se dins de l’amagatall durant hores per una foto. “Potser és que soc pagès i no vull estar tancat”, diu mig rient.

Les reticències més fortes venien per la por que els pagesos tenien que desconeguts entressin a les finques. Viver, metge acostumat a la retòrica dels jutjats de Barcelona, on treballa com a pèrit, va anar donant-los raons que el projecte podria ser beneficiós tant a nivell particular com comunitari. “Estem vencent però perquè convencem”, assenyala, i confessa que en alguns casos també ha hagut de vèncer certes reserves pel seu passat de caçador, perquè “la caça culturalment està mal vista”. Alguns dels fotògrafs han fet el mateix camí que Viver i han agafat la càmera després d’anys de carregar l’escopeta. Potser això explica que la majoria de fotògrafs són homes, i que s’ensenyen les imatges que han captat amb les càmeres com els caçadors que presumeixen de presa.

La Catalunya buidada

Acceptar un observatori de fauna a la propietat compromet el pagès a evitar els herbicides més agressius i apostar pels més ecològics. “Si estimes els ocells has d’estar plenament convençut que no pots fer servir pesticides”, subratlla Viver. La sort també juga a favor, en aquest cas, perquè l’abun- dant olivera de la zona “necessita poc tractament, tan sols un insecticida abans de collir les olives”, explica Marquès. Ara hi ha una quinzena d’observatoris repartits entre les més de 4.000 hectàrees del terme municipal.

Vallbona no arriba als 240 habitants censats, un terç dels quals tenen més de 65 anys. És part, fent el paral·lelisme espanyol, de la Catalunya buidada. Durant anys, el monestir, una joia de la ruta del Cister, ha sigut gairebé l’únic reclam, i això ha creat una marca de turisme cultural que ara es pretén complementar amb el de natura. “S’ha creat un projecte en xarxa”, apunta Minerva Sellés. El seu negoci de turisme rural és en una antiga casa reconstruïda en què s’ha mantingut la vella cisterna d’aigua, el celler o els corrals, i que es mostra com una espècie de curs accelerat dels costums i hàbits perduts. La pedra seca, construcció tradicional típica de la Catalunya de secà en què no es fa servir morter, és part d’aquest patrimoni que es recupera en els observatoris d’ocells. Viver ha impulsat la reconstrucció de marges i cabanes amb aquesta tècnica, com a part de “la custòdia del territori”, assenyala, tot i que immediatament matisa que es mou més per “la custòdia de les persones i de la comunitat”.

El suport públic

A pocs metres del monestir, Mariela Betancour serveix cafès i entrepans al Cafè Local Social, una cooperativa “de km 0” que aplaudeix l’empenta de Viver i de Sellés. “Tots ens en sentim part perquè d’una manera enginyosa s’han creat sinergies” amb les botigues, els hostals i la restauració. El dia que parlem és especial: a dins del local ple de referències ornitològiques, paisans i visitants fan temps per a la inauguració de l’Espai Maldanell, un modest centre d’interpretació de la natura i l’últim element que s’ha afegit al projecte natura- lista. És l’únic de tots que té pressupost públic. “Gràcies a la pressió de la comunitat, les administracions s’hi han involucrat”, indica Viver, que insisteix que tot plegat és un “projecte transformador del poble, barat i ecològic perquè es fan servir materials reciclats”.

Fins i tot s’ha reinventat l’edifici de l’antic molí d’oli del Comú per reconvertir-lo en el Centre Maldanell, un petit museu en què es recull tant aquest projecte dels ocells com el de l’elaboració de l’oli. A les golfes hi han construït un alberg de 16 places, pensat especialment per als fotògrafs de fauna, els ciclistes i caminants que volen fer parada a la ruta del Cister. L’alcaldessa, Elisabet Riera, confia que tot plegat ajudi els veïns a arrelar al territori, però és conscient que abans cal dotar-lo de serveis bàsics, de bones comunica- cions i transport públic i, per descomptat, d’una millora de la cobertura d’internet. “Hem de bus- car maneres que els pobles de la perifèria es mantinguin vius”, afirma. Malgrat tot, el confinament de la primavera pel covid ha sigut un bon aliat. L’absència de gent pels camps i els carrers ha fet augmentar la presència d’ocells i rèptils.