“Ens agradaria ajudar a percebre  la natura”

Reportatge

RCR: “Ens agradaria ajudar a percebre la natura”

Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, de l’estudi RCR d’Olot, que el 2017 va rebre el premi Pritzker d’arquitectura, es preparen per presentar al pavelló català de la Biennal de Venècia el projecte La Vila, un centre de recerca sobre el paisatge

“Ens agradaria ajudar a percebre la natura”

A conseguir parlar amb tots tres alhora no és fàcil. La feina se’ls acumula, i més aquests dies, que s’hi sumen molts compromisos. “Intentem repartir-nos la feina sempre que podem”, comenta Carme Pigem, que aquesta mateixa setmana ha viatjat a Toronto amb Ramon Vilalta per assitir a l’entrega del premi Pritzker 2018 al seu successor, l’arquitecte indi Balkrishna Doshi. Ja ha passat més d’un any d’ençà que va saltar la sorpresa i aquest guardó, considerat el Nobel de l’arquitectura, va recaure en RCR, l’estudi d’Olot que integren Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. “Aquest any han passat coses molt grosses. Entre el Pritzker, el projecte de La Vila i la situació del país hem acabat esgotats emocionalment”, confessa Pigem. Van dir que s’agafaven aquest any per pensar i decidir cap on tiraven, però, de fet, no han parat.

La Vila és ara la nineta dels seus ulls. Aquesta finca al bell mig de la vall de Bianya, 135 hectàrees de verd, conreus i velles masies, és l’epicentre dels seus anhels. Hi volen crear un centre de recerca en arquitectura i paisatge on tant arquitectes com creadors d’altres disciplines puguin experimentar, compartir, viure i repensar la relació amb la natura. Bé, és una manera de dir-ho, perquè La Vila no està definida i tampoc la volen definir. “És un projecte obert, i això costa d’entendre”, reconeix Ramon Vilalta. “Ha de ser així. Per dir-ho en termes d’arquitectura, si una idea projectual quan comença ja és molt concreta, no és una idea. Una idea és una cosa que permet fluir i anar més allà. Per això ens agraden les aquarel·les en aigua quan iniciem projectes, perquè donen uns primers esbossos que són oberts. Ara a La Vila ens trobem en l’embrió d’això, i el volem obert”. Aquesta setmana “presenten” aquest projecte, amb el títol Un somni de natura, al pavelló català de la Biennal de Venècia, una exposició que s’emmarca dins els actes col·laterals de la mostra internacional d’arquitectura més important del món, que s’inaugura oficialment el 26 de maig.

En parlen al seu estudi d’Olot, l’Espai Barberí, una antiga foneria que han transformat deixant que el passat sigui més que un rastre per convertir-se en memòria viva i aconseguir crear atmosferes on espais quasi futuristes -com el prisma vidrat on una llarga taula metàlica es pot plegar fins a confondre’s amb el terra- semblin alhora unes ruïnes invadides per la natura sense domesticar. En la conversa amb ells, volgudament conceptual, d’idees, del primer que parlem és de la natura, perquè sens dubte és el punt central de la seva obra.

A la instal·lació que presenteu a la Biennal de Venècia hi ha una part en què es mostren els treballs d’estudiants de diverses escoles d’arquitectura als quals els vàreu plantejar la pregunta: “Què aprenem de la natura?” I vosaltres, què penseu que n’aprenem?

Carme Pigem. Creiem que ho podem aprendre tot. Entenem que nosaltres, com a persones, també som natura. És d’on venim, és l’entorn que tenim. Ja sabem que hi ha gent que diu que a la ciutat potser no se sent tant aquest vincle, però igualment tots som natura. Perquè entenem per natura no només el verd, sinó l’aire, l’espai... El que cal, sobretot, és aprendre a percebre aquesta natura. Quan preguntem què podem aprendre de la natura obliguem a posar-hi atenció, i potser això ens ajudarà en aquest camí d’aprendre a percebre. Per a nosaltres és un tema fonamental, i és el que ens agradaria poder ajudar a transmetre a la gent més jove.

Parleu de percebre i és veritat que a vegades ni ens en adonem, de la natura. De fet, gairebé he hagut de venir fins aquí a la Garrotxa per adonar-me que hi ha primavera...

Rafael Aranda. Com diu la Carme, no és només això. Creiem que el primer que has de fer és aprendre a percebre, viure, sentir. Si ets capaç d’això, després ets capaç de sentir el que una situació t’està demanant i pots donar-hi una resposta. No només és un lloc, és anar més enllà.

Ramon Vilalta. Es tracta d’entrar en relació amb alguna cosa. Amb una certa profunditat i intensitat. Perquè comencis a veure o entendre has d’observar, i veure les relacions que es produeixen entre les coses, com treballen i creixen, què fan. Com que nosaltres som natura, que deia la Carme, l’entenem com un gran llibre obert que t’ho va explicant tot. Has d’incidir-hi amb una certa profunditat, no passar-hi per sobre. Actualment tot va molt ràpid i les coses es mouen molt en la superfície. Els coneixements i sensibilitats respecte a la natura han existit sempre, i segurament amb molta més dimensió de la que hi ha ara, però les hem oblidat, ens en hem separat, en certa manera. Del que parlem, en resum, és de tornar a aprendre i percebre d’on formem part i el que som. Perquè necessitem també saber com som. Cada persona hauria de fer l’esforç de coneixe’s. A partir d’aquest esforç, tu sents el que un lloc t’està dient. És una cosa també personal. Quan hi pots arribar, s’uneixen les ànimes, la teva amb l’ànima d’un lloc.

Tot això té un punt de meditació, de reflexió gairebé espiritual, d’introspecció.

R.P. D’introspecció en té. Les últimes dècades el món ha tendit a separar-se i pensar que l’home és una cosa desmembrada de la natura. Nosaltres, pel lloc on hem nascut i les proximitats que hem tingut amb la natura, ens sembla que el camí per fer hi està en relació. Si tu en formes part i t’hi relaciones bé, és com un gran llibre obert.

C.P. Hi pots trobar totes les llums, totes les formes, les geometries, els espais, les relacions. A la natura ho trobes tot. Som arquitectes i la nostra missió és crear espais per a la vida de l’home. És molt important com configures o entens aquests espais. Pensant que són per a l’home, i com que l’home no deixa de ser natura, es tracta de veure què hi ha a la natura i què ens explica que ens pugui ajudar a conformar aquests espais perquè la gent s’hi senti bé.

Als tallers que feu cada estiu, i que ara allargareu amb La Vila al llarg de l’any, abordeu temes molt genèrics. Per al període 2017-2022 em va cridar l’atenció que proposàveu explorar el tema de l’espai per aprofundir en aspectes com el buit, la matèria, la llum, el temps i el silenci. Són maneres molt difuses de plantejar-se l’arquitectura. Quin paper hi té, per exemple, el silenci en la vostra arquitectura?

C.P. És molt important. En la música, tan important és la nota com el silenci, l’interval d’aturada. Quan en Ramon deia que l’important de les coses és la relació, el silenci és precisament aquest gap que permet establir les relacions. El tema del buit, del silenci, és el que permet posar la persona en aquest espai per fer; l’home construeix a partir d’allò que té a banda i banda. Aquest buit permet que les persones estableixin les seves pròpies relacions.

R.A. Nosaltres sempre hem entès l’arquitectura més des del concepte que no des de la forma. Per a nosaltres la forma arriba al final, no és l’inici del camí. Per això ens interessen tots aquests conceptes, anar a l’essència.

R.V. És una mica complex, tot això. En tot moment històric sempre hi ha un debat entre el que és més superficial, que en podríem dir moda, i una altra reacció paral·lela amb persones que creuen més en la profunditat i els silencis. És la dualitat permanent de la història de la humanitat. Entre aquests dos fronts es va constituint cada època específica que viu la humanitat. Nosaltres ens decantaríem sempre per la part d’aprofundir, i intentem que el silenci en formi part, que les coses no siguin supèrflues, que tinguin justament el que han de tenir. Per això diu en Rafael que la forma no apareix en el primer moment. A nosaltres la forma per la forma no ens interessa, és la conseqüència del debat inicial.

La vostra natura és molt de muntanya, verda, rocosa; el mar hi és molt llunyà. ¿Seria molt diferent la vostra obra si en lloc de viure a Olot visquéssiu, per exemple, a Sant Pol?

C.P. Sí, crec que seria diferent.

R.A. Però no forçosament.

R.V. El que ens ha aportat la lectura profunda del lloc on vivim i de la natura no es queda només a la Garrotxa.

Però aquest és un paisatge molt potent.

R.V. Molt potent, ric i divers. Aquest aprofundiment en el lloc concret fa que t’obris a entendre els altres llocs, també. Quan aprens a llegir o percebre un indret, aprens una cosa universal, no està lligat només a un lloc concret.

R.A. El que sí que és veritat és que seria una altra manera d’entendre-ho. Però basats en tots aquests conceptes de l’arquitectura més atemporal, no frívola ni del moment. Ser aquí ens ha donat una manera de fer les coses pas a pas. Si ens centrem més en el nostre camí arquitectònic, hem intentat fer-lo valorant el que havíem fet abans, veient cap on calia anar, sense voler repetir-nos. Sempre hem intentat anar avançant sobre conceptes que anàvem interioritzant nosaltres. Sense focs d’artifici.

R.V. Sobretot situant la persona a l’arrel de tot plegat. La persona com a base de recerca i introspecció.

R.A. Quan donem tanta importància a percebre i sentir és perquè volem ajudar a percebre i volem fer sentir. És la nostra missió, perquè ja donem per fet que l’arquitectura ha de complir tots els preceptes funcionals i de programa requerits.

És el que se’n diu ara provocar una experiència. És curiós, perquè en l’alta cuina també es parla de tenir una experiència. El més important no és alimentar-se sinó viure una experiència. ¿Voleu que la gent visqui una cosa diferent en els vostres espais, més enllà d’habitar-los?

C.P. Que quan els habitin els aporti un benestar.

R. A. Però en tot el seu cos i en tota la seva ment.

C.P. I és una mica diferent que en la cuina, en el sentit que el menjar és importantíssim, però aquesta experiència dura el que trigues a fer un àpat. Quan sents coses que et puguin transmetre les obres d’art és quan estàs amb elles i les contemples. L’arquitectura són espais per estar-s’hi. No és aquella cosa només que menges o observes de passada. T’hi passes hores. L’arquitectura, els espais per a la vida de les persones, és casa teva, l’escola, el gimnàs, el teatre, el carrer. Tot. Per a nosaltres és important com aquests espais poden transmetre a les persones una millor vivència i millorar la manera com se senten.

R.A. Clarament un espai et pot fer arribar a sentir millor, una mica com la natura. Per això ens agrada el concepte. Per això moltes vegades diem que la nostra arquitectura no és construcció d’edificis, no ens interessa l’objecte en si. Ens agrada més entendre que estem fent paisatge. La nostra arquitectura vol ser paisatge.

¿Busqueu també aquest efecte d’entrar en un lloc i que realment se’t sobreposi, et provoqui una mica com una commoció?

R.V. No és buscar-ho per buscar-ho: llavors cauríem en l’efecte sorpresa, estètic. Quan parles d’experiència, el tema és molt fi perquè pot ser una experiència banal o més profunda. Sents que t’està embolcallant un espai que et fa sentir coses, és el mateix que una obra d’art. Però hi ha una línia molt fina entre el que pot ser espectacle i intentar treballar en la recerca d’alguna cosa més profunda i intensa. És el que dèiem. Per a nosaltres l’arquitectura no s’atura en el fet programàtic, ja entenem que hi ha de respondre. L’arquitectura per a nosaltres busca donar alguna cosa més específica. La història de l’arquitectura és la història dels moments en què la humanitat ha anat entenent l’Univers d’alguna manera. Els grecs l’entenien d’una manera, els egipcis d’una altra. Ara som en un moment històric una mica perdut perquè l’home ha deixat anar molts valors existencials per donar importància només als valors materials, als diners i poca cosa més.

C.P. A nosaltres ens agrada que la gent s’hi senti bé, als espais, però compte amb l’experiència. Pot ser l’experiència de tirar-se en parapent o la de passejar tu sol pel bosc. Ens agradaria més poder-nos acostar a aquesta segona experiència. A vegades l’experiència s’entén com un tema d’adrenalina, i no és el que nosaltres busquem.

Quan vaig visitar la carpa de Les Cols, el restaurant d’Olot amb què en certa manera us vàreu fer més coneguts, em va semblar que l’entorn que hi havíeu creat tenia en alguns llocs aspecte de túmuls antics, amb reminiscències quasi egípcies. Us interessa aquesta arquitectura?

C.P. Arcaica, sí. Busquem una arquitectura atemporal. Sempre ens demanen que resumim la nostra arquitectura en una paraula, i és molt difícil fer-ho, però diem essencial. Ens agrada molt anar a buscar l’essència de les coses, i aquesta connexió que fas amb arquitectures molt antigues en el temps hi té a veure. Ens interessa l’espacialitat, buscar l’essència de l’espai i el que pot transmetre també d’una manera essencial. Anant-ho a buscar on sigui. Tant pot ser Egipte com Roma, però del que més hem après és de la natura i també de l’arquitectura popular, la nascuda en un lloc.

R.A. El que ens mou és aquesta fusió entre interior i exterior. És com ens agrada sentir els espais. No entenem que hi ha un interior i després un exterior; el que ens interessa és descobrir aquesta fusió. El que ens envolta, el clima, la llum, són els nostres instruments per fer arquitectura.

S’ha parlat molt de la relació del vostre treball amb el Japó i també amb el minimalisme. Abans de venir he passejat una mica per la plana de la Moixina, des d’on es veu molt bé la Casa Mirador, un projecte del 1999 que es va inspirar una mica en la casa Farnsworth de Mies van der Rohe. No sé si és certa la llegenda que diu que els propietaris d’aquesta casa de vidre enmig del bosc no varen poder suportar tanta transparència i exposició a l’exterior i se la varen vendre. Quan enfoqueu aquesta relació oberta entre el dins i el fora, com es manté la intimitat?

R.V. En el cas de la casa Farnsworth no crec que fos un tema d’exposició de la intimitat, perquè és en un lloc aïllat amb poques vistes. Pot ser més un tema de por, o de confort. L’arquitectura neix com l’abric per protegir-nos de la natura, és cert, però al final ens hem adonat que l’abric s’ha fet tan gran que és com un escafandre d’astronauta. N’hem quedat tan allunyats que està bé tornar-hi a ser a prop, però procurant que a la vegada et sentis protegit. És tracta de trobar aquest equilibri.

R.A. A nosaltres no ens interessa l’arquitectura de vidre, precisament perquè estàs exposat. Busquem la part positiva del que protegeix i també del que et fa tenir una relació íntima amb l’entorn. Volem tant la protecció com la relació. La nostra és una arquitectura més introvertida, més íntima. La natura hi entra, però és per a tu.

Aquest any el tema de l’exposició central de la Biennal de Venècia que han escollit les comissàries Yvonne Farrell i Shelley McNamara és Freespace, entès no només com a espai públic i lliure sinó també com a qualitat de l’arquitectura. Sembla que estigui pensat per vosaltres el lema. Us hi sentiu identificats?

C.P. Sí. L’espai públic com allò que s’ofereix als altres està molt bé. Fins i tot comentàvem que precisament el tema de l’espai lliure, que també es podria dir l’espai de la llibertat, no deixa de ser un espai social i de responsabilitat. Què vol dir això? Com que realment la teva llibertat s’acaba on comença la de l’altre, pots fer fins allà on no molestis l’altre. D’alguna manera es posa sobre la taula un tema de comunitat i de respecte molt important.

En anteriors Biennals el tema havia estat molt social, posant l’èmfasi en una arquitectura pensada per solucionar els problemes dels més desfavorits. Són temes que no solen aparèixer quan es parla de vosaltres. ¿Heu reflexionat sobre aquest tipus d’arquitectura més social?

C.P. No és un tema que hàgim treballat gaire. Sempre hem cregut molt en l’efecte de tirar una pedra a l’aigua i que les onades es vagin expandint. Allò que l’aleteig d’una papallona té influència no sé on... Nosaltres en el que creiem és en aportar uns valors que intentem desenvolupar i aplicar i esperar que puguin servir en altres àmbits.

R.V. Potser perquè nosaltres sempre hem tingut la visió que d’arquitectura només n’hi ha una. La necessitat de classificar en arquitectura social, ecològica, espacial és absurda, no creiem que s’hagi d’adjectivar. L’arquitectura ha de valorar la relació que estableix amb el medi ambient i ser sostenible, i ha de servir a les persones. Són valors implícits. Però ens agrada pensar que treballem en la base troncal de l’arquitectura, en l’essència més àmplia i no en una particularitat específica.

R.A. I ara tenim sobre la taula la possibilitat de fer un projecte a Mèxic que va sorgir quan vam assistir a un congrés i se’ns va demanar visitar les zones on hi va haver l’últim terratrèmol. Segurament farem un prototip d’una petita casa per a les famílies que van perdre la casa. Han de ser cases fetes amb peces de fang, autoconstruïbles, i amb pressupostos modestos, d’uns 7.000 euros. Es tracta de dissenyar el prototip i donar-los les eines.

R.V. També és un tema de fons. Moltes vegades es demanen respostes a l’arquitectura per a temes provocats per altres sectors. El fet que hi hagi un problema d’habitatge social o d’ecologia no ve generat per l’arquitectura, ve del mateix sistema.

Quan vàreu rebre el Pritzker dèieu que volíeu pensar. El fruit ha estat La Vila?

R.V. El Pritzker ha sigut un punt d’inflexió, però aquestes reflexions ja hi eren. Quan va aparèixer el premi ja estàvem parlant de la decisió de La Vila.

R.A. Feia molt temps que no estàvem a gust amb tot el que ens envolta. Una mica estàvem intentant veure quin era el camí per als pròxims anys. Amb el Pritzker ens vam atrevir a fer aquest pas d’intentar fer un lloc on tots els conceptes que ens emocionen els puguem transmetre a les persones. No ens agrada entendre l’arquitectura com a objecte, no ens agrada estar fent objectes. Quan ens ve un client i ens ho demana no ho fem, no volem fer objectes per molt atractiu que sigui l’encàrrec.

R.V. La Vila ha de reflectir i estar oberta al moment que viu ara el món, que és d’una gran complexitat i està ple d’incerteses. La societat ha de deixar la por enrere per aprendre a caminar en la incertesa. El món mecànic de certeses s’ha acabat i el nostre cap ha d’aprendre a viure amb un altre tipus de paràmetres. Això no vol dir ni que siguin millors ni pitjors, vol dir aprendre a viure-hi. Per això el valor de la percepció és important. Ara percebríem que el món ha entrat de ple en aquest territori, i ens agradaria moure’ns aquí, no en el passat, no en aquest món on sembla que cap canvi es pot fer i està tot petrificat, no en el que diu construirem això i valdrà tant. Nosaltres ens movem en un debat, en aquesta part de La Vila, en què el tangible i l’intangible tenen el mateix valor. Podríem dir que gairebé té més valor l’intangible, la part de les idees, i a partir d’aquí es crearan unes necessitats materials que potser són les que es construiran.

¿La situació política que s’ha viscut aquest any a Catalunya us ha perjudicat? ¿Deveu haver anat a moltes presentacions i activitats en què us deuen haver demanat sobre el que estava passant? Ha estat un tema complicat?

C.P. La gent sí que et demana coses, però no ens suposa cap complicació. La situació excepcional del país, d’una manera o altra, ens acaba afectant a tots, això és evident. Però no em fem una càrrega.

R.V. De sempre hem intentat que el nostre entorn immediat o llunyà no ens afecti cada vegada que fluctua. Tenim circumstàncies, esclar. A Catalunya està tot parat i això ens està afectant. Però com que ho sabem, explorem altres coses. És una actitud que sempre hem mantingut. Això ens ha fet més lliures, també.

R.A. La situació ha fet que fos més complicat compartir el premi. Ens hauria agradat que Catalunya sabés què era tenir un Pritzker, i ha sigut impossible. Hi va haver un homenatge al pavelló Mies, però ens hauria agradat fer una festa de l’arquitectura al Parc Güell oberta a tothom. Hem estat escollits nosaltres per al premi, però hi ha una arquitectura catalana al darrere, i unes escoles que han sigut número u. I una arquitectura espanyola també molt potent. Aquest premi era per compartir-lo. 

Aquest tros del paisatge de la Garrotxa, la finca La Vila, a la vall de Bianya, serà el protagonista de l’exposició del pavelló de Catalunya a la Biennal d’Arquitectura de Venècia, que s’inaugura divendres. El projecte es presentarà a través d’una instal·lació artística i un vídeo, però abans ja ha passat per la comissió territorial d’urbanisme de Girona, on el dia 10 es va aprovar el pla especial que afecta 47 de les 135 hectàrees de la finca. Del que es tracta és de convertir-la en un centre de reflexió sobre arquitectura, paisatge i creativitat on hi tinguin cabuda totes les disciplines humanístiques. Hi haurà algunes intervencions. Se sap que hi haurà, per exemple, un pavelló de fusta i paper d’inspiració japonesa que estarà mig soterrat, tallers, camins. “Hi passarem deixant la nostra capa”, explica Aranda. “En cap moment el deixarem acabat. Fem com han fet les persones que hi han estat abans i l’han cuidat. Nosaltres farem la nostra aportació intentant sumar”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat