E l setembre del 1943, un bot de rems avança per l’estret d’Oresund amb cinc persones a bord. És de nit i fugen de Dinamarca, ocupada pels nazis des de fa tres anys. Són persones de renom a la capital, però el govern alemany ha decretat que els jueus danesos han de ser deportats immediatament als camps de concentració de l’Est. Només un avís a última hora els ha permès fer les maletes i deixar-ho tot enrere. La persona que ha rebut l’avís, i que rema dins la barca en la més absoluta foscor, és Arne Jacobsen, l’arquitecte i dissenyador industrial que havia començat a revolucionar l’arquitectura del segle XX.

Però aquella nit de 1943 Jacobsen només pensa en arribar a Suècia, en veure els fars de llum blanca que il·luminen la costa del país neutral. Els fars apareixen, i Jacobsen i els seus acompanyants comencen a remar, amb el temps just per adonar-se que allò no són fars: són els llums d’un vaixell nazi. La carrera d’Arne Jacobsen podria haver acabat en aquell moment, però miraculosament la barca aconsegueix esquivar el vaixell i els seus cinc ocupants arriben sans i estalvis a Suècia, on s’estaran dos anys. Les altres quatre persones que anaven en aquella barca són la dona de Jacobsen, Jonna, dissenyadora tèxtil; Poul i Inge Henningsen (ell, dissenyador dels famosos llums PH, i ella catedràtica i escriptora) i l’enginyer Herbert Marcus.

L’arquitecte i doctor Félix Solaguren no vol ni pensar en tot el que s’hauria perdut el món si els nazis haguessin enxampat aquella petita barca de rems. Al final de la seva vida, l’any 1971, Jacobsen havia dissenyat més de 70 edificis públics, entre els quals els ajuntaments d’Aarhus, Sollerod i Rodovre, l’escola Munkegard i l’hotel Royal SAS de Copenhaguen, així com 128 cases i 14 blocs plurifamiliars. Però Jacobsen tenia una visió integral de l’arquitectura i no va voler quedar-se només en els edificis, explica Solaguren. Per això va dissenyar cadires, llums i aixetes. “Des de la cullera fins a la ciutat”, havia dit l’arquitecte italià Ernesto Nathan Rogers, i Jacobsen s’ho va prendre seriosament.

De totes les seves creacions, n’hi ha una que enguany celebra 50 anys convertida en un clàssic atemporal. És la col·lecció d’aixetes Vola, que Jacobsen va dissenyar l’any 1968 per al Banc Nacional de Dinamarca per encàrrec de Verner Overgaard, fundador de Vola. Aquella aixeteria va ser una revolució, i el que Jacobsen i Overgaard proposaven va assentar les bases de l’aixeta moderna: un nou sistema encastat a la paret amb un mesclador de monocomandament -el primer del món-, que tenia el comandament integrat i que ocultava el sistema de canonada. Les dues peces clau de la col·lecció, els models 111 i KV1, no han canviat en 50 anys i encara s’utilitzen en edificis i cases particulars d’arreu del món, entre les quals la Casa de l’Infinit, de Campo Baeza; l’Hotel Atrio, de Mansilla i Tuñón; l’Hotel Marqués de Riscal, de Frank Gehry, i la sala vip de l’aeroport del Prat, dissenyada per Ricardo Bofill.

“Si poguéssim, els arquitectes només treballaríem amb Vola”, diu Solaguren, que assegura que les de Jacobsen “són les aixetes més imitades del món”. “Agafeu qualsevol marca de renom i veureu que totes s’assemblen a les que van fer a Vola. Són senzilles i clares, però sòlides: no són només epidermis, i això les converteix en atemporals”, reflexiona l’arquitecte.

Des de 1968, Vola ha creat variacions dels models 111 i KV1, amb més llargades i més colors, però també ha mantingut els originals. Per a Solaguren, la clau perquè una aixeta creada el 1968 segueixi sent actual és “l’obsessió de Jacobsen per fer les coses senzilles”. “Aquest era el seu procés de treball. Partia del classicisme nòrdic i de la seva pròpia identitat cultural, però la va depurar fins a arribar a l’essència”, detalla l’expert.

Les joies, millor senzilles

L’arquitecta Lucía Ferrater destaca diversos elements que fan que, també per a ella, l’aixeteria de Jacobsen sigui la que “col·locaria sempre”. Per a Ferrater, els dissenys del danès compleixen el requisit que ella busca quan pensa un espai tan funcional com són la cuina o el bany: “En un bany tots els elements han de ser molt útils. Han de funcionar bé, i en aquest sentit jo dono un gran valor al fet que un disseny sigui tan sintètic com es pugui. Si hi ha una aixeta, vull que l’aixeta sigui la mínima expressió d’una aixeta, i això Jacobsen ho fa”. L’arquitecta compara aquesta idea amb el gust a l’hora d’escollir joies. “La joia del bany és l’aixeteria i, com em passa amb les joies, a mi m’agraden senzilles, que siguin la mínima expressió. No necessito mostrar el luxe a través de l’ostentació, prefereixo mostrar-lo a través del disseny simple i la mínima expressió. Tots els bons dissenys sobreviuen al temps, i, per a mi, la simplicitat i l’abstracció a què va arribar Jacobsen és el que permet que hagi sobreviscut al pas del temps”, conclou.

Hi ha qui diu que la voluntat del danès per desfer-se dels elements irrellevants neix del seu propi procés vital, amb especial influència d’aquells dos anys d’exili que va passar a Suècia (1943-1945). Segons recull Rodrigo Almonacid a El paisaje codificado en la arquitectura de Arne Jacobsen, l’actitud de l’arquitecte danès va canviar sensiblement des que va viure l’experiència de l’exili. “Si fins aleshores podíem afirmar que la de Jacobsen era una arquitectura manifestament sòlida, pesant i una mica rígida”, després de la fugida a Suècia “en trobem una de molt més lleugera, amb aparença fràgil, plena d’ oblits compositius”. “Aquests elements semblaven aparèixer com a senyals del seu propi alliberament personal. A Suècia, Jacobsen sembla deixar anar llast, desfer-se d’equipatge per transitar per les penúries de l’exili”, escriu l’autor.

El llast va quedar enrere, i el que en va sorgir va ser la voluntat de despullar també els dissenys de tot el que era sobrer, innecessari, de limitar-se a l’essencial per viure. De ser sintètic. No era un repte senzill. Blaise Pascal ho deia així: “He fet aquesta carta més llarga de l’habitual perquè no tinc temps per fer-la més curta”. O, dit d’una altra manera: fer les coses senzilles sempre ha sigut més difícil que fer-les complicades, però Jacobsen en sabia.

“La gràcia de les aixetes de Jacobsen és que, en aparença, no tenen cap disseny”, reflexiona Ramon Comelles, director general de l’empresa familiar que, amb seu a Cardedeu, distribueix Vola a Espanya, en exclusiva des de fa gairebé 30 anys, quan Paqui Ricós i Ramon Comelles (pare) se’n van fer càrrec. Clàudia Divo, coordinadora de projectes a Vola Espanya, hi coincideix: “Les formes senzilles i pures, amb un disseny mínim, són les que permeten arribar a la mínima expressió d’una aixeta”. Enguany tots dos celebren el 50è aniversari de Vola amb la sensació que durant molt de temps la cuina i el bany havien estat “oblidats”, però dissenys com els de Jacobsen van revertir-ho. “Les aixetes són acabats que sovint passen desapercebuts, però quan fas una cosa bonica i que funciona, tot l’espai canvia”, conclou Divo.

Cadires atemporals i culleres futuristes

L’obsessió del danès per fer les coses senzilles la va buscar en tots els seus camps de creació, no només en les aixetes. També són clàssics atemporals les cadires que va dissenyar fins i tot abans que l’aixeteria, a principis dels anys 50. La cadira Formiga, més coneguda pel seu nom en anglès, Ant, la va crear el 1952 per a la cantina de la farmacèutica danesa Novo Nordisk. Amb només tres potes, la forma recordava una formiga amb el cap alçat, i el seient i el respatller estaven integrats en una sola peça. Era, de nou, la mínima expressió d’una cadira. Poc després va crear la Sèrie 7, i l’empresa de mobles danesa Fritz Hansen va dir d’ella que estava “pensada per al futur”. Seixanta anys després, la col·lecció continua viva, i els que no coneguin l’obra de Jacobsen potser se sentirien sorpresos de saber que la cadira té el seu origen l’any 1955.

“Els dissenys d’Arne Jacobsen cada cop semblen més actuals, i això és perquè era molt bo”, reflexiona el Premi Nacional de disseny 2003, Antoni Arola. “Per a mi, bo és sinònim d’atemporal. Hi ha coses que en certes èpoques decauen, però Jacobsen no ha decaigut mai”, assegura. Potser l’exemple més clar -o curiós- de l’atemporalitat del dissenyador danès és la coberteria que va dissenyar el 1957 per a l’hotel SAS Royal, de Copenhaguen, un projecte que Jacobsen va pensar de forma integral, des de l’estructura de l’edifici a una cosa tan senzilla com les culleres. La coberteria que va crear Jacobsen és tan atemporal que, deu anys després, el 1968, el director de cinema Stanley Kubrick la va utilitzar per a l’àpat futurista de la tripulació del famós film 2001: Una odissea de l’espai.

“La nostra feina és buscar el disseny atemporal. De vegades ho aconsegueixes i de vegades no. Jacobsen ho va aconseguir”, diu el dissenyador Francesc Rifé, que creu que el secret del danès va ser saber combinar un esperit minimalista en què la durabilitat, l’atemporalitat i la simplicitat van transitar pel mateix camí. Ho certifica Solaguren, que fa 30 anys va fer instal·lar-se les aixetes de Jacobsen a casa i mai n’ha volgut d’altres. “M’he canviat de casa tres vegades, i tres vegades m’he endut les aixetes a la maleta. I encara funcionen!”, celebra.

Alguna cosa han de tenir, les aixetes més imitades del món. Tot i que venint de Jacobsen… potser el secret està en el que no tenen. En el que va deixar en aquella barca de rems a l’estret d’Oresund.