HISTÒRIA

150 anys de la insurrecció barcelonina: la revolta de les quintes

Diversos pobles del pla de Barcelona i el Baix Llobregat, i en especial les viles de Gràcia i de Sants, van iniciar una revolta popular per oposar-se a la crida forçada de lleves ordenades pel general Prim. Un esdeveniment que tot i durar només una setmana va tenir un gran impacte en l’opinió pública

A Catalunya, el segle XIX va ser una llarga successió de guerres i revoltes. Les campanyes militars, des de la Guerra del Francès fins a la de Cuba, i tant a les colònies com en els aixecaments populars contra l’estat liberal, van necessitar una gran quantitat de soldats. El reclutament es feia pel sistema de quintes, però al combat només hi anaven els pobres, aquells que no podien pagar-se la redempció en diners. Així, a principis d’abril d’ara fa 150 anys, Barcelona i els municipis limítrofs, com Sants o Gràcia, van esclatar en una espiral de protesta que va acabar a canonades.

Un de cada cinc

El sistema de quintes va ser introduït per Felip V, just després de la Guerra de Successió. Es posava en marxa quan el govern publicava la quantitat de tropes que necessitava. Llavors, tenint en compte la seva població, es designava un nombre de joves per a cada municipi. I després es feia un sorteig, i se’n triava un de cada cinc (el quinto ). Aquestes lleves significaven una tragèdia per als afectats, ja que el servei era d’entre sis i vuit anys, amb una taxa de mortalitat que vorejava el 50%. Allunyava de les seves llars pares de família, i els feia perdre la feina. Per als més joves significava no poder-se formar en cap ofici. No era estrany, doncs, que molts busquessin la manera d’evitar el servei i enviessin un substitut en el seu lloc. Si es tenien diners, es podia entregar una redempció en metàl·lic i lliurar-se’n. Si no es podia pagar de cop, era possible subscriure una pòlissa a pagar en terminis. Només els pobres acabaven lluitant, per defensar els interessos i les propietats dels rics, que podien estalviar-s’ho.

Catalunya havia aconseguit mantenir-se al marge d’aquest sistema fins a l’any 1770, quan es va provar d’instaurar a casa nostra. Com a resposta, a Barcelona va esclatar l’avalot de les quintes del 1773. La reivindicació d’eliminar-les seguiria present sobretot a partir del 1837, quan es va unificar el sistema per a tot el país. Es demanaria en les bullangues del 1842 i el 1843, i sobretot en el motí de les quintes del 1845, quan la gent es va negar a celebrar el sorteig i es va enfrontar a la Guàrdia Civil.

La contribució de sang

El setembre del 1868, la facció progressista de l’exèrcit va aconseguir fer fora del tron el Borbó i constituir-se en govern provisional, sota el control dels generals Joan Prim i Francisco Serrano i de l’almirall Juan Bautista Topete. Aquest executiu prometia la fi d’aquest sistema, batejat per Prim com la contribució de sang. Així, en un primer moment van eliminar les lleves forçades i es van substituir pels Voluntaris de la Llibertat. Però aquestes unitats estaven plenes de revolucionaris, i el govern va optar per tornar a les quintes, sobretot quan els independentistes cubans es van aixecar en armes.

Empès per les circumstàncies, el ministre de la guerra, Prim, va decretar la que es va vendre com l’última lleva a Espanya, amb un sorteig de 25.000 soldats, el març del 1869. Aquesta mesura va enfurismar els republicans federals, que van organitzar grans manifestacions de protesta. A Gràcia, el seu alcalde, el capità de Voluntaris de la Llibertat Francesc Derch, va obrir una subscripció popular per pagar les redempcions i lliurar els joves graciencs de la guerra. El municipi de Sants va fer el mateix.

Aquella tardor els republicans es van alçar en armes. Al setembre Barcelona es va despertar entre vagues i barricades al carrer, que van ser desallotjades expeditivament per l’exèrcit. A l’octubre va tenir lloc el conegut Foc de la Bisbal, quan forces comandades pel diputat federal Pere Caimó, amb canons portats de Sant Feliu de Guíxols, i amb la col·laboració d’un assessor militar suís conegut com a Radaelli, van resistir, dintre de la població de la Bisbal d’Empordà, l’atac de les tropes governamentals.

Insurrecció a Sants

L’any 1870 els republicans acusaven els ministres del govern, en especial a Prim, de traïció. En aquest clima, el 7 de març es va començar a discutir al Congrés de Diputats una nova llei organitzativa per a l’exèrcit. El govern volia mantenir les quintes, mentre a tot Espanya es creaven lligues antiquintes, els membres de les quals es comprometien a no complir el servei militar. El diumenge 20 de març es van celebrar concentracions multitudinàries, al crit de “Fora les quintes! Fora el govern!” Però, finalment, es va resoldre fer una crida de 40.000 reclutes per anar a combatre a Cuba. El sorteig tindria lloc el diumenge 3 d’abril.

Van fer una barricada amb troncs d’arbres al passeig de Gràcia

A Barcelona i altres localitats la lleva no es va poder fer en la data prevista. La revolta va començar l’endemà, al municipi independent de Sants, quan un grup de dones es van dirigir a l’Ajuntament, llavors a la desapareguda plaça de la Constitució (a l’encreuament entre el carrer de Sants i la rambla de Badal), i el van assaltar. Van cremar documents i mobiliari, van apunyalar l’alcalde, Gaspar Rosés, i van matar l’alcalde segon, Gabriel Carbonell. Va ser arrossegat per la multitud fins a la cantonada del carrer Sugranyes, on va ser executat. A continuació, van ocupar el campanar de l’església de Santa Maria, on van tocar a sometent.

Dones i joves de la població van obligar a aturar empreses, com La España Industrial, i van aixecar una gran barricada al pont d’en Rabassa, davant mateix de la fàbrica, a la qual van seguir d’altres. Quan va aparèixer l’exèrcit, el van rebre a trets. I al carrer de Sants la tropa va ser hostilitzada amb pedres i testos llençats des dels balcons. Mentre això passava, van arribar revoltats de diverses localitats del Baix Llobregat, i la lluita es va estendre a l’Hospitalet, Sant Boi, Hostafrancs i la Bordeta. El moment àlgid va ser el bombardeig de Collblanch des del castell de Montjuïc. Finalment, les forces governamentals van recuperar el control i van esclafar el motí. Com a conseqüència, van morir trenta obrers, sis soldats i un capità.

A Barcelona també es van aixecar barricades, sobretot als barris de Sant Pere i el Raval. El Centre Republicà, la seu del qual estava al convent de les Mínimes del carrer del Carme, es va fortificar. El parapet del carrer Ponent, avui Joaquín Costa, estava defensat per un sol home, el periodista Josep Roca i Roca, que seria director de setmanaris com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa o El Pontón. L’exèrcit va decretar l’estat de guerra, mentre en altres viles properes, llavors independents, com Sant Martí de Provençals o Sant Andreu del Palomar, hi havia tirotejos.

La Campana de Gràcia

La revolta a Gràcia va esclatar el mateix dilluns, després de rebre una comissió de Sants. El capità general de Catalunya, Eugenio de Gaminde, va enviar tropes per garantir que es fes el sorteig. Però un grup de dones van aparèixer a la plaça d’Orient (avui, la plaça de la Vila) i, ignorant la presència dels militars, van assaltar l’Ajuntament i van cremar tota la documentació de la lleva al mig del carrer. També van fer sonar la campana de la Torre del Rellotge, dia i nit, moment èpic de la revolta. Preveient violències com les de Sants, l’alcalde, Francesc Derch, va aconseguir calmar els ànims i va convocar tots els homes armats a una reunió al voltant de l’Arbre de la Llibertat, un cedre plantat feia poc al mig de la plaça del Sol.

Llavors, la majoria de carrers estaven sense empedrar. A manca de llambordes, els amotinats van fer una gran barricada amb troncs dels arbres tallats al passeig de Gràcia. A Major de Gràcia es van aixecar una desena de parapets, i se’n van veure d’altres a la part meridional del barri. Així mateix, els obrers van destruir les vies fèrries per evitar que el govern enviés reforços militars. Els combats es van iniciar al Camp d’en Vidalet, mentre s’aturava a trets la tropa entre Sant Gervasi i Sarrià. Els revoltats disparaven també des dels terrats. Un grup de carbonaris, una mena de maçons d’origen italià, van situar un canó de campanya, que tenien amagat al seu local, en una barricada a la Travessera de Gràcia, des d’on van obrir foc contra l’exèrcit.

En els motins contra les quintes, les dones eren les principals protagonistes

La reacció del general Gaminde va ser instal·lar el seu quarter general a la Casa Gibert de la plaça Catalunya i situar la seva artilleria al passeig de Gràcia, davant d’on més tard es construiria la Pedrera. En aquell indret hi havia una font monumental dedicada a Ceres que dificultava el tir, un brollador que seria traslladat al Poble-sec, a la plaça del Sortidor. Des d’aquella cruïlla es va bombardejar Gràcia durant tres dies seguits, amb especial dedicació a fer emmudir la campana. Espantats, molts habitants de la vila es van refugiar en un gran campament d’emergència que es va muntar a Vallvidrera. Després, Gaminde va enviar la infanteria a l’assalt, que va ser rebutjada pels paisans armats en dues ocasions. Tanmateix, van arribar més armes i efectius, cinc mil soldats durant el setge i gairebé mig centenar de canons, que van decantar definitivament la balança a favor del bàndol governamental.

Entre el 8 i el 9 d’abril, Gràcia va ser ocupada per quatre columnes diferents. Es van fer dos-cents presoners i uns quants afusellaments, com el dels carbonaris del canó, que van ser executats als peus de l’Arbre de la Llibertat. El cedre va ser tallat el 1896 per l’alcalde Derch, i en el seu record es va batejar una de les vies que desemboquen a la plaça del Sol com a carrer del Canó. El nombre final de morts va ser de vint-i-set, i es van denunciar molts pillatges i abusos de la tropa. El nombre de cases afectades per les bombes va ser elevat. Fins i tot es va arrestar la campana de la plaça de la Vila, coneguda popularment com la Marieta. Va ser desmuntada i portada al Pontón, nom popular del vaixell Europa ancorat al port, que es feia servir com a presó. Rebatejada com la Trencada, aquella campana es va convertir en un símbol de resistència i llibertat per als republicans. Aquell mes de maig sortia un nou periòdic anomenat El Pontón, Periodic més coent que un bitxo, molt crític amb el govern. Les tropes van seguir ocupant Gràcia encara un mes després de sufocada la insurrecció. I Gaminde va començar a ser conegut com el general Bum Bum.

Una revolta en femení

La revolta de Gràcia va provocar infinitat de rumors. Es deia que un enginyer anglès havia dissenyat les defenses, o que hi combatien milers de revolucionaris dirigits per un coronel carlí. La sorpresa va ser que, quan l’exèrcit va ocupar la població, es va adonar que havien estat lluitant contra uns pocs civils armats amb escopetes, dones i infants.

No era la primera vegada que una revolta tenia caràcter femení. Reclamaven el seu lloc en la protesta política, com ja ho havien fet durant els Rebomboris del Pa del 1789. En el cas dels motins contra les quintes, elles van ser les principals protagonistes. Mares i mullers havien encapçalat les manifestacions, com la de Reus del 1869. I van crear comissions que lluitaven per deslliurar els seus fills i marits del servei. Entre els principals caps del Foc de la Bisbal figurava Isabel Vila, més coneguda pel malnom de Cinc Hores. La primera dona sindicalista al nostre país: va ser pionera a reclamar la jornada de cinc hores per als infants de les fàbriques.

A Barcelona van ser elles les que van iniciar la insurrecció, tant a Sants com a Gràcia. Van participar en la construcció i manteniment de les barricades, així com en l’organització del campament de refugiats de Vallvidrera. Fins i tot la premsa estrangera, com el diari francès Le Monde Illustré, va destacar el seu protagonisme en els combats. El cas més paradigmàtic va ser el d’una anciana remeiera coneguda com l’Herbetes de Montserrat, que va lligar una corda a la campana de la Torre del Rellotge, la va passar pel seu balcó i, des de casa seva, va estar tocant a sometent sense interrupció. Acabat el motí, va ser detinguda i empresonada a Alcalá de Henares. Tres anys més tard, amb la proclamació de la Primera República, seria amnistiada.

La fi de les quintes

Tot i durar només una setmana, la Revolta de les Quintes va tenir un gran impacte en l’opinió pública. Pocs dies després dels fets, l’editor Inocenci López Bernagosi va començar a publicar el setmanari satíric La Campana de Gràcia, amb la qual cosa va fer que aquell episodi formés part de l’imaginari revolucionari català. Posteriorment, quan es va censurar La Campana, trauria una nova revista, anomenada L’Esquella de la Torratxa, com a paròdia de la famosa campana. Aquell juny del 1870 es va celebrar el Primer Congrés Obrer i es va constituir la federació local de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT).

La revolta no va aturar les quintes, però va desfermar un gran nombre de col·lectes i rifes per recaptar diners amb els quals pagar les redempcions, i aquell any cap barceloní va ser allistat. El 1872 es van tornar a viure aldarulls contra les lleves, les quals, malgrat resultar abolides durant la Primera República, es van tornar a organitzar amb l’excusa de la Tercera Guerra Carlina. Després de la Setmana Tràgica es va suavitzar el sistema, que no seria abolit fins a la llei de reclutament del 1940. A partir de llavors, es va eliminar la possibilitat de deslliurar-se del servei militar pagant una quantitat en metàl·lic. Així, es va iniciar una nova fase de protestes, aquesta vegada contra les lleves forçades, que acabaria l’any 2001 amb la fi del servei militar. 

El + vist

El + comentat