A questa foto va ser feta en els anys de la Primera Guerra Mundial; s’hi veuen els meus besavis, la germana de la meva àvia i altres parents. Una part de la meva família materna somriu a la càmera des d’un vaixell de cartró pedra batejat com a Barcelona. I darrere, un teló pintat amb Montjuïc, les tres xemeneies de la Fecsa i el monument a Colom. La devien disparar en alguna fira del Paral·lel, una fotografia en format de targeta postal (9x14 cm), obra d’un minuter. No és l’única que guarda l’àlbum familiar, en una altra hi surt la meva àvia amb 30 anys i els seus dos primers fills a sobre d’un aeroplà. L’avi surt amb uns amics, traient el cap per uns falsos cossos d’hússar, de minyona i de nen petit. I encara torna a sortir en una plaça de toros fent de torero, i assegut en una cadira vestit de corbatí i canotier, davant del Teatre Principal.

Els minuters eren els retratistes dels pobres: per quatre xavos podies immortalitzar un dia de festa o una excursió. Se situaven en llocs concorreguts, amb les seves voluminoses càmeres de fusta equipades amb un calaix dotat d’un bàsic estudi de revelat. I en uns pocs minuts podien entregar la foto al client, que se la podia emportar a casa. Eren descendents dels fotògrafs de fira que recorrien les festes majors de pobles i ciutats, apareguts en la segona meitat del segle XIX gràcies a la millora de les carreteres i dels mitjans de comunicació. Presents a les festivitats locals, acabaven convertint-se en una atracció més.

Amb el temps els fotògrafs ambulants van ampliar el seu ventall de possibilitats, fins a poder diferenciar entre els que retrataven la gent a l’aire lliure aprofitant de fons edificis o monuments, els que feien servir telons o disfresses i els que tenien l’exclusiva en un recinte tancat. A Barcelona, dels primers n’hi havia a la plaça del Teatre, a la Ciutadella, als berenadors de Montjuïc i a la dreta de l’Eixample, que va esdevenir l’espai preferit dels grans retratistes de la burgesia per obrir-hi els seus estudis. Aprofitant aquesta circumstància, molts fotògrafs de carrer muntaven la paradeta al passeig de Gràcia i la seva rodalia. Els segons es deixaven veure en tota mena de revetlles, amb preferència pel Paral·lel. Dels tercers, els més populars eren els que hi havia al parc d’atraccions del Tibidabo.

Entre els anys vint i els cinquanta van conèixer una gran popularitat. Adornaven la càmera amb fotos, com si fos l’aparador de la botiga. L’empresa barcelonina Jordi&Ymbert es va especialitzar a fer telons amb fons fotogràfics reversibles. I van aparèixer tota mena de materials exclusius, com les postals ultraràpides Bromid Bayer. Aquest èxit els va portar a un llarg plet amb la patronal dels retratistes, la Unión Fotográfica de Barcelona, que el 1927 va denunciar que no pagaven la contribució industrial. Això va portar-los a crear la Sociedad de Fotógrafos Minuteros, que el 1929 van provar que els “ fotógrafos domingueros ” no poguessin fer fotos a les Planes i Vallvidrera.

En aquells anys, els minuters més famosos treballaven al Parc Güell, l’escullera del port i sobretot al monument a Colom, emplaçament emblemàtic d’aquest gremi. L’escriptor Ángel Zúñiga explicava un retrat amb Salvador Dalí, tots dos fent de toreros. Però a partir dels anys seixanta, amb l’extensió de les càmeres domèstiques, els minuters van començar a minvar. El periodista de La Vanguardia Ero va ser el seu cronista, fins que el 1993 va informar de la seva desaparició. Els últims potser van ser la Carmen a Colom o el gran Canetti als xiringuitos de la Barceloneta. Una mirada amb poques pretensions artístiques, capaç de retratar dies feliços.