F a pocs dies vaig comptar cinc captaires en un sol tram del carrer de Sants, entre una cantonada i la següent. Malgrat el que expliquen les autoritats, no sembla que la crisi econòmica s’hagi d’acabar aviat. I això que la pertorbadora visió de la mendicitat semblava pertànyer al passat, quan centres com l’Hospital de la Santa Creu i la Casa de la Caritat se’n feien càrrec. D’aquesta plaga de la ciutat antiga en parlen institucions com la Casa d’Infants Orfes a la plaça dels Àngels, la Casa de Misericòrdia del carrer Elisabets i la Casa de Maternitat i Expòsits del carrer de Ramalleres.

A la Barcelona del segle XIX, l’escriptor Charles Dickens no hauria tingut gaires problemes per trobar arguments per a les seves novel·les. Fruit de l’explotació humana que va fer possible la Revolució Industrial, la pobresa va créixer al mateix temps que ho feien els beneficis dels empresaris. En especial la pobresa infantil, que va comportar tot un seguit d’establiments de beneficència com el Col·legi Sant Rafael i Asil de Serventes del carrer Lledó, l’Obrador del Sagrat Cor de Jesús per a Joves Obreres de l’Arc de Sant Agustí, l’Asil Bressol del Nen Jesús al carrer Montcada i l’Escola de Reforma creada el 1885 per a joves “viciosos, vagabunds i abandonats”.

Els captaires adults podien acollir-se a diverses instal·lacions religioses. En cas de no voler-hi anar, sempre podien recórrer a les miserables pensions de la part baixa del Raval, les conegudes cases dels tres vuits perquè oferien llits en torns de vuit hores. I, si no, es podia dormir a la Corda. Ferran Aisa i Mei Vidal expliquen al seu llibre sobre el Raval que al carrer Carretes hi havia una casa on oferien aquest servei: “Els desgraciats s’asseien en uns bancs al costat de la paret, aleshores s’estenia una corda tensa davant seu, a l’altura dels colzes, sobre la qual descansaven. L’endemà es tallava la corda i tots es despertaven de cop en caure a terra”. Paco Villar parla de la taverna La Mina, al carrer de l’Arc del Teatre, on la parròquia més tirada també dormia d’aquesta manera.

No va ser fins a la reorganització el 1891 dels serveis mèdics municipals que apareix l’Asil Municipal del Parc, situat a l’edifici del Dipòsit de les Aigües de la Ciutadella, que donava allotjament gratuït a tota mena de persones. El 1900 es va fundar al carrer Montcada l’Alberg Nocturn per a Dones. El 1905 es van crear tres albergs municipals, dos de masculins al carrer del Cid i al carrer de Rocafort amb Consell de Cent, que valien 15 cèntims la nit, i un de femení dins el Mercat de Santa Caterina, que era gratuït. Tres centres que apareixien freqüentment a la premsa, on es presentaven com una solució per evitar que els necessitats acabessin en “immundes cases de dormir”. El 1909 també obria l’alberg nocturn de la Secció Marítima de la Ciutadella.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial van aparèixer molts captaires estrangers que fugien dels combats. El 1917 es va proposar crear albergs provisionals per a aquesta població passavolant. Una situació que es va tornar a agreujar durant la postguerra, amb la creació de diverses dutxes públiques i la inauguració de l’alberg del carrer Valldonzella, acompanyat el 1943 de l’Asil de Nostra Senyora del Port. Llavors es calculava que l’assistència municipal ajudava 5.000 persones que rebien roba, menjar i llit. Als anys setanta, a Valldonzella ja només hi dormien unes 40 persones i la imatge dels captaires al carrer semblava que s’anava reduint. Però d’uns anys ençà han tornat en molts portals, recordant-nos la vergonya que suposa per a una societat no poder oferir un tracte més digne als seus conciutadans.