Fotografia

El cosidor d’imatges Paco Gómez

Un dels principals renovadors de la fotografia a l’Espanya dels 60 i 70 no era fotògraf professional, sinó sastre. Però, malgrat la seva dedicació amateur, va ser molt prolífic: més de 24.000 negatius consignen la seva mirada d’autor. Foto Colectania, propietària del seu arxiu, mostra ara la seva faceta més desconeguda, personal i genial, la de fotògraf d’arquitectura

Sempre es va considerar un fotògraf amateur. Hereu de la sastreria familiar, Paco Gómez (Pamplona, 1918 - Madrid, 1998) va exercir l’ofici al llarg de tota la vida. Però, tot i ser només la seva vocació, no pas la seva professió, la fotografia va ocupar una part central en el seu dia a dia. Especialment la fotografia d’arquitectura. Gómez va consignar la transformació del Madrid dels anys 60 i 70 (la família s’havia establert a la capital quan ell era un nen). Les seves imatges, amb una mirada personalíssima, poètica i amb unes constants que va mantenir sempre, són un àlbum excel·lent per resseguir la petjada dels arquitectes en els anys que la capital espanyola vivia l’expansió i la metamorfosi.

La Fundació Foto Colectania presenta ara una selecció d’aquestes fotografies, en una exposició comissariada per la persona que més a fons ha estudiat el llegat de l’autor, Alberto Martín. La mostra, amb el títol d’ Archivo Paco Gómez. El instante poético y la imagen arquitectónica, podrà veure’s a la sala del Born des del 22 de març fins al 17 de juny. L’exposició vol posar l’accent sobre la dimensió més desconeguda de l’autor. Perquè, si bé l’arquitectura concentra el gruix de la seva extensa obra (més de 24.000 negatius i 1.000 còpies, donats íntegrament a Foto Colectania per la família de l’autor l’any 2001, quan en feia tres de la seva mort), el cànon que ha quedat sobre la seva producció no la recull d’una manera rellevant.

Paco Gómez (així se’l va conèixer sempre, malgrat que firmava com a Francisco Gómez) va ser sempre un fotògraf autodidacte. Va començar a fotografiar quan tenia 22 anys, amb una càmera que li havia regalat la seva mare, i es va construir la primera ampliadora amb una caixa metàl·lica de polvorons, una làmpara d’enllumenat públic i un objectiu comprat al Rastro. “En aquells anys, als fotògrafs d’autor se’ls denominava fotògrafs amateurs”, recorda Alberto Martín. Ja en tenia 38 quan va ingressar a la Real Sociedad Fotográfica de Madrid, un any i mig abans que, l’octubre del 1957, passés a formar part del grup Afal d’Almeria. La seva coincidència amb companys com ara Gabriel Cualladó, de qui es va fer amic inseparable, Ramon Masats, Francisco Ontañón, Leonardo Cantero i Rubio Camín, amb qui va fundar el grup La Palangana, va ser determinant en la seva evolució. Junts van voler renovar el llenguatge fotogràfic de l’època, desitjosos de fugir del salonisme de l’època i tastar nous codis que s’estaven popularitzant en altres països, com ara Itàlia o França.

En aquells anys els amics acostumaven a sortir junts en expedició fotogràfica. Però Gómez ja destacava per la seva manera de mirar l’entorn i per les seves preferències temàtiques. El gust per un cert existencialisme en la relació entre els paisatges i les persones, la preferència per les parets mitgeres, pels picats, pels angles i les corbes, i la poesia que envolta la seva mirada, equidistant entre el realisme i l’abstracció, són les seves característiques d’estil. Però, segons opina el comissari, “el que li proporciona una veu pròpia és el seu tarannà reflexiu”. “No fa fotografies precipitades, fa representacions estètiques i existencials, amb personatges aïllats i bolcats en ells mateixos, que emergeixen de la boira. Busca un to líric i poètic”, diu Martín. Al mateix temps, és molt escrupolós amb la forma, “construeix molt bé les seves fotografies”.

La mirada arquitectònica

L’eclosió de Gómez en relació amb la fotografia d’arquitectura es va produir ben aviat, l’any 1959, i va lligada a dos noms: la revista Arquitectura, una publicació mensual del Col·legi d’Arquitectes de Madrid, i el seu director, Carlos de Miguel, que s’enamora de l’estil, la mirada i la manera de treballar de Gómez i el converteix en fotògraf oficial de la revista fins a la seva desvinculació del càrrec, el 1972. A través de Carlos de Miguel també serà autor de la part gràfica de dues publicacions, una sobre el flamenc, dedicada a la mítica Sala Zambra de la capital madrilenya, i l’altra, un monogràfic sobre Madrid, amb textos de Miguel Mihura. De tots dos se’n deixa constància també a l’exposició.

En aquella quinzena d’anys, les fotografies de Gómez protagonitzen 43 portades d’ Arquitectura, i desenvolupa la seva feina en múltiples direccions. D’una banda, consigna la feina dels grans arquitectes de la seva època. La revista li encarrega monogràfics sobre alguns dels seus projectes més rellevants, en uns anys que les ciutats estan creixent i canviant el seu perfil, amb especial rellevància en grans urbs com la capital madrilenya. A més, il·lustra amb la seva càmera grans temes vinculats amb aquesta qüestió troncal: el desdibuixament de les fronteres entre el camp i la ciutat en una urbanizació a ritme galopant, les formes i els tipus que dominen la perifèria, i la falta de sol, que comença a ser un dels grans problemes d’aquesta transformació de les formes de vida. Fa el que el comissari identifica com a sociologia urbana i urbanisme: “Es fixa en els problemes de la vida a la ciutat, les transformacions socials, l’arribada del turisme, els parcs, els espais on es pot fer esport, la perifèria... Fa una pràctica documental urbana, plasma la transformació de les ciutats i les condicions de vida”.

El comissari veu una simbiosi clara entre l’arquitectura que va conquerint el Madrid de l’època i la fotografia de Gómez. El seu gust per les textures s’adiu molt bé amb l’ús de materials com ara la totxana vista, el formigó, el vidre i el ciment. Gómez retrata els edificis des de la distància per posar-los en relació amb el seu context, i quan s’hi acosta els retrata amb picats i contrapicats, en fa detalls i composicions abstractes. I quan es queda en l’àmbit més personal, quan fotografia sense cap tipus d’exigència temàtica, Gómez demostra també com està d’amarat d’arquitectura.

Retrata una finestra, una porta, un detall que el comissari considera “metonímies del que és l’arquitectura”. Però fins i tot quan treballa per encàrrecs deixa la seva petjada. “La seva manera de fotografiar i com dialoga amb l’arquitectura condiciona la manera com veiem l’arquitectura”. És, explica Martín, el mateix que passa en l’àmbit català amb la mirada arquitectònica d’autors com ara Francesc Català-Roca. “La seva mirada determina com és percebuda l’obra de determinats arquitectes”.

Martín considera que tant Gómez com Català-Roca, juntament amb altres autors com ara Oriol Maspons o Julio Ubiña, marquen un canvi d’època i d’estil. “Fins als anys 50 la fotografia d’arquitectura la fan fotògrafs tècnics. És una fotografia industrial, neutra. I aquests autors marquen el pas cap a una fotografia interpretativa, basada en el diàleg i en una mirada personal”. Com va deixar escrit Juan Daniel Fullaondo, un dels arquitectes amb qui més va connectar el fotògraf, juntament amb Curro Inza, Paco Gómez “sap veure l’oculta realitat poètica de l’arquitectura”.

A més de posar el focus sobre aquesta prolífica dimensió de la seva obra, l’exposició a Foto Colectania es pot llegir com una immersió en totes les facetes creatives de l’autor. A partir de la idea que el seu arxiu reflecteix tot allò que va ser i va fer com a fotògraf, els diferents capítols de l’exhibició consignen la seva pluralitat creativa: els premis que va guanyar al llarg dels seus primers anys de l’activitat -el més important dels quals va ser el Luis Navarro de fotografia d’avantguarda, concedit per l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya-, les exposicions individuals i col·lectives en què va prendre part -entre les quals destaquen les de París i la Sala Darro de Madrid del 1959- o les col·laboracions amb altres publicacions al marge d’ Arquitectura.

L’exhibició a Colectania reprodueix la que li va dedicar l’any 2016 el Canal de Isabel II de Madrid. Les nou àrees temàtiques van des de la cronologia inicial pels seus anys de formació fins a l’etapa final, en què es dedica a l’arquitectura interior, amb la sastreria familiar de Madrid com a escenari.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat