KNOCKOUT

L’era dels reptes

Al mes de maig, l’edició britànica de la revista Vogue va substituir el seu elitisme habitual per homenatjar algunes de les dones que estaven lluitant contra el covid-19 des de primera línia. En comptes de models professionals, van posar a portada una llevadora de la sanitat pública, una empleada d’un supermercat i una conductora de tren, totes tres amb el seu uniforme de treball. La tria d’aquestes dones mantenia la diversitat racial pròpia del Regne Unit. Aquesta idea va promoure un repte a través de les xarxes socials, el #VogueChallenge, perquè tothom qui volgués es fotografiés com si sortís a la portada de la revista expressant el seu ideal de bellesa, identitat i valors. Però la iniciativa se’ls ha girat en contra.

L’assassinat de George Floyd als Estats Units i la resposta del moviment Black Lives Matter han convertit l’innocent repte en una protesta contra la mateixa revista, i molt especialment contra l’edició nord-americana, que es caracteritza per la seva descarada discriminació racial.

Una iniciativa viral de ‘Vogue’ s’ha convertit en una protesta contra el racisme

A principis del mes de juny, una estudiant negra i musulmana d’Oslo, Salma Noor, va sumar-se al #VogueChallenge amb una fotografia seva i un títol contundent: “ Beeing black is not a crime ”. La portada casolana es va fer viral i ella va reivindicar que la indústria de la moda no té en compte la diversitat en cap sentit. A la protesta s’hi han sumat milers de persones. La infrarepresentació de la diversitat racial a l’edició nord-americana de Vogue fa molts anys que es critica. Fins al 1974, vuitanta anys després que es comencés a editar la revista, no van posar una model negra, Beverly Johnson, a la portada. Una investigació de The Pudding va demostrar que entre els anys 2000 i 2005 només 3 de les 81 models de portada eren negres. Tot i que amb el temps la xifra ha millorat, l’estudi evidencia, en un estudi de tonalitats, que el color de pell de les dones negres apareixia sempre més aclarit, ajustant-se als ideals de bellesa i l’hegemonia cultural propis de l’eurocentrisme. Si ens fixem en els professionals que han contractat per retratar la imatge de portada, el biaix encara és més flagrant. En els seus 127 anys d’història, només han contractat un sol fotògraf afroamericà. Va ser Tyler Mitchell per retratar Beyoncé en l’edició del mes de setembre del 2018. Per aquest motiu, al #VogueChallenge s’hi van sumar centenars de fotògrafs i directors creatius negres.

Pressionada per aquesta campanya i l’onada de sensibilització als Estats Units, la directora de Vogue, Anna Wintour, s’ha disculpat públicament, reconeixent el racisme de la revista: “ Vogue no ha trobat les vies suficients per elevar i donar espai a editors, redactors, fotògrafs, dissenyadors i tot tipus de creatius negres”, deia Wintour després d’expressar la seva empatia envers els sentiments de la comunitat afroamericana durant aquestes setmanes. “Hem publicat imatges i històries que han sigut nocives i intolerants. N’assumeixo la responsabilitat. No deu ser fàcil ser treballador negre a Vogue i sé que n’hi ha molt pocs. [...] No n’hi ha prou amb dir que ho farem millor, però ho farem”. La seva nova actitud ha estat rebuda amb sarcasme i escepticisme, sobretot perquè fa trenta-dos anys que és al capdavant de la revista i, tot i ser conscient de la discriminació i de les estadístiques que la delataven, mai ho ha volgut canviar. Ara caldrà veure si és a temps de fer-ho o si l’onada de solidaritat i conscienciació racial arrasa també amb el seu càrrec. Això sí que seria un autèntic #VogueChallenge. 

El + vist

El + comentat