KNOCKOUT

Un duel de forces

Ells fan servir la violència. Borràs, la minuciosa documentació d’una època i unes circumstàncies

Dimecres al migdia, a les portes de Catalunya Ràdio, s’hi agrupen una trentena de manifestants ultres que criden consignes contra l’independentisme, el referèndum i Mònica Terribas. També fan càntics a favor de la unitat d’Espanya. De tant en tant posen l’himne espanyol i, malauradament, un nou lema en la seva batalla: Mediterráneo,de Joan Manuel Serrat.

Una colla de periodistes els observen. Companys de l’emissora surten a contemplar-los amb el mateix esperit que et mires les bèsties d’un zoo. Un grup de mossos delimiten la zona. Entre la munió de fotògrafs hi ha en Jordi Borràs treballant. És un dels millors fotoperiodistes del país. Té una enorme sensibilitat retratant qüestions de l’àmbit social i s’ha especialitzat en moviments nacionals i d’ultradreta que actuen a Catalunya. Com a conseqüència d’això, acumula un munt d’amenaces, fins i tot de mort. Veure’l allà, amb la càmera, atent a tot el que passa, enfrontant-se a aquests personatges, és motiu per quedar-se a observar-lo. Va vestit de negre i dues bosses amb càmeres i objectius li pengen a costat i costat de la cintura. Té un posat serè però molt seriós. Detectes en ell una immensa concentració en tot el que passa al seu davant. Quan no té l’ull al visor es posa unes ulleres de sol de mirall verdós. Ningú pot detectar on dirigeix la mirada. Es mou discretament. De tant en tant s’atura, cames entreobertes, i observa. Quan no fa fotografies subjecta la càmera amb els braços com si fos un nadó. Es manté tranquil i no reacciona als desafiaments que rep des de l’altra banda.

Ell els coneix a tots. I tots el coneixen a ell. S’esdevé una lluita que Borràs fa veure que no percep, però hi ha tensió entre ells. Alguns el criden, d’altres el desafien amb la mirada, sobretot si apunta amb l’objectiu. De tant en tant l’insulten, li aixequen el dit cor amb ràbia, l’intenten provocar. Ell fa com si no ho veiés, immunitzat. La ira que li projecten revesteix encara de més autoritat el fotògraf: hieràtic, ferm, estricte, prudent i molt atent. De tant en tant algun company de professió s’hi dirigeix. “Què passarà, diumenge?”, li pregunten pensant que potser té informació privilegiada. Ell somriu: “No ho sé. Em sembla que no ho sap ningú”.

Conversa poc sense perdre de vista allò que va passant davant seu. Quan es posa la càmera davant de la cara i enfoca els personatges, els líders es comporten com mascles alfa. Un home amb el cap rapat, alt i prim, vestit amb estètica paramilitar, fa de vigilant del ramat. Un noi servil que grava amb un mòbil obeeix amb celeritat les instruccions que li dona l’individu: “ ¡Graba a ese perro! ¡No lo pierdas de vista! ”, li ordena referint-se a Jordi Borràs. I el pocapena s’acosta al fotògraf amb el telèfon com un escut. Ell va disparant la càmera com si no se n’adonés. Mai els regala el protagonisme. Només l’objectiu els assenyala, escrutador. Ningú millor que ell ha documentat la trajectòria de personatges, dels seus tatuatges, de les banderes. Amb poca profunditat de camp ens assenyala on hem de dirigir la mirada: sempre als rostres i als detalls. Borràs capta, amb claredat lluminosa, l’instant precís d’un gest, d’una acció, d’una mirada, de ganyotes desencaixades. Cada escena té una força interior que és com si els arranqués l’ànima. Una tasca periodística que es converteix en un catàleg artístic de l’horror. Un ventall de mirades enfurides, perdudes o buides enmig d’un huracà d’odi. El desafien amb ràbia i ell s’hi torna disparant l’obturador. Alguns el busquen per lluitar de manera silent en una mena de duel de forces. Ells fan servir la violència. Borràs, la minuciosa documentació d’una època i unes circumstàncies. No sabem què passarà avui. Però d’aquí uns anys en perviuran, sobretot, les imatges. I segur que algunes de les més impactants seran les que ell caci. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat