| 'The New York Times'ESTÀ PREVIST QUE EL NOU ESTADI OLÍMPIC DE TÒQUIO, DISSENYAT PER ZAHA HADID, una arquitecta guardonada amb el premi Pritzker, estigui a punt per als Jocs Olímpics del 2020. Mentre que alguns el veuen com una nau espacial agradable a la vista, estilitzada i elegant, molts altres el menyspreen, com ara un destacat arquitecte japonès que ha afirmat que li recordava una tortuga. Un altre arquitecte nipó qüestiona per un altre motiu aquesta edificació, de 1.370 milions de dòlars, projectada per convertir-se en l’estadi olímpic més car de la història recent. “Per a què necessitem aquesta obra faraònica? -pregunta Fumihiko Maki, també guanyador del premi Pritzker-. Tòquio no és cap museu d’edificis inútils”.

Durant gairebé un any el disseny de Hadid ha rebut una allau d’invectives: l’estiu passat unes 500 persones es van manifestar per protestar per les dimensions i el preu del projecte, que consideraven excessius. Hadid, per la seva banda, afirma que els seus crítics estan quedant en evidència i que estan rabiosos pel fet que s’hagi contractat una arquitecta no japonesa. “No volen que una estrangera construeixi un estadi nacional a Tòquio”, va assegurar en una entrevista a Dezeen, una revista d’arquitectura i disseny.

Més enllà dels mèrits del seu disseny, aquest debat posa de relleu dues coses: que els estadis olímpics aixequen més passions que pràcticament qualsevol altra edificació, i que els projectes públics colossals i cars es converteixen en símbols potents de virtuosisme arquitectònic i orgull econòmic. Esdevenen estructures en què els països dipositen ni més ni menys que la seva identitat nacional. “Els grans edificis emblemàtics sempre estan envoltats d’una certa polèmica”, comenta Mike Holleman, de Heery International, l’estudi d’arquitectura que va dissenyar la seu principal dels Jocs Olímpics del 1996, a Atlanta. “Són una oportunitat perquè els països diguin al món: «Hi hem arribat. Aquí teniu una seu emblemàtica. Això és el que som capaços de construir». Aquest és l’objectiu: ensenyar al món que pots anar més enllà”. En efecte, el Consell de l’Esport del Japó, que gestiona l’estadi de Tòquio, declara en un comunicat per correu electrònic: “El nostre objectiu és construir un estadi nacional del Japó del qual puguem presumir davant del món”.

Segons sembla, de vegades algun país l’encerta, com és el cas de la Xina amb l’Estadi Nacional de Pequín, construït per als Jocs Olímpics del 2008 i que és mundialment conegut amb el sobrenom de Niu de l’Ocell per la seva estructura exterior en forma de gelosia, una obra de Herzog & Meuron. La construcció va ser aclamada a escala internacional per “la seva bellesa embriagadora”, en paraules d’un crític del New York Times.

EL REPTE DE LA VIDA POSTERIOR

L’estadi de Tòquio ha de fer front a un altre repte que han perseguit els seus cosins: ha d’evitar convertir-se en una càrrega econòmica forjant-se una vida com a seu de competicions esportives després de la cerimònia de clausura. L’estadi de Mont-real, per exemple, dissenyat per l’arquitecte francès Roger Taillibert per als Jocs Olímpics del 1976, va deixar a la ciutat un deute de més de 2.000 milions de dòlars que es va trigar 30 anys a eixugar. L’estadi va passar de ser conegut popularment com a Big O [La Gran O] a portar el sobrenom de Big Owe [El Gran Deute]. Actualment s’hi celebren actes esporàdicament, com passa amb la seu principal dels Jocs Olímpics d’Atenes 2004, que ha rebut moltes crítiques per no disposar d’un pla per després dels Jocs. En canvi, l’Estadi Olímpic de Los Angeles, també denominat Los Angeles Memorial Coliseum, és una història d’èxit. Ha servit com a seu d’uns Jocs Olímpics en dues ocasions, el 1932 i el 1984, i s’hi segueixen disputant partits de la lliga universitària de futbol americà, així com altres competicions.

Els membres del COI concedeixen més importància a l’ús permanent de les instal·lacions en l’avaluació de les possibles seus dels Jocs Olímpics del 2024. “El problema dels estadis olímpics és que, en certa manera, suposen el compromís més terrible”, afirma Jacques Herzog, un dels autors del Niu de l’Ocell. “Has de pensar què passarà un cop s’acabin els Jocs. La majoria no es fan servir, o s’han convertit en runa, o ja han perdut la raó de ser”. A Tòquio el Consell de l’Esport ha fet públic un pla post-Jocs molt elaborat per al nou estadi, que tindrà un aforament de 80.000 espectadors. El pla preveu que s’hi celebrin competicions esportives i actes culturals i cívics. “La ciutat que construeixi un estadi només per als Jocs Olímpics, sense tenir cap pla sòlid relatiu a l’ús de les instal·lacions a llarg termini, en reduirà notablement la viabilitat futura”, escriu Hamid per correu electrònic en resposta a les nostres preguntes.

Però aquesta planificació no ha aconseguit fer callar les crítiques al disseny de Hadid, una arquitecta d’ascendència iraquiana establerta al Regne Unit que va guanyar el concurs internacional per a l’adjudicació del projecte. A alguns crítics els preocupa que el nou estadi, que és molt més gran que l’existent, construït per als Jocs d’Estiu del 1964 i amb capacitat per a 54.000 espectadors, envaeixi el recinte del Temple Meiji, un edifici històric construït al centre de Tòquio a principis dels segle XX en honor a l’emperador Meiji. Està previst que l’estadi ocupi part dels jardins exteriors del temple, i col·lectius conservacionistes asseguren que no deixaria espai per respirar i ocasionaria problemes de trànsit i de seguretat.

Els responsables del projecte han reaccionat al clam contra les obres reduint-ne les dimensions i el pressupost inicial. La primera versió de Hadid havia de tenir un cost de 2.500 milions de dòlars, més del doble dels 1.100 milions assignats originalment al projecte. En un primer moment, el Consell de l’Esport va demanar un sostre retràctil per insonoritzar-lo de cara a futurs actes culturals, com ara concerts. L’elevat cost de la construcció del projecte i el manteniment de les instal·lacions, sostenen els crítics, absorbiria materials i recursos preuats que encara avui són molt necessaris per a la reconstrucció del Japó després del terratrèmol i el tsunami del 2011. Davant de la persistència de les objeccions dels crítics, entre els quals hi ha Fumihiko Maki i Toyo Ito, guanyador del Pritzker del 2013, el govern japonès va reduir el pressupost destinat a l’estadi fins als 1.370 milions de dòlars, i la superfície del recinte va passar d’unes 28 hectàrees a aproximadament 21. Tot i això, el disseny continua estant equipat amb un sostre retràctil.

“Tots els projectes, arreu del món, passen per aquest procés d’evolució del disseny”, afirma Hadid, que també va dissenyar el Centre d’Esports Aquàtics dels Jocs Olímpics d’Estiu de Londres 2012. “Col·laborar amb els socis japonesos per polir el disseny de l’estadi va entrar en tot moment en els nostres plans”. El despatx de Hadid va col·laborar amb quatre estudis de disseny (tres dels quals són japonesos) a l‘hora de revisar l’estadi, segons informa el Consell de l’Esport.

Tanmateix, fins i tot després que el govern reduís les dimensions del projecte, el clam crític es va intensificar, i de vegades va posar de relleu un altre aspecte. En una carta oberta al Consell de l’Esport, l’arquitecte japonès que va dissenyar el Palau Sant Jordi per als Jocs de Barcelona 92, Arata Isozaki, va escriure sobre el nou estadi que l’havia “impactat veure que el dinamisme present a l’original havia desaparegut” en els nous dissenys. “El que queda és una forma lenta que no diu res -va escriure Isozaki-, com una tortuga que espera que el Japó s’enfonsi per sortir-ne nedant”. “Ja no hi veig la mà de Hadid per enlloc -afegia en una entrevista-. L’únic que hi veig són les pressions del Consell”.

Al Japó els crítics estan dividits pel que fa a la solució. Isozaki, per exemple, ha plantejat que Hadid proposi un nou disseny sense col·laboració nipona. Altres insten el Consell de l’Esport a desestimar el disseny de Hadid íntegrament. Argumenten que el govern hauria d’optar per renovar l’estadi nacional existent, tot i que està previst enderrocar-lo aquest mes. En qualsevol cas, tant el Consell de l’Esport com Hadid sostenen que la modernització de l’Estadi Nacional no és una proposta viable, atès que l’edifici no compleix els requisits actuals per ser un estadi olímpic ni la normativa vigent en matèria de construccions sismoresistents. Asseguren que reforçar l’estructura existent costaria molt més del que calculen els crítics i afegeixen que, fins i tot renovat, les prestacions que oferiria als espectadors no serien ideals.

Per bé que les crítiques a Hadid han sigut particularment sonores, hi ha hagut altres generacions d’estadis olímpics que han suscitat reaccions semblants. “Els estadis sempre sembla que formen part de la categoria estranya de símbol nacional potencial durant un període breu, i després passen a la de potencials obres faraòniques inútils”, comenta Thomas Hanrahan, degà de l’Escola d’Arquitectura de l’Institut Pratt, a Nova York. “Com passa amb el debat de Tòquio, això no té res a veure amb el disseny arquitectònic. Té a veure amb la planificació i la visió a llarg termini”.