La felicitat instantània dels fotomatons

Les cabines de fotografia química tenen una segona vida a Barcelona i rodalies en contextos d’oci. Adeptes i curiosos es rendeixen a l’experiència de fotografiar-se en un espai reduït i d’endur-se a casa un record per sempre

Cabines d’aspecte retro amb una cortineta que cobreix només fins a la cintura, un seient regulable, breus instruccions a l’exterior i molt de misteri a l’interior. Entreteniment instantani i un record per a tota la vida a canvi de només unes monedes. Què tenen els fotomatons que agraden tant? Andy Warhol, per exemple, n’era un enamorat. Va ser un dels primers artistes a experimentar amb els fotomatons com a eina d’expressió i creació, aprofitant la petita parcel·la de privacitat que són aquestes cabines. Warhol hi entrava per interpretar diferents rols en cada fotograma, per ser una persona diferent a cada cop del flaix. I així segueix sent encara avui. Grups d’amics, parelles i curiosos solitaris s’endinsen en l’espai íntim dels fotomatons com feia Warhol en deliris de creativitat i per tres o quatre euros surten amb una tira de fotografies que es poden endur a casa. Barcelona és una de les moltes ciutats europees on es poden trobar fotomatons en blanc i negre com els d’abans i, tot i que estan bastant amagats, cada vegada generen més interès.

Invenció, desús i ressorgiment

Patentats a finals dels anys 20, els fotomatons analògics van ser una gran revelació arreu del món sobretot durant les dècades de 1960 i 1970. Una tira de quatre fotografies que apareix al cap de pocs minuts a canvi de diners, quin invent! Malauradament per als seus devots, els fotomatons van caure en desús a partir dels 80 a causa de la invenció de les càmeres instantànies i l’arribada de les cabines digitals en color, que els van enterrar durant anys. Fins que a principis de la dècada del 2000 dos amics de Berlín van decidir recuperar diverses cabines abandonades, restaurar-les i instal·lar-les de manera permanent als carrers de la capital alemanya. Sota el nom de Photoautomat, aquests fotomatons es troben en llocs tan diversos com parades de metro, al costat de quioscos de salsitxes o als parcs. Quan es tracta de fotografia sempre hi ha ànimes nostàlgiques que s’ocupen de recuperar artefactes i ginys perquè no caiguin en l’oblit. També a Catalunya. És el cas de La Cabina que Retrata i Photomaquina, dos projectes que impulsen l’ús dels fotomatons en l’actualitat, principalment al Vallès i a Barcelona.

Barcelona amaga fotomatons

Darrere de La Cabina que Retrata s’hi amaga David Cruz, un granollerí apassionat de la fotografia química que, conjuntament amb la seva germana, va decidir comprar un fotomaton i donar-li una segona vida. Des del 2014, Cruz ha fet voltar la seva cabina per diferents ciutats i esdeveniments. Ha participat al festival de fotografia Revela-T de Vilassar de Dalt, l’ha tingut instal·lada durant setmanes a la botiga Lomography del Born de Barcelona, l’ha convertit en l’atracció vintage de l’última Festa Major de Palau-Solità i Plegamans, ha fet exposicions a la seva ciutat natal amb les tires de fotografies que surten del fotomaton i fins i tot l’ha llogat per a casaments. Per la seva banda, Álvaro Balañá i Rafael Hortalà són els responsables de Photomaquina, la iniciativa que ha dut cabines analògiques a diferents espais d’oci nocturn de Barcelona. Els fotomatons més populars segurament són el de la discoteca Sala Apolo i el del restaurant Ocaña, ambdós llocs d’oci de referència a la ciutat i on la presència de la cabina fotogràfica ja s’ha convertit en tot un clàssic. A banda d’aquestes dues, a Barcelona hi ha tres cabines més de Photomaquina repartides per altres clubs i restaurants. Balañá s’encarrega de la gestió dels fotomatons aquí i el seu soci de les que tenen a Londres.

Laboratori i mecanismes

“Volem qüestionar l’obsolescència tecnològica de les coses i per això donem una nova vida als fotomatons”, assegura Balañá. Davant de la constant reinvenció del mercat de la fotografia, els promotors de Photomaquina van decidir recuperar les cabines fotogràfiques com a protesta i perquè estan segurs que “els fotomatons fan feliç la gent”. “Més d’un 80% de la gent que passa pel fotomaton no s’adona que és una màquina antiga”, comenta un dels impulsors de Photomaquina. I és que no tothom és conscient que a dins de la cabina hi ha un petit laboratori químic que en poc més de tres minuts revela i lliura fotografies en un temps i qualitat rècords. Flaix, foto. Flaix, foto. I així fins a quatre vegades tan aviat com s’introdueixen les monedes. Després els mecanismes interiors de la cabina es posen en marxa per agafar la tira de paper fotosensible, banyar-lo en els químics corresponents i deixar-lo caure per la ranura que la dispensarà als usuaris mentre s’asseca.

Experiències úniques

I per què tenen tant d’èxit els fotomatons? Són sinònim d’experiències divertides, riures i sorpreses, però es podrien apuntar dues raons principals. La primera, “perquè el moment de ficar-se a la cabina i fer-se les fotografies és únic”, comenta Cruz. En la mateixa línia, Balañá opina que “el més important és l’experiència que s’hi viu en els pocs minuts que dura tot plegat, perquè sembla que el fotomaton es converteixi en una màquina de felicitat”.

En segon lloc, aquestes fotografies tenen un valor especial perquè són tangibles. El format físic i palpable de les fotografies que surten fa que els fotomatons tinguin un encant especial. “La fotografia t’acompanya més enllà del dia en què te l’has fet i cada vegada que la veus et recorda aquell moment o les persones que hi apareixen”, explica Cruz. I en el cas de Photomaquina, pel fet d’estar situades en restaurants i clubs nocturns, els seus impulsors asseguren que les cabines són també “màquines de lligar”.

Records per a tota la vida

¿Qui no ha vist mai tires de fotomatons penjades a la paret d’una habitació, fetes servir com a punts de llibre o presidint una nevera? Amb posats impossibles, ganyotes o petons en blanc i negre, aquestes tires transmeten una autenticitat i espontaneïtat úniques i que no tenen res a veure amb les dels fotomatons digitals que hi ha a les estacions de metro o en centres comercials. “Normalment no som tan exigents amb aquestes fotografies com ho som amb les digital. Encara que surtis tallat o borrós et fa gràcia la foto i la guardes amb carinyo”, admet Cruz.

La precisió dels nous fotomatons o de les càmeres digitals fan que es perdi l’encant afegit de la imperfecció i el factor sorpresa que sí que tenen els fotomatons analògics. Per no parlar de la quantitat limitada de fotografies que se n’obtenen i que fa que es converteixin gairebé en petites peces d’art. Res a veure tampoc amb els centenars o milers d’imatges amb que s’omplen els mòbils avui dia, o de les presses per veure’n els resultats. “Estem acostumats a la immediatesa. La gent surt del fotomaton i a vegades es posa nerviosa quan ha d’esperar que surtin les tires”, explica Balañá. Són només tres minuts, que per a alguns es fan eterns però que d’altres saben assaborir mentre esperen que la màgia del moment es transformi en un record per a tota la vida. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat