De petit, quan em preguntaven què era el meu pare,no sabia què dir. Si mai deia que era crític d’art, els companys em miraven amb una cara estranya. Per als marrecs que érem, criticar volia dir blasmar, gairebé insultar. De manera que la crítica d’art devia consistir a fer notar els defectes d’una pintura més que no pas a mirar d’entendre-la o analitzar-la. A més, quan jo tenia deu anys, el pare va publicar un article especialment polèmic, L’aventura de l’art modern, en una revista infantil que acabava d’aparèixer, Cavall Fort, que llegien molts del companys de curs. Mirava d’explicar-hi l’evolució de l’art des de principis de segle XX, i de fer entendre que no cal que l’art faci referència als paisatges, als objectes o als cossos humans tal com els veiem. La portada de la revista era de Joan Miró. “Això també ho sé fer jo”, afirmaven els meus companys. “¿Al teu pare no li agrada Velázquez?”, em deien.

Era més pràctic dir-los que era publicitari, i que feia alguns dels anuncis que vèiem per la tele. En un dels més populars, un conegut xòuman d’aquella televisió rància i reaccionària -Franz Joham, que feia un programa amb la ventríloqua Herta Frankel- es casava amb una cuina Corberó mentre sonava la marxa nupcial de Wagner. El jingle feia “ Corberó desde luego, desde luego Corberó, si cocina como un ángel, desde luego Corberó, Corberó ”. En un altre de força conegut, el búfal del logotip d’una marca de betum per a sabates prenia vida i, amb veu de baix, cantava: “Es búúúúfalo”. No cal dir que això, entre els nens, tenia molt més èxit que la crítica d’art.

A casa hi havia un bon munt de cromos d’uns personatges que em resultaven familiars, perquè estaven inspirats en la Ventafocs. Així vaig saber que el 1949 el pare havia dirigit una pel·lícula de dibuixos animats inspirada en aquest conte popular, Érase una vez, dibuixada per José Escobar -el creador de Zipi y Zape - i produïda per qui després seria, amb Candel, el seu company de candidatura per al senat, l’historiador Josep Benet. La pel·lícula, que després hem pogut veure a la Filmoteca, era una meravella. Però van tenir mala sort, perquè l’estrena va coincidir amb la de la versió de Disney, i fins i tot van haver de renunciar al títol original, que era Cenicienta. De manera que mai no vaig dir que el meu pare era director de cinema.

Des dels vuit o nou anys vaig anar a un cau dels llobatons del Raval. Allí hi havia un ambient molt més d’esquerres i compromès amb el país que a l’escola, el Virtèlia, que a mitjans dels seixanta ja era d’un catalanisme purament decoratiu i capellanesc. Allí em tenien pel fill d’un escriptor, i això m’agradava força. De tant en tant em deien que li demanés al pare el comentari sobre el castell o l’església que visitaríem durant la sortida dels diumenges. El pare ho feia encantat. Per a una visita al monestir de Sant Cugat ens va escriure cinc folis a mà amb la seva lletra àgil però atapeïda, i va amanir l’explicació dels capitells amb la llegenda del gall de ferro que va cantar tres vegades per denunciar l’assassinat de l’abat Biure, la nit de Nadal del 1350.

Ben poca gent sap que els dibuixos del diccionari de llatí que tenia tothom, l’Spes, eren del pare. S’hi havia guanyat la vida en l’època difícil, a mitjans dels 40, quan acabava de tornar de l’exili. Eren una delícia, però el llatí no era precisament una assignatura popular. Eren més reconegudes les estampes de la primera comunió a tots els germans i cosins. A més de dibuixant, i de fer escenografies de teatre, i dissenyar vitralls, jo sabia que també feia conferències. Però més d’un havia entès que treballava en una centraleta telefònica.

De manera que de vegades deia que era professor, i d’altres que feia anuncis. El que no deia mai és que per a mi era com un heroi de la resistència, com un espia a favor d’una causa justa: sabia, molt vagament, que lluitava contra el franquisme. Però també sabia que no en podia parlar. En una ocasió, al Virtèlia, el professor Granier ens va dir que durant la guerra hi havia “buenos y malos catalanes, y que los malos catalanes iban contra Franco”. En Roger Vernet i jo vam protestar, perquè trobàvem que els nostres pares no eren males persones. I vam rebre. Devia tenir vuit o nou anys quan dos policies de paisà van venir a buscar-lo per a un interrogatori. No van deixar que s’acabés l’ou ferrat que s’estava menjant. Un d’ells es va enrampar amb el botó de l’ascensor. “Vaya calambrazo ”, va dir. Vaig pensar que era la justícia divina.

En Cirici era un pare fantàstic, i ben divertit de tenir.

El perfil

Alexandre Cirici Pellicer va néixer el 22 de maig del 1914, avui fa cent anys, i es va formar en un ambient noucentista tot i que la seva curiositat intel·lectual el va portar a interessar-se per molts dels corrents teòrics i artístics més innovadors que van proliferar al llarg del segle XX.

Va deixar la carrera d'arquitectura quan va esclatar la Guerra Civil, i un cop acabada es va exiliar dos anys a França. De tornada a Barcelona, el 1941, va estudiar història, i va exercir la docència a la Universitat de Barcelona –on el 1981 va assolir la càtedra d'història de l'art– i a l'Escola Eina, que va ajudar a fundar.

També va treballar com a dissenyador gràfic i publicitari i va ser un referent de la crítica d'art des de les pàgines de Serra d'Or i a través de múltiples llibres sobre art, disseny o arquitectura.

Lligat al naixement del PSC i a la lluita antifranquista, va ser senador entre el 1977 i el 1982. Va morir, als 68 anys, el gener del 1983.