El 9 de març passat, el primer ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, va fer una forta encaixada de mans amb el seu director nacional de Salut Pública just en concloure la roda de premsa on acabava de demanar a la ciutadania que ja no se saludés més d’aquella manera. L’error demostra fins a quin punt la salutació és un gest de cordialitat que tenim integrat. És normal si tenim en compte que la nostra espècie fa cinc mil anys que el practica. Ja n’hi ha proves en els jeroglífics egipcis, segellant acords entre homes i deïtats. El 1800aC a Babilònia en trobem un dels antecedents més importants. Durant la festivitat de l’any nou, el monarca babiloni havia de donar-li la mà a l’estàtua del déu Marduk en senyal de respecte i de transferència de poder. Amb la invasió dels Assiris, els nous reis van continuar amb el ritual per evitar que el poble es rebel·lés. Els Assiris van entendre que era una tradició general de cortesia i la van exportar per l’Orient Mitjà. A les primeres etapes de Grècia, marcades per diferents dialectes i subcultures, quan es trobaven dos homes de pobles diferents es mostraven les dagues. Si tots dos donaven indicis de no voler barallar-se, guardaven la daga i s’estrenyien el canell ben fort. El sacseig dels braços era un gest de demostració que no duien cap ganivet amagat a la màniga. Van immortalitzar el gest de l’encaixada en les làpides, representant la trobada entre el món dels vius i el dels morts. Els romans la van encunyar en les seves monedes com a símbol de la cordialitat entre pobles. Als Estats Units van ser els quàquers els que la van popularitzar perquè era una manera molt més democràtica de saludar-se que les reverències i eliminava jerarquies. El gest ha acabat sent tan important que el 2018 la justícia francesa va denegar la ciutadania a una dona musulmana perquè es va negar a saludar dos funcionaris de la prefectura durant l’acte de nacionalització.

Ella va al·legar motius religiosos però l’hi van denegar perquè la seva negativa suposava la no assimilació a la comunitat francesa. I és que al llarg de la història també hi ha hagut els detractors de la salutació. A Orient perquè seguien els principis bàsics de la seva medicina tradicional, que considerava el contacte humà un risc patogènic. El 1929 la infermera Leila Given va alertar de l’encaixada de mans com a agent de transferència bacteriològica i proposava la salutació xinesa d’estrenye’s les pròpies mans. I el 2015 el pediatre Mark Sklansky, de l’Hospital d’UCLA, va demanar que el seu departament fos una zona lliure d’encaixada de mans per evitar transmissió de gèrmens. Aquell mateix any un grup de científics israelians van dur a terme un estudi sobre encaixades de mans i van descobrir, sorpresos, que una quarta part dels participants s’oloraven la mà després del contacte, cosa que plantejava si, de manera inconscient, hi havia el recel de detectar senyals químics en l’interlocutor. Es diu que el president dels Estats Units és l’home que fa més encaixades de mans en un any: es calcula que de l’ordre de 65.000. Però és possible que la mitjana baixi perquè Trump odia aquest gest i només l’executa quan no té més remei. Amb la crisi del coronavirus, l’empresa llatinoamericana Mercado Libre, que tenia un logotip amb una encaixada de mans, l’ha modificat ràpidament: ara mostra el contacte de dos colzes per transmetre seguretat als seus clients. És possible que el 2020 signifiqui el final d’una era a l’hora de saludar-nos i aquest gest tan comú passi a ser una anècdota més en els llibres d’història.