ESBÓS

El gran pòrtic de formigó

"És un edifici que sempre m’ha fascinat, no sé ben bé per què, igual que en general m’atreuen molts dels edificis mastodòntics i amb una certa flaire brutalista dels anys seixanta i setanta"

El gran pòrtic de formigó / FERRAN FORNÉ

Per a molts vianants és possible que l’Edifici Mediterrani, a Consell de Cent entre Borrell i Urgell, mereixi entrar a la col·lecció d’ adifisios de Satán Es mi Señor, una web de lectura recomanable si es vol passar una estona divertida. De fet, l’arquitecte de l’Edifici Mediterrani, Antoni Bonet Castellana, va tenir tractes directes amb el summe sacerdot del “satanisme” arquitectònic, Le Corbusier, ja que va treballar al seu estudi de París el 1936, just acabada la carrera, fins que el 1938 va emigrar a Buenos Aires, on va residir fins a la seva tornada definitiva a principis dels seixanta. Va ser en aquesta última època, una de les més prolífiques d’una carrera iniciada d’estudiant amb el GATCPAC, que va començar la construcció d’aquest edifici, que pretenia replantejar els habitatges de l’Eixample i oferir noves solucions als xamfrans.

És un edifici que sempre m’ha fascinat, no sé ben bé per què, igual que en general m’atreuen molts dels edificis mastodòntics i amb una certa flaire brutalista -sense entrar en el moviment en si- dels anys seixanta i setanta. És una arquitectura -i una època- que ha sigut molt criticada però que va aportar solucions interessants en els interiors i en l’habitabilitat de les cases, alhora que té una estètica d’una modernitat contundent, directa. El Mediterrani és un edifici que vol solucionar el problema de la profunditat dels pisos de l’Eixample -que cega algunes habitacions-, construint dos blocs paral·lels i estrets que es comuniquen només per les columnes de circulació vertical. A més, descontent amb l’amplada de la vorera, va fer guanyar espai al vianant fent que el primer bloc s’aixequés sobre un gran pòrtic que descansa sobre grans pilars de formigó en forma de V.

Per comprovar si les meravelles d’aquest edifici, catalogat al Docomomo Ibérico, són compartides pels seus habitants m’instal·lo davant d’una de les quatre entrades de l’edifici -cada una amb el nom d’una illa- i espero algun veí. Tinc sort. Topo amb l’arquitecte Andreu Bosch, que des del 1968 hi ha tingut el despatx. “És un edifici molt d’aquell moment, que va significar una entrada racionalista a l’Eixample”, m’explica. Tots els pisos tenen ventilació creuada, la distribució és lògica i permet que hi hagi llum natural a totes les habitacions i, diu, s’hi està bé perquè els detalls estan pensats. Un petit problema és la calefacció central -perquè hi ha pisos que miren al nord i d’altres al sud, i és la mateixa per a tots-, però no és greu. Com a bon arquitecte, admira l’escala, volada, que Bosch recorda que ara estaria prohibida. Tot té un aire clar dels seixanta, incloent-hi els murals ceràmics de Subirachs de l’entrada.

Aquesta no és l’obra més celebrada d’Antoni Bonet, autor, entre altres construccions, del Canòdrom de la Meridiana o la Casa La Ricarda, al Prat. La llista és llarguíssima i variada, des de meravelloses cases unifamiliars integrades al paisatge fins a la mateixa central nuclear de Vandellòs. O, ara que tant surt als diaris, l’edifici del Tribunal Constitucional, a Madrid, que, per cert, es va construir com a seu d’una mútua. En tot cas, és un dels grans arquitectes catalans del segle XX. Mereixeria ser més conegut, i reconegut. 

Més continguts de