CONVERSES SOBRE EL MÓN QUE VE

Steve McCurry: "De la guerra m'interessa la gent, no el combat"

El director de l'ARA entrevista Steve McCurry, autor de la foto del segle, la nena afganesa que va retratar el 1984 al Pakistan, i comenta amb ell les seves imatges més emblemàtiques

Steve McCurry sap que és un privilegiat. Les seves dues grans passions, el viatge i la fotografia, són també la seva professió. Per a ' National Geographic', que ara li acaba de publicar una monografia a la col·lecció Maestros de la Fotografía, ha realitzat fins a trenta reportatges, trenta històries que han sigut portada diverses vegades. Reconeix que no s’ho esperava gaire quan el 1978, amb 28 anys, va deixar la feina de fotoperiodista al diari local de Filadèlfia per anar-se’n dos mesos a l’Índia. Hi ha tornat fins a 85 vegades i sempre pensa a tornar-hi.

La seva carrera va fer el gran salt en un altre país, l’Afganistan. Hi va entrar el 1979 per primer cop, d’amagat, poc abans de la invasió soviètica. Va ser dels pocs a donar testimoni d’aquella guerra interminable que s’ha reproduït fins avui. Anys després, el 1984, al Pakistan, en un camp de refugiats afganesos, va fer fotos en una escola de noies improvisada en una tenda de campanya. Una noia, tímida, es resistia, però la mestra la va convèncer que es deixés fotografiar. La foto, que podeu veure a la portada, s’ha convertit en una icona. És la nena afganesa, la imatge de la dignitat de la pobresa, de l’orgull dels refugiats, de fins a quin punt pot sobreviure la innocència. Va ser portada del National Geographic ara fa trenta anys, i per això RBA, que edita la revista a Espanya, ho ha celebrat portant el fotògraf a Barcelona.

Li suposa algun problema ser una celebritat i haver de fer entrevistes?

No, cap problema. M’agrada parlar de mi mateix.

És fàcil triar quines són les seves millors fotos quan ha de fer un llibre com el que ara presenta?

Quan treballo tinc per costum ensenyar les fotografies als amics, els col·legues, la família... Amb el temps veus quines són les que comuniquen més.

Quan s’adona que té una bona foto?

Com més experiència tens més aprens a veure què té d’especial una foto. Quan comences tot et sembla bé. Després t’adones que és horrible. Amb els anys vas entenent quines són bones i quines no.

Fa moltes fotografies abans de quedar-se amb una?

En faig moltes. Crec que n’has de fer tantes com creguis necessari. Mai saps quan serà la millor foto. Si jo t’estigués fotografiant a tu ara mateix, esperaria que passés alguna cosa: que et moguessis, que fessis algun gest... Ho has de seguir treballant, seguir-ho intentant. En podria fer cent.

Com s’ho fa perquè la gent se senti segura en els retrats?

Crec que es tracta de provar i equivocar-se. Has d’aprendre a tractar amb la gent, a tenir una mica de psicologia. També té a veure amb la cadència del temps. Tot el que necessites és una centèsima de segon. La gent pot revelar qui és en tan sols un flaix. De vegades només es revelen un sol moment. Hi has de ser, en aquell moment. La major part dels retrats que faig són molt ràpids. Moltes vegades perquè simplement retrato gent amb qui em creuo pel carrer. No es tracta d’una sessió organitzada: és parar algú al carrer i demanar-li si li pots fer una foto.

És obsessiu, a l’hora de buscar una fotografia?

Crec que has de ser obsessiu, amb el teu art i amb la teva professió. T’ha d’apassionar. La passió i l’obsessió són coses que van de bracet. O potser són el mateix.

És més pròxim a un artista o a un periodista?

Crec que el fotoperiodisme o el periodisme pot arribar a un nivell en què toca una fibra universal. Henri Cartier-Bresson és un gran fotògraf: té un gran sentit de la llum i de la composició, hi aporta humanitat... Moltes de les seves fotos avui dia les considerem obres d’art. I ell simplement caminava per allà amb la seva càmera. Intentava documentar el món on vivim.

Quina és la seva relació amb els periodistes que escriuen? Sovint es generen tensions.

En general evito trobar-me amb el redactor perquè, si anem allà plegats, encara que sigui per un encàrrec, jo vull fotografiar i ell vol escriure. I no ho podem fer alhora. De vegades algun redactor et diu que l’aturis si veus alguna cosa interessant per fotografiar, però a la tercera vegada que ho fas s’empipa. Treballem de manera diferent. Crec que la millor manera de col·laborar és quedar al final del dia per prendre alguna cosa i parlar de la història en què treballem. Sortir plegats, generalment -no sempre-, no té sentit. D’altra banda, els redactors sempre reben molta més atenció que els fotògrafs. Per això jo sempre intento anar a la meva. No necessito que el redactor em digui quina és la història: la puc trobar per mi mateix. En un retrat, una persona amb una cara fantàstica pot no tenir res a dir. Pot estar buida. Hi ha gent que pot tenir molt mal aspecte i tenir un cap brillant.

De vegades als fotògrafs se’ls utilitza simplement per il·lustrar la notícia.

En un diari al fotògraf no se li mostra tant respecte, en general.

Quin creu que és el paper del fotoperiodisme? Ajuda a canviar el món? ¿A conscienciar la gent?

Crec que la fotografia té un paper molt important. Hi ha imatges icòniques que ens han marcat molt. La fotografia d’aquella nena corrent enmig del napalm, per exemple, va tenir una gran influència. Va deixar la gent en estat de xoc, i els va fer aixecar-se per protestar i dir que el que s’estava fent no era correcte. Les imatges ens mostren què passa al món. Els periodistes ens expliquen què hi passa, al món, però també ho hem de veure.

Per què de vegades ens impacta més una fotografia, un instant, que no pas un vídeo en moviment?

Una foto la pots mirar detingudament, precisament perquè no es mou. Se’t grava a la memòria, no la pots oblidar. El vídeo no es queda amb tu. Crec que, en general, quan pensem en la història recent, encara pensem en fotografies.

Creu que això seguirà sent així durant els pròxims 50 anys?

I tant! Pensa en Picasso, o en el Che Guevara. El primer que et ve al cap és probablement una fotografia.

Se sent còmode en el món digital?

Sí, i tant.

Li agrada veure les fotos a l’iPad?

Em sembla fantàstic! Les fotografies sempre tenen més bon aspecte amb lluminositat al darrere.

Amb Instagram tothom creu que és un bon fotògraf.

És una ximpleria, no té sentit. Jo crec que ningú presta atenció a les fotografies que es pengen a Instagram. Si vols fer alguna cosa important, alguna feina de pes sobre algun tema, te la imprimiran o la publicaran en algun mitjà. La resta se’n va, és soroll.

Per què la tristor és més poètica que la felicitat?

Això és així en qualsevol art, no tan sols en la fotografia. És una bona pregunta: no en sé la resposta. Sovint la vida és trista. La major part de la vida és trista. La vida és una batalla diària: tots lluitem a la nostra manera. Hi ha molt art que parla de la tristor. No ho sé, potser simplement sóc un paio trist.

No em sembla una persona trista.

Crec que d’alguna manera la tristor i el drama són més profunds i poderosos. I el món és ple de lluites i conflictes, amb conseqüències enormes, amb una meitat intentant acabar amb l’altra.

Gaudeix com a fotògraf de guerra? ¿O prefereix treballar en situació de pau?

He fotografiat molts conflictes, però mai he pensat en mi mateix com un fotògraf de guerra. M’he volgut centrar sempre més en la gent que es veu atrapada enmig d’una guerra. En les conseqüències que pateixen els refugiats, per exemple. Mai m’ha interessat el combat en si. Els homes carregant armes em semblen una cosa de mascles, una estupidesa. I molts són allà perquè volen, i perquè els agrada, els sembla divertit. A l’Afganistan n’hi ha que s’ho estan passant genial, matant gent. Per començar, són estrangers. I també hi ha un component religiós, esclar. I un sentiment de companyonia.

Ha estat en perill alguna vegada?

I tant, moltes vegades. És de bojos, moltes vegades m’he preguntat què hi feia, allà.

I què hi feia?

Mai penses que et pugui passar a tu i, de sobte, quan comencen a caure bombes, penses: “Merda, això és perillós”. I no hi ha on amagar-se. En un segon podria estar mort, o caure ferit. “Per què m’he ficat en aquesta situació?”, em dic. Mai m’he sentit compromès amb la fotografia de guerra.

No li agrada el risc, però en corre.

Estic disposat a córrer riscos, és important córrer riscos. Però no per fotografiar un paio amb una pistola. No és una cosa per la qual valgui la pena morir.

Què opina sobre el debat de si el fotògraf ha d’ajudar en lloc de disparar la càmera?

No és així. Crec que la major part dels fotògrafs i dels periodistes, si poguessin salvar una vida, ho farien. Esclar que hi ha gent a la qual no li importen les persones, només la fotografia. Sempre recordem la fotografia d’aquell nen amb el voltor, i el fet que després el fotògraf [Kevin Carter] es va suïcidar. Jo crec que la major part de la gent intenta ajudar.

Entre els fotògrafs hi ha molta competició?

Hi ha una competició ferotge. És cert, però, que també hi ha molta camaraderia i voluntat de compartir. Els fotògrafs són molt competitius, però la major part del temps ens ajudem els uns als altres: avui per tu i demà per mi. Aprofitant-te dels altres no et crearàs una reputació. Has de cooperar i donar tu també.

Quins són els límits per a un fotògraf, pel que fa a obviar el context o editar les fotografies?

Jo crec que s’ha de fotografiar tot, i després decidir quina és la fotografia adequada.

Però quin és el límit a l’hora de manipular-les?

Manipular-les no ho pots fer. Les teves fotografies haurien de reflectir exactament el que passava allà. No pots canviar la realitat.

Els premis als fotògrafs, ajuden?

Ajuden. Són importants. És un somni, guanyar un Nobel o un Pulitzer.

Els premis sempre són per als mateixos temes: pobresa, infància, guerra...

Cert. Una foto feliç mai guanyarà el premi.

Per què?

De llarg, les notícies més importants tracten sobre Síria, l’Iraq, l’Afganistan, Ucraïna... En molts casos són situacions terribles. I són importants. Que el teu equip guanyi un partit no és una cosa gaire important. Són emocions humanes, però no importen. No són qüestions de vida o mort. Almenys per a la majoria. [Riu.] Jo crec que el World Press Photo és sobre el que realment importa al món avui dia. Ara mateix, per mi, és el que passa a Síria i a l’Iraq. T’ho pots imaginar?

Hi ha molt debat sobre la jihad i sobre les fotos i vídeos d’assassinats. ¿Les hem de publicar o són propaganda de la seva causa?

Crec que no podem començar a censurar coses a la premsa. Pot ser que hi hagi excepcions, però en general hauríem de tenir una premsa lliure. No són coses boniques, però no les hauríem de censurar. Els governs no les haurien de censurar. Perquè si vas traient això i allò altre aviat no en quedarà res, de la llibertat de premsa.

Quants cops s’ha perdut grans fotos perquè no tenia la càmera a punt?

Milers de vegades. La majoria de les vegades!

I què fa? Plora?

M’he passat anys fent fotografies. De vegades la fas i de vegades te la perds. De vegades tens sort i de vegades no. De vegades és només qüestió de sort. Potser tens èxit un 10% de les vegades.

Té fills?

No, no en tinc.

Fa fotos de la seva família?

No gaires.

Pot desconnectar? ¿Podria estar una setmana sense fer fotos?

Sempre estic treballant. Si no faig fotos, les estic seleccionant o editant. No em puc imaginar no estar envoltat de fotografies gairebé cada dia.

Mai es deixa la càmera?

No. No em vull perdre res! Només deixo la càmera quan vaig de casa a l’estudi. Però si sóc en algun lloc especial no me la deixo. A Barcelona, si surto, agafaré la càmera.

La noia afganesa li va canviar la vida?

Sí. Aquesta fotografia ens acompanya cada dia. És una fotografia amb què la gent ha connectat molt: la volen utilitzar per publicar-la als llibres de text, per a projectes benèfics...

Segueix en contacte amb ella?

I tant. Cada mes hi parlo.

-------------------------------------

La vida en color

Escrit per Xavier Bertral, cap de fotografia de l'ARA

És difícil resumir els pensaments que tenia al cap mentre anava en taxi cap al 22@. Retratar Steve McCurry (com si res). Estava neguitós i no era pressió.

Ell és un referent de la fotografia; l'inventor d'un llenguatge, d'un tipus de tractament del color. I jo li havia de fer una foto. Expressar-me en el seu mateix llenguatge. Havia de fer un retrat a l'altura dels seus o, almenys, que pogués conviure amb dignitat, compartint pàgines, amb les seves imatges. I, a més, havia de mirar de reflectir al màxim la persona retratada.

Aquest home de mirada amable i paraules lentes va viatjar per l'Afganistan dels talibans als anys 90 (encara no entenc com) i allà va consolidar un llenguatge fotogràfic propi, avui dia universal.

A l'Iraq va documentar "no la guerra, sinó les seves conseqüències", segons ens va dir ell mateix. Són les fotos més brutals que he vist mai d'un conflicte bèl·lic, juntament amb les de Capa i les del fotògraf de Reuters Goran Tomasevic. En estils molt diferents, que ens porten de la majestuositat del fotoperiodisme de Robert Capa a la hiperrealitat de Tomasevic, i el color i l'estètica dolorosa de les fotos de McCurry.

[...] I és gairebé arribant a Glòries quan per primer cop penso a fer la foto en blanc i negre. El color l'hi deixo a ell.

Aquesta és la meva foto. Aquest és l'Steve McCurry que vaig conèixer. Aquest és el respecte que sento per la seva feina.

Més continguts de

El + vist

El + comentat