“Ni et passi pel cap, de cap de les maneres, anar a l’illa de Fair en vaixell”. Això és el que el meu amic Fernando m’havia advertit abans de marxar a les illes Shetland. Ell ja havia estat en aquest arxipèlag escocès situat al mig del mar del Nord, entre Escòcia i Noruega, i sabia que soc una persona propensa al mareig. D’aquí el seu advertiment. Per això mateix havíem dissenyat un itinerari que planejava desplaçar-nos a aquesta petita illa en avioneta i no pas navegant. Però quan vam arribar a l’aeròdrom de Tingwall sota la boira i una pluja incessant ja vam veure que volar no seria la solució. Al cap d’una bona estona d’espera, el personal de l’aeròdrom ens va recomanar que, si realment volíem viatjar fins a Fair, l’única solució era córrer fins a l’embarcador situat a l’extrem sud de l’illa on érem. I allà intentar agafar el Good Shepherd IV, el petit ferri de només dotze passatgers que fa la travessa fins a Fair per mar.

Em vaig passar els cinquanta quilòmetres de carretera que ens separaven del port intentant mentalitzar-me del que m’esperava, però un cop hi vam arribar no vaig tenir gaire temps de pensar: el vaixell era diminut i el capità ens esperava a la passarel·la repartint pastilles contra el mareig a tots els que hi pujaven. Ens van fer baixar a una saleta interior on hi havia uns seients als quals ens vam lligar amb uns cinturons de seguretat tipus cotxe de Fórmula 1. Això ja no augurava una travessa tranquil·la.

Així que vam sortir de port, el vaixell va començar a moure’s de valent mentre jo mirava com la línia de l’horitzó apareixia i desapareixia a través de les finestretes. Van ser tres hores llargues, molt llargues. L’arribada a Fair va ser un alleujament; trepitjar terra ferma poques vegades se m’ha fet més agradable. Al petit port ens esperava un bon nombre de locals, que viuen l’arribada del vaixell com una atracció. Arreu es veien ocells marins: fulmars, xatracs àrtics, frarets, corbs marins, garses de mar... Els prats eren plens de les flors rosades de les armeries i xais d’anunci de detergent corrien amunt i avall.

La petita i aïllada illa de Fair (4,8 x 2,4 km), amb tan sols 55 habitants, és l’illa habitada més remota del Regne Unit. És un destí de primer ordre per als birdwatchers o observadors d’ocells de tot el món, i també és coneguda per la seva artesania en llana. Com que és l’únic punt de terra existent entre les illes Shetland i les Orkney, al nord d’Escòcia, és un pas obligat per a molts ocells migradors. Durant uns dies ens vam allotjar al Fair Isle Bird Observatory, conegut pels seus estudis ornitològics. Dissortadament, l’alberg va quedar totalment destruït per un incendi el mes de març passat.

Un dels motius per venir a Fair eren les seves colònies de frarets atlàntics, uns simpàtics ocells marins que recorden un petit pingüí de només 30 centímetres i un bec acolorit, dels quals uns 10.000 exemplars habiten aquesta illa, la meitat que fa trenta anys. Tot i una aparentment gran població, els frarets estan disminuint ràpidament a tot Europa a causa de la introducció de rates i gats, la creixent depredació per part de gavians, la sobrepesca, la contaminació al mar o les xarxes dels pescadors, on queden atrapats.

Ens vam passar hores asseguts entre els frarets, gaudint de les seves anades i vingudes. Al principi de l’estiu estan atrafegats traginant peixos per alimentar el seu únic pollet, amagat dins un cau excavat a terra.

Les illes dels ocells

Els habitants de les Shetland (a l’entorn de 23.000 en tot l’arxipèlag) viuen bàsicament del bestiar i de la pesca. I als anys 70 es va descobrir petroli al mar del Nord, un esdeveniment que va contribuir al progrés de les illes. Però els turistes que hi viatgen solen venir atrets per les grans colònies d’ocells marins, les foques, els cetacis i les més esquerpes llúdrigues. Diverses reserves com les illes de Fair, Foula i Noss, o bé les àrees de Hermaness i The Keen of Hamar a l’illa d’Unst, protegeixen aquest valuós patrimoni natural. L’arxipèlag també pertany a la European Geoparks Network, en reconeixement a la seva diversitat geològica.

També hi ha nombrosos vestigis arqueològics de l’edat del ferro, com les grans construccions de pedra anomenades broch, i de l’època dels vikings. De fet, la cultura dels habitants de les Shetland té els seus orígens a Noruega, amb els vikings, i no pas amb els escocesos. Molts dels noms de les localitats tenen origen noruec, i cada hivern encara s’hi rememora el passat viking al festival del foc anomenat Up Helly Aa, que se celebra cada mes de gener i acaba amb la crema de la rèplica d’un drakar viking.

Després de marxar de l’illa de Fair amb avioneta (aquesta vegada sí, però pels pèls a causa del mal temps), el nostre periple per les Shetland va continuar amb el recorregut per diverses de les seves illes: l’anomenada Mainland o illa principal amb la seva agradable capital, Lerwick, i els paisatges costaners de Sandness i Eshaness; les illes de Bressay i Noss amb les seves monumentals colònies de reproducció de mascarells atlàntics. Després vam agafar el ferri fins a l’illa de Yell, i finalment una altra embarcació per arribar a Unst, la més nòrdica de totes les Shetland, el punt més septentrional del Regne Unit.

A Unst hi ha un dels paisatges més bonics d’Europa: els moorlands i els vertiginosos espadats marins de Hermaness. El nom prové d’una llegenda segons la qual dos enormes gegants, Herman i Saxa, van tenir una gran disputa per l’amor d’una sirena. Durant la baralla es van tirar pedres gegants l’un a l’altre, i aquest seria l’origen del paisatge abrupte actual.

En aquest indret pots asseure’t a dalt del penya-segat i contemplar la immensitat del que t’envolta i sentir la cridòria de milers d’ocells marins, barrejada amb el soroll de les braves onades del mar del Nord. Més de 100.000 parelles de mascarells atlàntics, somorgollaires comuns i alablancs, frarets atlàntics, fulmars boreals, gavinetes de tres dits i corbs marins emplomallats s’apilen a les cingleres amb els seus nius. Als prats s’hi passegen els bucòlics xais i també hi crien els agressius paràsits boreals (localment anomenats bonxies ), dels quals en van arribar a quedar només sis parelles per culpa dels recol·lectors d’ous. Avui dia n’hi ha vora un miler d’exemplars.

Vist des de Hermaness, a l’horitzó no hi ha res més que el mar: cap a l’oest hi trobaríem les illes Feroe, i cap a l’est, Noruega, totes dues a uns 350 quilòmetres. Però si mirem en direcció nord la terra ferma següent seria la molt llunyana illa noruega de Jan Mayen, a 1.200 quilòmetres de distància, camí de l’Àrtic.

I és que les Shetland són a la mateixa latitud que Alaska, molt més a la vora del cercle polar àrtic que no pas de la llunyana i cosmopolita Londres.