FER UN GELAT AMB...

Thais Villas: “És impossible fer-li entendre a una persona que només parla una llengua que tu en parles dues”

Laura Rosel fa un gelat amb Thais Villas, que aquesta temporada ha fet triplet a 'El intermedio' (La Sexta), 'Las que faltaban' (#0) i 'Control-T' (TV3)

“És impossible fer-li entendre a una persona que només parla una llengua que tu en parles dues” / Pere Virgili
TEXT: LAURA ROSEL / FOTOS: PERE VIRGILI

El gelat amb Thais Villas el decideixen els horaris dels fills (d’un i quatre anys). Ens trobem un dimarts de juliol a les cinc de la tarda, a la porta del Tio Che. Ella no el coneixia, per WhatsApp li dono l’adreça i alguna indicació. Arriba accelerada, els ha costat travessar Barcelona en cotxe. L’Òscar (el Dalmau) ha anat a buscar aparcament i farà temps amb la nena mentre nosaltres fem l’entrevista. M’hauria agradat saludar-lo, és d’aquells companys que mai deixen de ser-ho, encara que ja faci més de tres temporades que no compartim graella

De seguida m’adono que la Thais és tal com raja. Franca i espontània. Xerra pels descosits en un fragatí trufat d’un humor ràpid i loquaç. Demana una bola de iogurt en terrina. Se li desfarà mentre parlem assegudes en un banc.

“No fotre brot”

Ni nostàlgia, ni rejoveniment. Ser mare als 40 és una emboscada. Una trampa de la vida quan una ja ha viatjat, ha sortit i ha ballat tot el que calia i més. Thais Villas ha tingut els fills als 40 i als 43, a cavall entre Madrid (feina) i Barcelona (família), en nòmina en un dels programes diaris més vistos de la televisió estatal. Fa 13 anys que treballa a les ordres del Gran Wyoming a El intermedio (La Sexta), caçant polítics a les portes del Congrés de Diputats. Durant tres temporades va anar i venir amb la filla gran cada setmana: “Pujar al seient, baixar del seient, fer els tretze vagons i tornar-los a fer, entrar al vagó de silenci i tornar a començar. Era un casal d’estiu continu dalt del tren. Ara miro enrere i penso que va ser una bogeria”. Amb dos, la logística ferroviària era impossible, així que ara la família al complet es queda a Barcelona mentre ella fa jornades de treball maratonianes a Madrid. “La feina al carrer és un festival, no paro ni un segon, i em sap greu però hi ha moments en què ni m’enrecordo de l’altra vida que tinc. Tinc uns menors al meu càrrec i ni els he trucat en tot el dia!” Una organització complexa que obliga totes les parts a cedir (“El petit deu pensar que aquella senyora que apareix de tant en tant deu ser la seva mare; la gran ha viscut molt amb mi i li ha costat més”). Entre una cosa i l’altra, les criatures fan que els adults renunciïn al seu temps per donar-los-hi a ells, “cosa que no està ni pagat, ni agraït!” Ara que són vacances, la trampa de la maternitat no és més amable: “El que més trobo a faltar és fer vacances com jo les entenia abans, és a dir, no fotre brot, i sé que ja no podrà ser així mai més. Això sí que ho trobo una pèrdua total. Hauria d’estar organitzat d’una altra manera!”

Se’ns emporten els dimonis

La televisió és exigent i despietada. Mantenir-s’hi de forma ininterrompuda durant més d’una dècada és gairebé una proesa. El intermedio ha sigut “sempre qüestionat” però tot i així tira endavant. I en l’orquestra que dirigeix el Gran Wyoming, Thais Villas és un valor imprescindible que hi ha sigut des del principi. També és una proesa que un periodista sobrevisqui tantes temporades al carrer: “He coincidit amb molta gent durant tots aquests anys i tothom acaba deixant el carrer. Un cop t’ofereixen un sostre, entenc que renunciïs a passar fred, passar calor i perseguir gent durant hores. És molt dur, treballar sempre a l’exterior”. A ella també li han arribat les ofertes, però mai n’ha rebut o n’ha volgut veure cap de prou suculenta per tancar l’etapa amb Wyoming. “El meu plat de menjar principal és El intermedio, em dona la seguretat que necessito i el dia que ell abaixi la persiana jo l’abaixaré amb ell”. A La Sexta hi va arribar poc després d’una etapa de dos anys sense feina i sense atur. Una experiència que li va deixar una cicatriu que repassa sovint amb la punta dels dits: “Respirant sobrevius, però has de menjar i beure”. A més d’estabilitat, la feina a El intermedio li permet aprendre i assaborir la professió al costat d’algú com Wyoming, establir vincles amb un equip sòlid de companys i passar-ho bé. “En passem de tots colors i la majoria dels dies se’ns emporten els dimonis però al final riem i ho disfrutem. El que més m’agrada és treballar en equip”. Per a algú que ha arribat al periodisme “per atzar”, el balanç a aquestes altures és més que positiu. Thais Villas va coincidir a la Facultat de Comunicació de la UAB amb el seu germà Santi. A diferència d’ell, que sí que tenia clara la vocació, per a ella la motivació era marxar lluny de casa: “Volia anar a una ciutat on pogués anar al cine de dilluns a diumenge”.

Si no és una llengua, què és?

El Procés és una trituradora del codi deontològic dels periodistes. Gairebé tota la professió s’hi ha posicionat, però encara hi ha excepcions i Thais Villas n’és una: “No m’ho han demanat gaire, si soc independentista, però quan ho han fet la resposta és que hi ha altres preguntes a fer-me”. La vida amb un peu a Madrid i l’altre a Barcelona ofereix una perspectiva avantatjada de la crònica política i social dels últims anys. “Quan vius a Madrid se’t treuen moltes coses del cap: tots hi hem arribat amb les mans buides i la gent ens ha ajudat. Més del que s’ajuda aquí”. El dia a dia a la capital espanyola -en definitiva- dona “una altra visió de la jugada” i alhora consolida una sospita: l’existència d’un mur cultural infranquejable. “És impossible fer-li entendre a una persona que només parla una llengua que tu en parles dues. Porto molts anys a Madrid i sé que això és així: la llengua del reino és la llengua del reino ”. Com a mostra, una anècdota que passaria per gag d’un Polònia de segona si no fos perquè és real. Va passar a les vuit del matí en un gimnàs madrileny on la Thais i el seu germà parlaven -en fragatí- i a l’acomiadar-se ( Adeu! ) el senyor que feia esport al costat va esclatar i va donar peu al següent diàleg hilarant amb la Thais:

“¡Ya lo ha tenido que decir!”

“¿Qué ha dicho?”

“¡Adeu!”

“¿Y? No es que estemos hablando mal de usted, es que mi hermano y yo hemos hablado catalán toda la vida, porque como comprenderá el catalán es una lengua.”

“¡El catalán no es una lengua!”

“Perdone, entonces ¿qué es?”

“Pues no lo sé, pero una lengua no.”

Coses com aquesta -assegura- passen contínuament. Malgrat que està convençuda que s’han comès errors a totes dues bandes, creu que l’arrel del problema s’ha de buscar a la base, en l’educació. “Seria qüestió de dir: «Miri, vostè viu en aquest país, on es parla aquesta llengua i aquesta altra. Igual com hi ha platja i muntanya»”. Però els mitjans de comunicació també hi tenen responsabilitats. “La informació que ha arribat estava molt manipulada i encara ara tot gira al voltant d’aquest tema. Quan passa alguna cosa grossa a Madrid que no interessa gaire que se sàpiga de seguida algú publica alguna notícia de Puigdemont. M’imagino algú a les redaccions cridant: « ¡Ponme un catalán en portada! » [Riu.] No s’entén que passi, però el cas és que funciona”. Les hores de guàrdia a l’espera de dirigents polítics de tots els colors acaben donant fruits i Thais Villas ha pogut conèixer de primera mà la incapacitat dels líders polítics per afrontar de cara el Procés, l’immobilisme i la falta de voluntat política per acostar-se a l’altre i parlar.

Tot plegat passa en un moment en què els mitjans de comunicació estan sota mínims, amb pressupostos hiperajustats i professionals assumint tasques que abans feien entre tres. El resultat és una televisió de qualitat “molt millorable sobretot pel que fa als informatius.” D’altra banda, i també per experiència pròpia, Villas ha constatat que, mentre que a les televisions estatals l’experiència és un aval per accedir a un lloc de treball, a Catalunya es funciona més a dit. “Aquí jo he enviat molts currículum i no m’han cridat mai. Allà he fet càstings i alguns m’han sortit. És un altre rotllo”.

La bola de iogurt s’ha fet sopa. La sort de fer preguntes i escoltar respostes és que pots cruspir-te el gelat sense que la gola destorbi la feina. En aquest cas, una orxata que se’m queda curta per a tanta conversa. 

Un racó per perdre’t a l’estiu.

Es Caló des Mort, a Formentera, a les vuit del matí quan només hi ha els peixos.

Un local per fer l’última copa.

El Toni2 de Madrid, on pots fer l’última, la penúltima, l’antepenúltima…

Quina banda sonora té aquest estiu?

Em temo que aquest és l’estiu d’ Un Tallarín, una cançó que ha portat la meva filla i que fa tres dies que escolto al cotxe.

Quin llibre t’emportes aquestes vacances?

Abans m’enduia llibres gruixuts, però des que tinc criatures no puc aturar-me a llegir, així que com a molt llegeixo el Cuore o l’ ¡Hola!, lectures ràpides mentre vigilo la gent que és menor d’edat.

L’estiu dels teus somnis és…

Poder tornar a fer vacances com jo les entenia quan era una persona sense càrregues (quina pena, haver de dir càrrega a un fill!). Aquest seria l’estiu dels meus somnis: estiuejar i no pensar en res més, sense cap responsabilitat. Per això és dels meus somnis, perquè no tornarà.

Què et fa fondre?

Hauria de dir que em fan fondre els meus fills… que sí. Però també poder sortir amb les meves amigues, parlar de les nostres coses, riure i criticar.

Cucurutxo o terrina?

Terrina, sempre. El cucurutxo acaba quedant flonjo i no m’agrada.

Més continguts de