7ANYS/7HISTÒRIES

Les MacGyver de l’hospital: les infermeres de nounats

L’Anna, la María José i la Sandra són infermeres per vocació i reconeixen que la cura dels nadons i les seves famílies enganxa

El primer que apareix en escena acostuma a ser el pare. Va perdut. La seva dona és al quiròfan i el seu fill, acabat de néixer, abans d’hora, prematur, està en una incubadora, ple de cables i intubat. L’únic que vol és veure’l. Aquella coseta petita, que no arriba a un quilo de pes i ha nascut abans de tenir l’habitació preparada, és el seu fill. Vol veure’l i fer-li fotos per ensenyar-les a la mare, que en aquell moment, potser, està sent portada a l’habitació per un zelador sense el seu fill en braços. És un moment molt vulnerable per a les famílies. No és el part que s’havien imaginat. N’hi ha que s’estrenen com a pares amb un fill a l’UCI. “I se’ls ha d’ajudar molt a vincular-se amb el nadó perquè quan el veuen envoltat de cables i amb mascareta, no el veuen com el seu fill. «L’estan cuidant altres i jo no puc fer res», pensen. I convé que, així que estiguin preparats, s’integrin en les cures”, diu María José Troyano, coordinadora assistencial d’infermeria de la unitat de neonatologia de l’Hospital Sant Joan de Déu. La incertesa dels pares novells s’accentua en el cas d’un nen prematur. “Però passen d’estar espantats i no voler tocar-lo a ser els seus cuidadors principals. Veure aquesta evolució satisfà molt”. La feina d’aquestes infermeres, com les de la majoria, és vocacional. La María José fa 26 anys que treballa a la unitat de nounats. Les pràctiques les va fer en altres serveis però un cop aquí ja no se’n va voler moure. “És un lloc molt agraït. Les famílies, els nens... És un món que enganxa”, reconeix. Al seu costat, la Sandra Garrit, que porta un any a la unitat, no es penedeix d’haver triat infermeria per davant de veterinària. Ja l’hi diu el seu nòvio: “Tens la millor feina del món, n’estic molt orgullós”.

Elles són conegudes com les MacGyver de l’hospital. Se les han d’empescar totes. El mercat de productes sanitaris està pensat per als pacients adults. Per als pediàtrics, s’adapta. I per als prematurs... “Per als prematurs, imagina tot el que hem de fer! Hem de diluir molt les medicacions i després assegurar que li entrin. Si li has de posar un apòsit, has de vigilar de no lesionar-li la pell perquè és molt delicada. I anar amb molt de compte, perquè un gir brusc del cap els podria provocar una hemorràgia. Hem de ser molt minucioses”, explica la Maria José. Tot ho han de fer molt a poc a poc. Canviar el bolquer pot ser una feina de tres quarts d’hora. Són molt sensibles. Gran part de la seva feina és de contenció. “Si cuides això, pots cuidar el que sigui”, diu la María José.

Són pacients molt diferents dels adults. No parlen, i els més petits ni tan sols ploren. Però es comuniquen. Les infermeres han sigut formades per interpretar la conducta dels nadons. Arrufar el nas, badallar, aixecar la mà, aixecar les cames... Són gestos que indiquen que s’estan estressant. “El seu cervell no està format i si s’estressa no s’acaba de formar bé. Hem de tenir en compte tots aquests aspectes per assegurar-nos que el seu desenvolupament serà el millor possible. És clau per a la seva evolució. I està a les nostres mans”, admet la Maria José.

Tot i que s’intenta que els pares passin el màxim de temps possible amb els seus fills prematurs perquè s’ha demostrat que és el millor per al seu desenvolupament, arriba un moment que han de marxar a casa a descansar -amb la nova unitat, en què les famílies tindran habitacions individuals, això ja no serà necessari- i les infermeres són el seu referent. Els metges passen. I elles es queden. A vegades són elles les encarregades de traduir als pares, massa nerviosos per assimilar-ho tot, la informació que els ha donat el metge. Fan el que s’hagi de fer per garantir el benestar d’aquell nadó. A la nit, sempre n’hi ha algun que plora per sobre de la resta. I és el que les infermeres del torn de nit es posen a sobre, amb una faixa portabebès, mentre continuen treballant. Com faria una mare. Les famílies poden trucar les 24 hores del dia. Moltes mares truquen de matinada, quan es lleven a treure’s llet per a un nen que dorm lluny d’elles: “Quant ha pesat?”, pregunten. La seva obsessió és sempre si ha guanyat pes. Els prematurs més extrems neixen amb prou feines amb mig quilo de pes. Són nens molt forts i molt fràgils a la vegada. “En una hora poden passar d’estar molt bé a estar molt malament”, diu la infermera Anna Palau, de 50 anys. Porta més de vint anys treballant a nounats amb un parèntesi a l’UCI pediàtrica. I va demanar tornar. “Jo em vaig fer infermera per treballar amb nens petits però pediatria no és el mateix. Nounats enganxa”, diu. El nadó més petit que han vist va pesar 400 grams. I tots tenen el seu caràcter. “Són guerrers i irritables. No els agrada que els toquis. Totes les cures que els fas els estressen, els molesten”, explica l’Anna. I és normal. Els hi tocaria ser a l’úter de la seva mare. Per això, les incubadores, cobertes amb mantes, intenten reproduir l’ambient de l’úter matern.

Néixer a les 23 setmanes de gestació

La Hanan dorm, o això sembla, a la seva incubadora. Va néixer amb només 23 setmanes. Pesava 500 grams. Ara ja passa dels 1.200. Porta una mascareta connectada amb un respirador i una sonda per on li donen llet materna. Una corona de paper sobre la incubadora recorda que acaba de fer dos mesos. Es nota que cada cop agafa més força perquè es belluga més. La Hanan aixeca les cames i deixa entreveure el seu cos petit per sota del llençol. “Està nerviosa i enfadada”, tradueix l’Anna mentre li posa una mà a la panxa per calmar-la. La seva mare, l’Asmaa, asseguda en una butaca al costat, es treu amb un tirallets la llet amb què les infermeres alimentaran la Hanan fins que tingui prou força per agafar-se al pit. A les unitats de nounats no hi ha pudor ni intimitat. És com una gran família. Mentre una mare es treu llet, un pare fa pell amb pell amb el seu fill i al costat potser hi ha una família que fa el seu dol. Quan les coses es compliquen, el dibuix d’una libèl·lula penjat a la porta, indica a famílies i professionals que cal respecte i discreció.

El millor moment per a les famílies és quan agafen el seu fill en braços. “El nen millora espectacularment, millora la seva saturació d’oxigen i està més tranquil, i això reconforta els pares. Se senten útils”, explica la María José. És una feinada. Treure’l de la incubadora requereix a vegades més temps que el que passaran amb els pares. Però compensa. És una cura més. Alguns ploren el primer cop que tenen el seu fill sobre el pit. Les emocions estan a flor de pell. Hi ha una psicòloga a disposició de les famílies. I també de les infermeres. Hi ha casos que toquen més que d’altres. Sobretot quan coincideix amb el propi embaràs. “Com més saps, més pateixes. La ignorància et fa feliç”, rebla la Sandra, de 28 anys, la més jove de les tres. Els canvis de torn s’aprofiten per descarregar tensions amb les companyes. “Són nens greus i no sempre acaba tot bé. I els has portat molt de temps... Algunes famílies passen aquí dos i tres mesos. T’intentes blindar però depèn de quins casos costa molt”, destaca l’Anna.

“Aquí ens passem el dia plorant”, diu la Mireia. L’Anna és la infermera de la seva filla Carla, que va néixer a la setmana 27 amb un quilo de pes. Ara ja ha guanyat 600 grams. A la Mireia i el seu marit els va costar decidir-se a tenir un segon fill. Van esperar set anys perquè a ella li feia por que tornés a ser prematur, com el Joan. “No és una experiència fàcil. Quan et donen l’alta, surts sense panxa i sense nen. Avui estic bé però hi ha dies durs. El pitjor és deixar-la aquí i tornar a casa”, reconeix la Mireia mentre la Carla dorm sobre el seu pit. Té el cor partit. Un fill a casa i l’altre aquí. “El Joan marxa aquesta setmana d’excursió i m’ha demanat que vagi a acomiadar-lo”. Ha sigut l’Anna qui l’ha animat a anar-hi: “No passa res perquè vinguis mitja hora més tard, la Carla estarà bé”. “Jo amb l’Anna parlo de tot”, diu la Mireia, que valora molt “el suport” de les infermeres.

“Gràcies per fer-ho possible”

La Sandra treballa al box F, el de les famílies, l’últim estadi abans de rebre l’alta. A nounats hi ha quatre boxs. Dos per a cures intensives -un per a prematurs i un altre per a nadons a terme-, un de cures mitjanes i el de les famílies: una habitació individual que els permet fer vida com més semblant millor a la de casa i agafar pràctica abans de marxar. En aquest punt són ara l’Èlia, el Raül i la Lua, la seva filla de dues setmanes. Va néixer a la setmana 34 amb 1.680 grams. Per primer cop, han pogut passar la nit tots tres junts. “Emocionalment era molt dur deixar-la aquí”, reconeixen. L’Èlia s’ha pasat l’estona mirant si la Lua té pigues o alguna marca de naixement. “Perquè encara no havíem tingut una estona totes dues soles”, reconeix l’Èlia, que aquests dies sentia una punxada al pit cada cop que a una família li donaven l’alta. Aquesta habitació és com un simulacre del que vindrà i no els espanta. “Ens han ensenyat molt: des de com agafar-la fins a com donar-li el pit o com posar-li suero”. “Ho hem aprofitat per preguntar tots els dubtes i ens han fet participar en totes les cures”. No van tenir temps de fer curs prepart però aquí han fet un curs intensiu.

L’Anna, la Sandra i la María José cuiden els nadons i les seves famílies. I, esclar, això crea vincle. Hi ha famílies que quan tornen a l’hospital per als controls pediàtrics, passen per la unitat de nounats expressament a saludar. “Això fa il·lusió”, reconeix la Sandra. De les parets de la unitat pengen fotos i missatges de famílies que han atès. “Cada minut, cada hora dels 163 dies que hem compartit, ens han donat la vida. Gràcies per fer-ho possible”, diu un missatge dels pares de l’Aran i el Martí, uns bessons que van néixer la setmana 24. Alguns han tornat de grans. Una “exprematura”, com en diuen elles, va tornar per fer les pràctiques d’infermeria.

Les infermeres de nounats s’han d’estar formant constantment. S’han de posar al dia perquè sempre hi ha novetats. Fan preparació al dol. Una de les experiències més dures és l’acompanyament al final de la vida. “Necessites eines per poder portar la situació perquè si no se t’emporta a tu. És molt fàcil que et posis a plorar amb els pares i, a vegades, no és dolent, però has de poder controlar la situació i, per a això, cal formació”, explica la María José. També fan simulacions de situacions crítiques per estar entrenades. En qualsevol moment hi pot haver una urgència. En les gairebé tres dècades que fa que la María José i l’Anna treballen amb nounats les coses han canviat molt. “Abans un nen de 25 setmanes era molt petit i ara en tenim de 23. Estan més controlats i les seqüeles queden, però menys”, explica l’Anna. Han aconseguit reduir cardiopaties i hemorràgies amb nous protocols. Durant les primeres 72 hores, als prematurs extrems ja no se’ls toqueja tant, no se’ls pesa constantment ni se’ls fan tantes analítiques, coses que abans es feien per rutina. L’any passat, a Catalunya, més de 4.000 parts van ser prematurs. No hi ha homes infermers a la unitat. “Tenen les mans massa grans per a aquestes vies!” Riuen. Són cossos tan petitons que sembla que s’hagin de trencar. Tot és acostumar-s’hi. “Jo veig ara una vena grossa i no sé per on agafar-la”, diu la María José. Tanta pràctica no els ha servit amb els propis fills. “Ni una injecció intramuscular els he pogut posar, als meus”, admet la María José. Amb els seus fills són mares i prou. I amb aquests, com una segona mare. 

Etiquetes

Més continguts de