La multitud en marxa

Hi ha paraules que esdevenen gest i que, un cop posades juntes, tenen un molt estrany poder: aconsegueixen convertir en real allò que nomenen

HI HA PARAULES QUE ESDEVENEN GEST I QUE, UN COP POSADES JUNTES, tenen un molt estrany poder: aconsegueixen convertir en real allò que nomenen. El primer llibre de la Torà o Pentateuc il·lustra aquesta mil·lenària convicció, segons la qual les paraules tenen de vegades el poder de crear un món: “I Elohim va dir: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum”. Potser no cal remuntar-se tan enrere: “Jo us declaro esposos”, i la declaració canvia la relació entre els contraents. O la declaració d’independència, en els països que han tingut el valor d’exercir la seva sobirania. És el que els lingüistes consideren un acte performatiu: quan la paraula fa la cosa.

Per això, Hannah Arendt considerava que “la llibertat política no resideix en la voluntat sinó en el poder”: no en el voler fer ni en el voler decidir, sinó en el fer i en el decidir que determinen efectivament la naturalesa de l’acció. Una acció, com va veure molt abans John Locke, que no és pas una acció muda, sinó el resultat que brolla d’una paraula prèvia: “El que dóna origen i constitueix realment una societat política no és sinó el consentiment d’uns homes lliures que són majoria per unir-se”.

Arendt va establir una diferència fonamental: mentre que la Revolució Francesa va fracassar perquè cap de les assemblees constituents va disposar de prou autoritat per donar la llei al país, la Revolució Americana va triomfar perquè la declaració d’independència va ser precedida, acompanyada i seguida de la constitució d’unes institucions que s’havien organitzat com a poder constituent abans del seu conflicte amb Anglaterra: el poder de les corporacions constituïdes en les colònies, des de baix, a través de la multitud organitzada i a partir del principi que el poder resideix en el poble, va precedir l’acte mateix de la revolució.

En aquest sentit, Tocqueville tenia raó quan va derivar l’origen de la Revolució Americana de l’esperit dels municipis a les colònies. L’ adéu final a Anglaterra de la Declaració de Massachusetts del 1776 va ser fruit de la convicció d’uns homes que “sabien des del començament quines eren les seves possibilitats i coneixien l’enorme potencial que pot aplegar-se quan els homes es fan mútuament promesa de les seves vides, fortunes i honor”. Aquells pioners de les nocions modernes de llibertat i sobirania van entendre que “el poder sorgeix quan i on els homes actuen de comú acord i es conjuren mitjançant promeses, pactes i compromisos mutus”. Les paraules van donar forma i realitat a un poder que, a través d’un acte de paraula, esdevenia inequívocament efectiu.

L’artista Francis Alÿs va orquestra l’any 2002 una bellíssima acció sota el lema Quan la fe mou muntanyes : va convocar 500 persones amb les quals es va formar una fila prop d’una duna de 500 metres de diàmetre. Armats només amb pales, van aconseguir desplaçar la muntanya deu centímetres respecte al seu emplaçament original. Van ser només deu centímetres, però el valor metafòric del seu gest constitueix un símbol molt poderós, d’inspiració fàustica, de transformació del món.

De manera semblant, Hamish Fulton, un dels més interessants artistes del land art, convençut que “caminar és una forma d’art”, ha portat a terme en els últims anys unes performances molt efectives consistents en caminades a pas lent ( slowalks ) de multituds que, sense motiu aparent, però mogudes per una molt ferma convicció que el moviment es demostra avançant, es desplacen, molt a poc a poc, per un espai que, després del seu pas, ja no és pas el mateix que era: els seus passos l’han transformat. Doncs això: en marxa! 

Més continguts de

El + vist

El + comentat