Ensenyar el cul és la salutació més cordial del repertori que té un dels responsables de Chatarras Fernández per expulsar de la nau del districte de Sant Martí de Barcelona tothom que pugui ser un maldecap. “Fins que no desapareguin tots els negocis il·legals no vull parlar”, diu amb un to més afable el propietari de la nau, que ha estat tancada durant un mes després d’una inspecció de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Marxa i es fica dins d’un despatx. Pocs minuts després apareix el seu germà -són clavats- i crida: “Què hi fas aquí? Això és una propietat privada i no t’hi volem”. Acompanya les seves paraules amb un gest més explícit i contundent. S’abaixa els pantalons i ensenya les natges peludes mentre un home passa pel costat amb un carro ple de ferralla en direcció al magatzem. Al fons de la nau hi ha un enorme contenidor saturat de plàstics. Només en queden les tripes, el coure ha desaparegut.

Al mateix carrer Pere IV i a només tres portes, hi ha Chatarras Sánchez. Aquí tenen un altre estil per espolsar-se els borinots de sobre. Les formes semblen més exquisides però els resultats són els mateixos. En aquest negoci, mou els fils un home baixet amb els cabells tenyits de negre carbó, vestit amb una camisa lila impecable i uns tirants que li aguanten els pantalons. El seu aspecte és xocant entre tanta brutícia i ferros recargolats. “Si vol saber alguna cosa escrigui un correu electrònic a aquesta adreça”, diu l’home que porta la batuta en aquesta nau. Però ni en persona ni tampoc per correu és possible treure’n l’aigua clara.

Així que parles de coure quasi tothom mira cap a una altra banda, com si el nom d’aquest metall portés per cognom robat. Els Mossos asseguren que les sostraccions “han tingut un lleuger augment durant el primer trimestre d’aquest any respecte als últims mesos del 2013, tot i que encara estan força lluny d’equiparar-se amb el primer trimestre de l’any passat”. Aleshores hi va haver 857 casos més. El creixement no és tan galopant com anys enrere, però els saquejos no han baixat, i la prova és que els últims deu dies hi ha hagut tres robatoris a les línies de Rodalies. Durant el 2012 es van denunciar 10.692 sostraccions, mentre que el 2013 van ser 11.587, segons dades dels Mossos.

EL COURE PELAT NO ÉS DE NINGÚ

Diverses fonts policials admeten que “acabar amb aquest delicte és impossible”. El principal problema per als que el persegueixen i el gran avantatge dels que el roben és que un cop pelat ja no té amo. Seguir-ne la pista és gairebé impossible. Aixafat, barrejat, premsat i convertit en blocs acaba, sovint, molt lluny d’aquí: a la Xina i a l’Índia, que necessiten aquest material per cobrir la seva febre immobiliària. El coure és el tercer metall més utilitzat al món, per darrere de l’acer i l’alumini. Salpa, en molts casos, des del port de Barcelona carregat en grans contenidors. Però quan passa pels controls duaners ja està net i polit de sospites. Fonts del port precisen que Vigilància Duanera, Mossos i Guàrdia Civil han muntat diversos operatius i mai han trobat cap carregament robat. “El gran problema és que la majoria de compravendes es paguen en efectiu i és molt difícil seguir-los la pista. És un món tèrbol”, reconeix aquesta font.

Hi ha unes 33.000 persones a Catalunya que viuen de recollir residus, però cobren tan poc que no poden sortir de la pobresa

L’Àsia s’ha convertit en els últims anys en un dels principals compradors de coure a Catalunya. L’any 2008 se’n van enviar cap a aquest continent un total de 10.367 tones. Aquesta xifra es va multiplicar per quatre durant l’any passat fins a arribar a les 45.789 tones, segons dades de l’Agència Tributària recollides per l’Institut d’Estadística de Catalunya.

Per intentar identificar el coure, diverses empreses han venut un innovador invent a alguns ajuntaments o empreses públiques. Ruixen el coure amb un esprai per saber més tard a qui pertany, passant-lo sota una llum ultraviolada. Unes micropartícules de ceràmica hi queden enganxades i és el que es coneix com a ADN sintètic. Però, per posar-hi nom, primer cal trobar-lo entre muntanyes de residus. I les grans companyies encara no ho fan servir.

OPERACIÓ A LA ZONA COBRETTI

Abans d’embarcar-se i travessar fronteres, el coure fa un altre viatge interior. Al Poblenou de Barcelona hi ha tres carrers -Agricultura, Cristóbal de Moura i passatge Taulat- coneguts per la policia com a Zona Cobretti. És el nom de guerra que els Mossos d’Esquadra van posar a aquest nucli marginal durant la investigació d’una xarxa organitzada que viu aquí i que suposadament es dedicava a robar cable de coure al Pirineu de Lleida. L’operatiu, que es va fer el 3 de maig del 2011, va ser força aparatós, amb més de 180 agents i amb helicòpter inclòs sobrevolant els terrats. Només es va poder recuperar el coure que encara no havien venut.

En un d’aquests habitatges hi viu la Dorina U., una dona gitana romanesa de 44 anys i amb 4 fills, que cada dia surt a buscar ferralla, sabates, paper i plàstic pels carrers i contenidors de la capital catalana. Porta els cabells tirats enrere i lligats amb una cua. Al mig del front hi té una berruga que li dóna personalitat, igual com els dos ullals de dalt forrats amb or, com abans les àvies d’aquí. Va néixer a Buzau, molt a prop de Bucarest. La Dorina, el seu home, el Constantin, i un dels seus fills, el Roger, van ser detinguts per agents de la divisió d’investigació criminal. Tres anys després, el cas encara segueix pendent de judici. 62 persones continuen imputades en aquesta causa que investiga el jutjat de Tremp. “La policia va entrar aquí mentre dormíem. La porta del carrer estava oberta, no entenc per què van haver de rebentar-la”, es queixa aquesta dona, que necessita la seva filla de 16 anys com a intèrpret, ja que el seu castellà és molt precari.

Ella, el seu marit, que està molt malalt, i el seu fill estan acusats d’un delicte d’organització criminal i un altre de robatori amb força continuat amb l’afegit de desordres públics. Malgrat això ho neguen tot: “Mai hem robat coure. La policia només va trobar dos sacs amb restes que havíem arreplegat dels contenidors en la rutes que fem cada dia. Volia que nosaltres diguéssim qui roba però és feina seva esbrinar-ho. Si ho diem, podríem tenir molts problemes”, explica el Constantin, traduït també per la seva filla.

El jutge ho veu d’una altra manera. Segons el seu escrit de processament, els 62 acusats, de diversos clans familiars, actuaven de manera “concertada, coordinada, estructurada i organitzada per sostreure línies d’alta tensió i vendre-les en deixalleries”. “És la seva única font d’ingressos i es reparteixen els beneficis entre ells”, sosté el magistrat.

Va ser un cas de manual. Els Mossos els van seguir els passos durant mesos i van observar com aquest grup seleccionava sempre zones apartades. Hi anaven uns dies abans, amagaven les eines i hi tornaven de nit il·luminant les línies amb llanternes i els fars de les furgonetes. La nit del 18 de novembre del 2010, per exemple, van aconseguir endur-se 5 quilòmetres de cable de coure de 95 mm de la línia elèctrica de mitjana tensió d’Isona a la zona rústica de Vilamitjana, dins del municipi de Tremp. I així desenes de sostraccions més al mateix punt o molt a prop.

La policia va descobrir que col·locaven fustes entre les molles de la suspensió dels vehicles perquè a primer cop d’ull ningú esbrinés que anaven tan carregats. També treien els seients de darrere per poder-hi fer cabre més bobines de cable elèctric. El negoci els va sortir rodó. Un cop col·locat a diferents deixalleries van obtenir 494.086 euros, segons l’escrit judicial.

Però aparentment continuen sent pobres. Viuen de lloguer a les mateixes cases humils i continuen tenint les mans plenes de durícies i talls de remenar les escombraries per recollir rampoines.

Aquella va ser l’última gran operació policial contra un grup organitzat pel robatori de coure a Catalunya en una època en què la policia es posava les mans al cap quan repassava l’estadística. L’any 2011 els Mossos van crear un pla de control del coure després de detectar que els robatoris s’havien disparat de manera alarmant. El Gremi de Recuperació de Catalunya és molt crític amb el sistema. Creu que les lleis no es fan complir i això afavoreix la proliferació d’empreses i transportistes de residus il·legals que “creixen sense control”, assegura el president del gremi, Xavier Riba, a l’editorial de la revista Recupera del gremi. Segons els seus càlculs, hi ha un 30% de negocis il·legals que la policia no controla prou. “Seguim rebent inspeccions periòdiques a les nostres instal·lacions legalitzades, mentre veiem que passen de llarg de les il·legals. El problema no es resoldrà si no s’acaba amb les màfies organitzades”.

FERROVELLERS PER NECESSITAT

Un simple filferro lliga el portal d’una antiga nau al Poblenou de Barcelona. Hi entren i surten carros de supermercat arrossegats per nois subsaharians que venen aquí la ferralla o que fan servir aquest magatzem per desmuntar motors o tallar alumini. En un racó del garatge, el Teri, àlies papi, un noi camerunès, pela un cable de coure amb una navalla. Les condicions d’aquest lloc no poden ser més miserables. És taller de dia i dormitori de nit. Cada matí retiren els matalassos i fan espai per poder treballar. A l’altra banda del magatzem hi ha un altre grup de subsaharians que colpeja amb energia canonades i planxes de ferro. “Han muntat aquí una màfia”, diu el Teri, mirant de reüll aquests joves. Aquest jove havia viscut, molt a prop, a les antigues naus del carrer Puigcerdà, que es van desallotjar i enderrocar el juliol de l’any passat. No té papers i va ficar-se en aquest cau amb altres compatriotes seus. Poc després hi va arribar un altre grup que ha convertit l’espai en una deixalleria il·legal. Cada dia s’hi fica de recules una furgoneta blanca propietat d’un home espanyol, veí del Maresme, que carrega els residus que compren i netegen els subsaharians. “Aquí hi arriba material robat i aquests s’ho emporten sense problemes”, explica un altre jove. Els suposats mafiosos no volen parlar.

La realitat demostra que el negoci del coure sostret també es filtra per les escletxes de les empreses legals. El grup que els Mossos van desarticular en l’operatiu a la Zona Cobretti va vendre part del cable de coure trossejat i pelat a Aluminis Giralt, una empresa situada a la frontera entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs. Aquest negoci va pagar-los fins a 71.181 euros per aquest metall. Avui s’han tornat més estrictes: “Des d’aquella mala experiència, ara quan ve algú amb uns 200 quilos de coure li exigim que ens demostri amb un certificat d’on ho ha tret”, explica el Carles, l’encarregat, que fa 24 anys que classifica els metalls que arriben a la nau.

Cada dia hi ha cua. A la vorera s’hi acumulen una desena de mànecs de paella. Són de plàstic. A ningú li interessen. Un home gran arrossega una cadira de rodes que ha adaptat per posar-hi una caixa de cartró i transportar retalls de ferro i alumini. Un noi jove també fa cua amb un cotxet que té la funda llardosa. El que algun dia va ser la cadira d’un nen petit, ara és un cabàs pràctic per acumular-hi trastos. L’Andrés apareix per la porta amb una gorra amb la bandera espanyola i empenyent un carro de la compra de roba lila. Aquest noi té 33 anys i en fa 3 que es dedica a córrer carrers recollint restes de ferro, alumini, llautó o coure. “Conec gent que també em dóna coses i així vaig tirant”, explica. Després de dues setmanes de feina ha arreplegat fins a 41 quilos de material. S’emporta en efectiu 45,90 euros. Està content. Per 4 quilos i mig de coure li han pagat 17,55 euros, una fortuna comparat amb els 3,24 euros que ha aconseguit per 18 quilos de ferro. “Ho diré clarament, aquí només guanya diners amb el coure el que roba. El que en porta molta quantitat. Jo he trigat dues setmanes per reunir aquests 4 quilos i mig”.

L’Andrés és una de les més de 33.000 persones que es dediquen exclusivament a recollir residus a Catalunya de manera particular. Obtenen uns 8,6 euros bruts a l’hora i treballen 4 dies i mig a la setmana segons un estudi elaborat per l’empresa Datambient Assessors encarregat pel Gremi de Recuperació de Catalunya. Segons aquest informe, un 94% dels que s’hi dediquen estan a l’atur. Els ingressos que obtenen són tan baixos que tampoc poden sortir de la pobresa. Només sobreviure.

Empreses majoristes que es dediquen a la foneria van periòdicament a Aluminis Giralt per recollir material. Aquesta deixalleria té també contactes amb firmes xineses, que s’han implantat aquí per facilitar el transport del metall cap al seu país. “Els que més guanyen són les deixalleries. Guarden el material fins que els preus són alts i aleshores se’l treuen de sobre oferint-lo als majoristes i facturen elevades quantitats de diners”, diu en veu baixa Luis Buenavida, que té 60 anys i va amb una bossa de plàstic recollint per terra trossos de cable que altres han perdut pel camí mentre feien cua davant d’aquest magatzem. Necessita els diners per pagar els estudis de dret al seu fill de 22 anys.

L’encarregat d’Aluminis Giralt desmenteix que hi guanyin tant: “Enviem el material el mateix dia que ens el porten i el marge que tenim és d’uns 30 cèntims el quilo”. A principis de l’any passat, el preu del coure va arribar a la cotització màxima de 6.058 euros la tona segons dades de la Borsa del Metall de Londres. L’any ha començat amb un descens notori del preu. Ara es paga a uns 5.000 euros la tona. Un dels majoristes més importants a Catalunya és Alberich. Aquesta empresa familiar té naus a Castellbisbal i la Llagosta. I exporta a altres països. Una altra firma és Riba & Farré. Ha sigut impossible parlar amb els seus responsables. Tots al·legaven estar molt ocupats.

ELS GRANS PERJUDICATS

Endesa, Telefónica, Acesa o Adif figuren com a perjudicades en la majoria de denúncies que els Mossos reben per robatori de coure. La companyia elèctrica diu que les sostraccions de cable “estan a l’ordre del dia” però prefereixen no donar dades per “no fer un efecte crida”, diuen fonts de l’empresa. Les seqüeles no són només tècniques. També passen desgràcies. Un noi de 17 anys de Calldetenes (Osona) va perdre a finals de març els dos braços en electrocutar-se quan remenava un transformador d’Endesa del municipi. Un dia abans un home va morir després de colar-se en una instal·lació al districte de Sant Martí de Barcelona.

Per l’Administrador d’Infraestructures, l’ADIF, els danys i els robatoris tenen un valor “incalculable” perquè no només compten les pèrdues materials sinó “la mala imatge i el temps dels usuaris”, expliquen fonts de l’empresa. Durant el 2013 van posar 673 denúncies, un 14% més que l’any anterior i enguany detecten “una progressió important”. Els robatoris, els intents i els atropellaments generen la meitat de les incidències que hi ha a la xarxa de Rodalies de Barcelona i que acumulen retards de més de 100 minuts als viatgers.

Els ajuntaments i els pagesos també n’estan tips de lladres. Els roben tapes de clavegueram, comptadors, tanques, aixetes, canonades, maquinària, bestiar o fruita. Unió de Pagesos ha fet un decàleg que té el suport de més de 50 consistoris per intentar posar-hi fre. Proposen embargar els vehicles que serveixen per transportar el material robat. I més controls. “Aquí tan culpable és el que roba com el que manté a l’alça el negoci comprant coses sostretes”, conclou molest Joan Caball, coordinador nacional del sindicat agrari.