La nova 'Movida Madrileña'

Podem, la formació de Pablo Iglesias, és un vincle polític entre espais que treballen amb la cultura de base

La presentació als mitjans de la campanya per a les eleccions europees de Podem es va fer a la llibreria Tipos Infames, del barri de Malasaña. Un dels responsables de cultura del moviment està al capdavant de l’editorial Lengua de Trapo, que des del 1995 ha editat les joves promeses literàries en espanyol. Ariel Jerez, íntim de Pablo Iglesias, és un dels fundadors del Teatro del Barrio, a Lavapiés, que fins fa poc revivia a l’escenari el duel entre el jutge Pablo Ruz i Luis Bárcenas, l’extresorer del PP. Paret amb paret a aquest espai de teatre alternatiu hi ha la petita seu de la plataforma política. I, al davant, el bar llibreria La Marabunta, lloc de trobada per a moltes reunions de la sorpresa d’aquells comicis del 25 de maig. Podem és el vincle polític de molts d’aquests espais, que fa temps que treballen per portar la cultura de base a Madrid obrint les seves portes de bat a bat al barri i a la col·laboració dels veïns.

Aquest pòsit cultural, sumat a la indignació de la gent, va tenir el 15-M com a catalitzador, el 2011. Les anomenades marxes per la dignitat, el 22 de març passat, i l’eclosió d’una nova esquerra a les eleccions europees van evidenciar que alguna cosa s’estava coent a Madrid. El moviment liderat per Pablo Iglesias va convertir-se, de cop, en la tercera força política a la ciutat, amb el 10,45% dels vots, per sobre de la mitjana espanyola. Les enquestes pronostiquen que l’any que ve la dreta pot perdre la majoria absoluta a l’Ajuntament de la capital espanyola, on governa des del 1991, i a la Comunitat de Madrid. Si es produeix, aquest canvi polític (que pot condicionar el mapa de tot l’Estat) serà fruit d’un magma cultural que fa temps que es mou.

La segona transició

“Aquest procés s’està produint arreu de l’Estat però a Madrid es nota més. Podríem anomenar-lo una Segona Transició. Finalment se n’han anat en orris institucions que semblaven molt estables, com la monarquia i el bipartidisme -explica Edu Galán, un dels fundadors de la revista satírica Mongolia -. I en aquest procés han sigut fonamentals els nous mitjans de comunicació”, com els diaris digitals Eldiario.es, La Marea, Infolibre o La Tuerka, el programa de Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero a Público TV.

Però si una cosa ha permès Madrid és ser l’experiment d’una nova manera de relacionar-se a nivell de barri. El buit que va deixar la gestió del PP quan va començar l’època de vaques magres ha obligat la gent a arribar on no ho feien les institucions i a anar construint, a poc a poc, equipaments des de l’empoderament. Seria el cas d’El Campo de Cebada, a tocar de la parada de metro de La Latina. El 2009 Alberto Ruiz-Gallardón, llavors alcalde de Madrid, va decidir destruir l’únic poliesportiu del districte del centre de la ciutat per construir-ne un de nou aprofitant el pla E de Zapatero. Però no va passar de l’enderroc. Així, un dels equipaments puntals d’aquella àrea va convertir-se en un solar buit. El 2011, coincidint amb el 15-M, els veïns van reclamar la plaça, que ara s’ha convertit en un espai autogestionat pel barri on es pot jugar a bàsquet, escoltar música, veure cinema a la fresca o plantar verdures, entre altres coses.

L’eclosió del 15-M

Mònica Cuende, periodista, va seguir amb atenció el moviment dels indignats des de plaça Catalunya. Al cap de poc es va traslladar a Madrid, on va mullar-se pel projecte de La Tabacalera. És una antiga fàbrica de tabac a prop de la parada de metro d’Embajadores que des del febrer del 2010 els veïns de la zona han convertit en centre social, després que el ministeri de Cultura -propietat de l’edifici- els en cedís 9.200 metres quadrats.

“Madrid, a nivell institucional, ha viscut des dels anys 80 de la Movida Madrileña, i tots els processos s’han hagut de concentrar als barris -reflexiona, asseguda a la plaça coberta del renovat Mercado de San Fernando-. A Catalunya, en canvi, on la realitat cultural és molt diferent, han passat moltes més coses. Madrid és la desgràcia del PP, però quan arribes aquí t’hi pots integrar, mentre que aquest tipus de procés a Catalunya està sempre tocat pel nacionalisme”.

Cuende porta, des de fa tres anys, la comunicació del Mercado de San Fernando. En aquest temps l’espai ha passat de tenir un 70% de les parades buides a tenir 100 persones a la llista d’espera per obtenir-hi un local; després de veure que no aconseguien atraure fruiters, peixaters i carnissers, van decidir obrir les portes als joves artistes del barri. “Ha començat una revolució de la consciència ciutadana que va tenir un pic el 15-M però que continua donant fruits”, afegeix Cuende.

Les diferències amb Barcelona

Des de l’últim pis d’oficines del Reina Sofia, a les portes del barri laboratori de Lavapiés, on tenen lloc molts d’aquests processos per construir un nou model de ciutat, es miren amb atenció el fenomen. Els últims anys han intentat acostar el museu a aquests espais, però els costa molt trobar una coordinació a tots els projectes. “A diferència de Barcelona, van molt al seu aire, són molt independents”, assenyala Berta Sureda, directora d’activitats públiques del Reina Sofia i vinculada al CCCB fins al 2008. Tot i això, per Sureda hi ha una contrapartida. A Madrid col·lectius i artistes s’han hagut de buscar més la vida per falta d’un coixí institucional, cosa que no ha passat a Barcelona, on des dels 90 hi ha un treball intens de l’Ajuntament i la Generalitat per teixir xarxes culturals. Segons Sureda, això fa que ara a Madrid hi hagi més recorregut per innovar en aquest sentit.

Jesús Carrillo, cap de programes culturals del Reina Sofia, està vinculat a la cultura de base madrilenya des dels anys 90. De seguida ubica tota la gent que forma part del cercle que va impulsar Podem, però lamenta que en la seva campanya de les eleccions europees el programa cultural fos molt fluix. “Abans de ser Podem eren joventut anticapitalista, vinculats al moviment okupa i a la lluita per la creació de nous espais culturals”, assenyala. Davant l’escenari hipotètic que arribessin, de la mà d’una coalició, al govern de l’Ajuntament de Madrid, creu que “podrien detonar moviments de col·laboració col·lectiva”, ja que vénen d’un món de la cultura mogut per un enorme voluntarisme.

De l'okupació a l'autogestió

La Tabacalera i El Campo de Cebada són dos espais autogestionats, un del ministeri de Cultura i l’altre de l’Ajuntament. Tots dos neixen a la mateixa època i de reivindicacions similars, però provenen de models de lluita diferents. Els impulsors del primer espai, assenyala Carrillo, tenen un pedigrí més radical, vénen del moviment okupa, i en aquests moments és gairebé impossible contactar amb un portaveu, mentre que els segons utilitzen el terme neocupació per parlar de la negociació pacífica, ja de base, amb les institucions. “Els anomeno els grup dels listillos : artistes, arquitectes, antropòlegs, sociòlegs...”, diu Carrillo. Demanes per ells i a la primera algú respon.

Però si un problema comparteixen és la gestió de l’espai i els llimbs legals de la cessió. La Tabacalera està tancada fins a les sis de la tarda i El Campo de Cebada, al costat del Mercado de Cebada -que acaben de pintar tot de colors-, només està oberta quan algú se’n pot encarregar. “S’ha de tenir molta paciència”, admet Rubén Caravaca, de 54 anys, gestor cultural i veí del barri de La Latina. Des del 2011 està vinculat a El Campo de Cebada. El col·lectiu C4C s’encarrega de les activitats culturals, com l’organització, la setmana passada, de la II Universitat Popular d’Estiu, una universitat on tothom pot ser professor o alumne.

En els llimbs legals

El problema principal d’El Campo és la neteja. “L’Ajuntament s’ha oblidat de nosaltres. Fa poc ni ens van recollir els contenidors d’escombraries. I l’escombriaire no té permís per entrar-hi, si ho fa el sancionen -matisa Caravaca-. Demanem als pakistanesos que vénen a vendre cervesa que després ens ajudin, però sempre acabem sent els mateixos els que netegem. Desgasta molt”. Després de tres anys de projecte i el reconeixement de la Biennal de Venècia, ha arribat el moment de tornar a la taula de negociacions amb l’Ajuntament per renovar la concessió. L’Ajuntament de Madrid té ara el projecte de convertir tot l’espai en un centre comercial. “Estem en els llimbs legals, per això estem fent pressió perquè hi hagi un estatut per a aquest tipus d’espais”, afegeix.

En canvi, el Patio Maravillas, situat al carrer Pez, 21, al barri de Malasaña, pot ser desallotjat en qualsevol moment. Okupat el 2007, va haver de buscar una nova seu el 2009. Però ja no hi ha por d’un desallotjament. Amb el 15-M, aquest laboratori de generació d’una altra política -així es defineixen- es va desbordar. És un espai net, lluny de l’imaginari okupa, on s’hi pot trobar festa, concerts i activitats de tot tipus cada vespre, a més d’un bar on es permet fumar. Aquesta setmana ha llançat la campanya Què faries tu amb 5.000 m2? per denunciar l’abandonament d’espais públics per part de l’Ajuntament amb finalitats especulatives.

L’edició i difusió d'idees

I de l’autogestió a l’emprenedoria. Els últims anys han proliferat tot de noves llibreries -i alguna cosa més- al centre de Madrid. Una d’elles és Tipos Infames, que tant pot acollir un recital de poesia com un acte de Podem o de la socialista Elena Valenciano. “Als problemes estructurals comuns en qualsevol empresa cultural les llibreries com la nostra hi sumen els derivats d’un canvi de paradigma, incert però imminent, i que exigirà redefinir el sector de cap a peus. Per això, i davant la falta de suport i moviment des de dalt, a Tipos Infames tendim a buscar accions conjuntes, sumant esforços amb editorials i autors des de baix ”, assenyala Curro Llorca, un dels tres joves propietaris de la llibreria, situada al carrer San Joaquín, també al barri de Malasaña.

El seu germà, Álvaro Llorca, és un dels perpetradors de l’editorial Libros del KO, que des del 2011 s’ha proposat recuperar el llibre com a format periodístic. Curro Llorca, però, es passeja per la llibreria mostrant com tresors tot d’exemplars de petites editorials que es dediquen a editar pensadors contemporanis. Seria el cas de Capitan Swing: “Ha irromput en el panorama editorial espanyol amb molta força, demostrant que hi havia un públic lector interessat a rearmar-se intel·lectualment davant dels temps actuals”, assenyala.

Els més veterans en aquesta àrea són a Lavapiés. Des del 1995 la llibreria associativa Traficantes de Sueños està “especialitzada en assaig crític per als moviments socials i narratives d’altres mons”. També ha teixit tot de xarxes arreu de l’Estat, com la Fundació dels Comuns, una iniciativa compartida amb l’Ateneu Candela de Terrassa, la Casa Invisible de Màlaga i el col·lectiu Universidad Nómada. A partir d’aquesta federació, van llançar el projecte Nociones Comunes, per animar a la producció d’anàlisis i d’investigacions en aquest sentit. El seu local està sempre farcit d’activitats i durant anys han sigut el lloc de referència per als moviments alternatius.

Teatre als marges

L’autogestió, la recerca de nous espais de creació artística al marge de les institucions, també ha arribat al teatre. Les costures del circuit convencional s’han trencat. Com diu Alfonso Armada, periodista i dramaturg, amb les xarxes socials “la idea de cànon, de qui decideix què és important i què no, s’ha dinamitat”. El Teatro de Barrio, a Lavapiés, es defineix com a part del “moviment ciutadà que ja està construint una nova forma de conviure”. Al costat de l’obra sobre el cas Bárcenas, escrita per Jordi Casanovas, hi ha lloc per a debats sobre la fiscalitat, com el que s’hi ha fet aquesta setmana. Hi ha altres experiències, amb espais recuperats com La Casa de la Portera o La Pensión de las Pulgas. Segueixen el camí obert per altres sales alternatives ja mítiques, com La Cuarta Pared. La Segona Transició ha començat.

Tipos Infames

"Vins i llibres". Aquest és el reclam del Curro Llorca, l'Alfonso Tordesillas i el Gonzalo Queipo per atraure el públic del barri de Malasaña a la narrativa literària de caràcter independent. Després de tres anys d'entrebancs burocràtics, aquests companys d'història de l'art van aconseguir tirar endavant el projecte el 2010.

"De vegades entres en una llibreria i sembla una capella. Nosaltres, en canvi, hem volgut crear un espai on hi passen coses", explica el Curro mentre va passejant pels prestatges escollint tot tipus de llibres, molts dels quals d'assaig polític, per mostrar la diversitat de noves editorials madrilenyes: tot i ser un espai petit, treballen amb gairebé 1.000 editors.

A més dels llibres i d'obrir fins tard, tenen un espai polivalent al soterrani que acull tota mena de conferències literàries: recitals, presentacions de noves firmes i fins i tot un dels primers actes de Podem a la premsa.

No són un cas aïllat a Madrid. En els últims anys han nascut desenes de conceptes similars. Què tenen en comú? Van per lliure però busquen ser un equipament cultural més del barri. tiposinfames.com

La tabacalera

Es defineix com un centre social que vol impulsar la participació directa dels ciutadans en la gestió del domini públic. És fàcil confondre-la amb un edifici okupat, però compta amb el vistiplau de l'administració, en forma de conveni de cessió d'ús.

I és que des del febrer del 2010 aquesta antiga fàbrica de tabacs, propietat del ministeri de Cultura, és un centre autogestionat. En poc temps s'ha convertit en el laboratori principal de Lavapiés, que a poc a poc ha anat teixint altres espais al barri. Latabacalera.net

El campo de cebada

L'exalcalde de Madrid Alberto Ruiz-Gallardón va decidir aprofitar el pla E de Zapatero el 2009 per carregar-se l'únic poliesportiu del centre de Madrid, al costat del metro de La Latina. En lloc de rehabilitar-lo, el va enderrocar, però els diners per fer-ne un de nou no van arribar.

Va ser llavors que, coincidint amb el 15-M, el barri va demanar l'autogestió al consistori per convertir l'espai buit en una plaça. Elcampodecebada.org

El teatre de barrio

Situat a Lavapiés, neix amb una clara voluntat política: "Participar en el moviment ciutadà que ja està construint una altra forma de viure". I els seus mitjans per fer política són la cultura i la festa.

Fins a finals de juny s'hi podia veure Ruz-Bárcenas, una obra sobre el cas escrita per Jordi Casanovas. Però també hi ha lloc per a debats sobre la fiscalitat, com el que s'ha fet aquesta setmana. Teatrodelbarrio.com

Traficantes de sueños

Aquesta associació cultural és des del 1995 a Lavapiés i més enllà de la llibreria especialitzada en assaig polític és un punt de trobada i debat. Té, a més, una editorial, una distribuïdora, un taller de disseny i un espai d'autoformació. Traficantes.net

Mercado de San Fernando

El 2011 només tenia obertes un 30% de les parades. Ara hi ha més de 100 persones a la llista d'espera per obtenir un local. El gestor del mercat va decidir el 2010 buscar en la gent del barri una solució al problema: i el va trobar a La Tabacalera.

Com que els fruiters, els peixaters i els carnissers no volien ocupar les parades buides, es van oferir a artistes i bars. Ara és el lloc de trobada els diumenges per anar a fer un beure després del Rastro. Però el gestor considera que ja no fa funció de mercat. Mercadodesanfernando.es

Més continguts de

El + vist

El + comentat