“N o hi ha cap oportunitat per a mi”, diu Andrés Ucendo. “M’he convertit en soci de la terminació zepam : Diazepam, Lorazepam, Clona-zepam...”És un dels testimonis d’aquest reportatge, que s’aproxima a les històries dels homes de més de 50 anys que la crisi va expulsar del mercat de treball i que només s’assabenten de la recuperació per les notícies del diari. Gairebé tots -hi ha excepcions- són aturats de llarga durada, i molts senten que ho han perdut tot. També l’autoestima, perquè perdre la feina o el negoci al qual havien dedicat la vida els enfronta amb els valors en què van ser educats. De fet, tot i que l’atur afecta gairebé igual homes i dones -l’última Enquesta de Població Activa xifra en 79.000 el nombre total d’aturats de més de 55 anys a Catalunya-, solen ser ells, els pater familias, els que degut a l’educació que van rebre porten amb més contradiccions aquesta situació anomenada atur de llarga durada, com si realment se li preveiés un final. I els que eren autònoms potser encara ho tenen pitjor, diu Ricard Bellera, de CCOO. “L’autònom és un dels personatges més tràgics de la crisi perquè, segons informes de la Unió Europea, un 25% estan en risc de pobresa”. Empresaris en fallida que ho han perdut tot i també gent, diu, que es van quedar sense feina i, com a últim recurs, esgoten l’atur, inicien un projecte propi tot i la falta de recursos o de formació necessaris i, si fracassen, que passa, es queden sense res.

Els que tenen més de 50 anys, sobretot els que havien tingut una bona feina, van ser dels primers que van ser expulsats del mercat. Una dada d’un informe de la UGT de fa un any: des del 2007, el nombre de desocupats de més de 55 anys ha crescut un 322%, mentre que l’increment general ha sigut del 143%. Les empreses ho van tenir clar: eren els més cars perquè portaven més anys treballant i tenien sous millors. I tampoc s’havien preocupat gaire d’invertir en la seva formació perquè els donaven per amortitzats. Ara s’han de reciclar, però ho tenen difícil per competir amb uns joves molt ben formats que, tot i que percentualment potser tenen més dificultats per accedir a la feina, estan més preparats i són més flexibles a l’hora d’adaptar-se a les ofertes existents. La majoria dels grans, en canvi, encara tenen una família a càrrec seu, segurament no han acabat de pagar la hipoteca o directament ja han perdut la casa. I els faltaven anys per jubilar-se. Busquen, esclar, però ho tenen complicat per trobar una altra feina, i més en un entorn en què l’edat és un hàndicap. Hi ha associacions fins i tot per combatre aquesta discriminació. La meitat dels aturats -homes i dones- de llarga durada tenen més de 55 anys. I com més passa el temps més costa, i arriba l’efecte desànim. N’hi ha que ja ni busquen. Ho donen per perdut. Però la seva jubilació es calcularà a partir del que hauran cotitzat els últims 15 anys. I es reduirà, esclar.

Segons un informe de l’OMS, la crisi econòmica i la desocupació ha generat un augment de trastorns mentals com l’ansietat i la depressió, i la venda d’antidepressius s’ha triplicat aquests anys.

El testimoniatge d’aquestes persones, tot i que subjectiu i parcial, és una mostra d’una situació que estan vivint molts dels presents i futurs avis. Estan tocats, però no es resignen a acceptar humilment la imposició dels temps que els ha tocat viure. No es resignen a ser oblidats.

Tinc 70 anys i als 65 em vaig jubilar. No tenia cap alternativa, ho havia perdut tot. Vaig passar de ser l’amo d’una empresa de 100 treballadors -65 en plantilla i 35 col·laboradors autònoms- a no tenir res. Vaig començar a treballar als 13 anys i el meu primer contracte me’l van fer als 14, ja en una empresa de lampisteria. A partir d’aquell moment no vaig deixar de pagar els meus impostos. Als 42 anys vaig muntar la meva empresa i amb molt d’esforç i una mica de sort vaig aconseguir reunir un patrimoni per a la meva família. M’ho han pres tot: cases, nau industrial, cotxes, furgonetes i, també, la salut.

La culpa la tenen tres milions d’euros en impagaments, tant d’empreses i particulars com del sector públic. Un dels impagaments, el que tinc més present, va ser per intermediació d’un banc. Un constructor no ens pagava i vam decidir parar l’obra. Una representació del banc ens va demanar en una reunió que acabéssim l’obra, que ells s’encarregarien que cobréssim. Nosaltres vam complir, però ells van pagar només al constructor. Soc d’una altra època i no vaig demanar que el compromís quedés per escrit. Ara visc sol en una casa que ja no és meva.

He superat dos intents de suïcidi i compleixo amb les meves visites regulars amb el psiquiatre, però això no em fa estar viu, o no prou per voler estar-ho. Són els meus nets i batallar pels meus el que em retorna la dignitat necessària. Poder ajudar els qui et necessiten et fa sentir bé.

Conservo una furgoneta vella i molta gent que encara em respecta, i entre una cosa i l’altra aconsegueixo ara una rentadora aquí i l’hi porto a una família que no la pot comprar, o allà un llit, o una nevera... Cada setmana organitzem en un local social d’entitats de Castellar del Vallés el repartiment d’aliments i la furgoneta fa el servei. Els dissabtes al vespre faig un tomb; és quan deixen els mobles vells al carrer.

Has de tirar endavant, però es fa molt difícil si tota una vida dedicada a la teva empresa desapareix i només deixa la vergonya dels deutes. Per a mi, el que em fa pensar que ho vaig fer bé és que, quan vaig haver de tancar l’empresa, 61 dels meus 65 treballadors no van voler cobrar la indemnització que els tocava per dret. De vegades encara els veig. Molts són de Castellar i la zona, i quan ens trobem ens aturem a xerrar una estona.

“Vaig passar de tenir 100 treballadors a no tenir res”

José Cobo González, 70 anys

Començo el dia mirant els portals de treball i de l’ETT on estic apuntat, vaig als cursos d’inserció laboral, a les xerrades, i estic apuntat a la llista d’espera d’un pla d’ocupació. Ja en vaig fer un de sis mesos formant-me i treballant de jardiner; va ser la millor època des que va començar el problema. Podia pagar les factures i em va agradar treballar a l’aire lliure. Vaig enviar currículums a un munt d’empreses de jardineria, però no va sortir res. Tot i que va ser molt bo, de moment només ha sigut un pegat. Jo el que voldria és poder treballar, i encara que tota la vida m’havia dedicat al comerç, puc fer moltes altres coses; no em cauen els anells. Però tinc 55 anys i amb tot el que demanen ara pel que sigui... Jo ni tan sols vaig acabar l’EGB, perquè vaig començar a treballar amb 13 anys en un mercat, tot i que m’he format i estic estudiant un postgrau d’economia social.

Amb 14 anys em van contractar. Era l’edat legal en aquella època, devia ser el 1977. Als 24 em vaig casar, em vaig fer autònom i em vaig dedicar a la compravenda. El 2005 muntem una botiga amb la meva dona i comprem el pis, i tot anava tan bé que el 2007 decidim canviar-lo per un de més gran. No m’havia venut el vell i vaig signar per al nou, els preus pujaven cada trimestre i era un negoci segur, o això et deien. Tenia dues hipoteques... i ens va caure a sobre la crisi.

El 2013 vaig haver de tancar la botiga i des de llavors no surt res. L’últim que vaig deixar de pagar va ser la hipoteca, un error que vam cometre molts. Ara voldria poder mantenir el pis en lloguer social. El que sents és impotència. No sabíem com explicar als nostres fills que ens ho prendrien tot, i van ser ells el nostre principal suport. Ells i la PAH. Poder fer servir la teva ràbia per a alguna cosa constructiva que t’ajuda i et permet ajudar els altres que estan en la teva situació. La millor medecina que he trobat és anar a un banc i aturar un desnonament.

“El 2007 tot anava tan bé que vam canviar de pis; no havia venut el vell i signava per al nou; negoci segur, deien”

Vicente Palomo Mellado, 55 años

Tinc 56 anys i vaig començar a treballar que era una criatura. Dels 15 anys fins als 53 he cotitzat ininterrompudament a la Seguretat Social, i des dels 53 estic a l’atur. La meva feina sempre havia estat relacionada amb la indústria tèxtil, en què vaig tenir diferents càrrecs i oficis, i a partir del 1992 em vaig dedicar al transport com a autònom per a diverses empreses del sector.

La meva història recent, com la de tants, comença amb la suposada crisi que vivim.

Treballava fins a 18 hores els dies més durs per poder pagar hipoteques i permetre’m algun capritx, i ho portava bé. Per a tothom era l’Andrés, un home amb qui es podia comptar i a qui diferents amos d’empreses confiaven grans sumes en metàl·lic per pagar el gènere que els hi recollia. Però va arribar la crisi: impagaments i empreses que tanquen, tarifes cada vegada més baixes i competència deslleial. Tu intentes aguantar i complir amb els pagaments, recuperar deutes, negociar hipoteques... Els deutes no els recuperes, i fins i tot t’has de menjar l’orgull davant de gent que després de tancar la seva empresa amb un canvi de nom la reobren i t’ofereixen pagar-te part del deute que tenien amb tu si segueixes treballant per a ells a preus de misèria.

Al final res no serveix de res, tot s’enfonsa i tu també. Perds el camió i, de retruc, el teu mitjà de vida. No pots fer front als pagaments i veus que tot el que havies aconseguit amb el teu esforç se’n va en orris.

Tenia 51 anys i com a autònom no podia pensar a rebre cap ajuda. Durant 11 mesos vaig buscar qualsevol cosa per tirar endavant i al final vaig trobar feina. A través d’una ETT començo en una empresa de neteja industrial amb un contracte d’obra i servei. Això dura 18 mesos, fins que l’empresa de neteja perd el contracte de servei d’on jo treballava i em quedo a l’atur. Des dels 53 estic en aquesta mateixa situació. Acabada la prestació per desocupació, només rebo l’ajuda a majors de 52 anys, i encara amb dificultats. De maig a octubre me la van denegar perquè la meva dona va guanyar 17 euros de més a la seva nòmina.

Després del camió va venir la casa, i com que no quedava res que es poguessin emportar vaig haver de negociar un deute a 40 anys per evitar que la meva sogra, l’avaladora, perdés la casa. Una cosa ben estranya, si pensem que tindré sogra fins als 94 anys; sort que me l’estimo!

Tot això t’arrossega sense remei a la depressió i l’ansietat. Tinc una família i no puc fer-me’n càrrec, tinc un deute que em perseguirà a la tomba i no hi ha cap oportunitat per a mi.

Des de llavors em converteixo en soci de la terminació zepam : Diazepam, Lorazepam, Clonazepam…

Però alguna cosa positiva he de trobar, alguna cosa per aferrar-m’hi. Ara visc d’ocupa i soc activista de la PAH de Sabadell. Ajudo gent en la meva situació i espero poder fer un curs de mediació comunitària per millorar la meva situació i la dels altres.

“Tot el que havies aconseguit se’n va en orris”

Andrés Ucendo Maldonado, 56 anys

Treballava en una empresa de gestió de lloguers com a comptable. L’empresa estava constituïda per la propietària i jo mateix, tot i que també s’hi estava el seu marit, que no formava part de l’empresa però era qui prenia les decisions. Al cap de vuit anys, un cop començada la crisi, em van proposar una reducció de salari del 50% treballant la mateixa quantitat d’hores. Davant aquesta proposta, els vaig dir que no m’interessava, que m’acomiadessin.

Em van comentar que tothom acceptava la reducció de salari a causa de la crisi, per què jo no? I al final van decidir fer-me un IRI de reducció de jornada del 50% durant dos anys, que no era negociable, per la qual cosa havia de passar pel tubo.

Passats els dos anys em van proposar una altra reducció de jornada i de salari al 50%, amb la pèrdua dels drets adquirits durant aquests anys. M’hi vaig negar. I, davant d’això, em van acomiadar el març del 2016. Tenia 57 anys.

Era conscient que a la meva edat seria gairebé impossible trobar feina, però el que internament volia era que si no en trobava no fos perquè no ho hagués intentat. Així que vaig fer uns currículums i vaig sortir cada dia a repartir-los.

Vaig recórrer Barcelona des de la Meridiana fins a la carretera de Sants, i des de Còrsega fins a Pujades. Anava per una vorera i tornava per l’altra, deixava el currículum a totes les gestories que em trobava. Mentre ho feia tenia molt de temps per pensar, i això era el pitjor, perquè em qüestionava a mi mateix i calibrava la decisió que havia pres. Però mentrestant també pensava en possibles projectes que podria engegar si realment no trobés feina, i això em donava ànims. Em vaig plantejar, per exemple, que quan acabés la prestació de desocupació em reciclaria i muntaria un negoci de càtering de pastisseria, que és el meu gran hobby. Ja sabia el que volia dir reciclar-se. 27 anys enrere ja havia viscut una situació que m’havia obligat a replantejar-me el meu futur laboral.

A mitjans de juny del 2016 vaig passar davant d’un edifici d’oficines del carrer Aragó i, com sempre, vaig entrar a deixar-hi el currículum. El conserge em va dir que al tercer pis hi havia una gestoria. Li vaig deixar el currículum i aquella mateixa tarda em van trucar per fer una entrevista. És on treballo ara.

La meva reflexió ara és que soc conscient de la sort que vaig tenir de passar un dia concret per un carrer concret i que un conserge em donés una informació vital que em fes anar a una gestoria on justament aquell dia necessitaven un treballador. Barcelona és una ciutat molt gran i, quan cada dia carregues una motxilla plena de currículums i il·lusió, és fruit de l’atzar que siguis tu la persona que aquell dia té la sort de trobar la feina.

“Vaig recórrer tot Barcelona i va ser una sort trobar feina”

Jesús Álvarez, 58 anys

Tinc 62 anys, he cotitzat 45 anys i, fins fa un any que em vaig poder jubilar, me’n vaig estar vuit a l’atur. Tot va començar quan, el desembre del 2008, l’empresa tèxtil on treballava va haver de tancar per la crisi del sector. Durant els dos primers anys encara vaig creure que podria trobar feina dins o fora del sector: en el tèxtil tenia una experiència de més de 30 anys com a tècnic colorista ocupant càrrecs de responsabilitat en diverses empreses.

Em vaig equivocar. El tèxtil està pràcticament mort a Catalunya; en les dues últimes dècades la majoria d’empreses han deslocalitzat la seva activitat al nord d’Àfrica i, en els últims anys, al sud-est asiàtic. De les set empreses on vaig treballar, no en queda cap en funcionament.

Em vaig adonar que el gran impediment per trobar feina és l’edat. A partir dels 50 anys ets invisible i les empreses no valoren l’experiència. Vaig enviar més de 100 currículums i no vaig rebre ni una sola resposta, ni tan sols l’opció d’una entrevista. Durant els primers anys d’inactivitat laboral hi va haver moments d’ansietat i de falta d’autoestima, encara que pel meu caràcter lluitador els he anat superant. Amb el temps aprens que a la vida hi ha més coses que la feina i des de fa cinc anys estic estudiant a la Universitat de l’Experiència, on he realitzat dos programes de matèries que sempre em van interessar i que per falta de temps no vaig poder fer. També col·laboro un parell de dies a la setmana amb el menjador social de la meva ciutat, com a voluntari. És una feina molt gratificant perquè sento que poso el meu gra de sorra en una bona causa.

“De les set empreses tèxtils on vaig treballar, no en queda cap d’oberta”

José Luis Tirado Sánchez, 62 anys

E m dic Julio Moya, tinc 59 anys i en fa set que estic a l’atur. Porto treballant des dels 13 anys i dec acumular cotitzats uns 33 o 34 anys. La meva vida transcorria amb certa normalitat, més o menys en tots els fronts: laboral, familiar, social... Es podria dir que no tenia grans sobresalts.

Fins que, tornant de les vacances d’estiu del 2008, la meva vida va començar a canviar; de sobte el terra se’m va moure sota els peus...

Llavors tenia un petit negoci de venda i assessorament de soldadura tècnica, amb una considerable clientela i amb uns resultats econòmics més que acceptables. Doncs bé, aquell estiu del 2008 tot es va començar a enfonsar. Després d’un impagament en va venir un altre i un altre... i així fins a veure’m endeutat fins a les celles i amb zero possibilitats de remuntar el negoci. La situació era crítica, d’UCI... Un dels últims pagaments que vam deixar d’atendre va ser el de la hipoteca, i justament aquest fet va ser el que va canviar definitivament el rumb de la meva vida, de la nostra vida.

Això va originar, com era d’esperar, una demanda del banc, que al seu torn va provocar que busquéssim refugi i ajuda per saber què podíem fer i cap on havíem d’anar, perquè fins a aquell moment el banc, “el meu banc”, el mateix on fins unes setmanes abans era el “senyor Moya”, ja no va voler saber res de mi i no va fer absolutament res per buscar una solució pactada... Vaig passar de ser el “senyor Moya” a ser un invisible i una molèstia per a l’oficina.

I aquest refugi i aquesta ajuda la trobem a la PAH de Sabadell, que va ser el veritable motor del nostre canvi i el veritable impulsor de la nostra recuperació, sobretot moral. Sabíem que no recuperaríem mai més el nivell de “confort” que teníem. De fet, crec que no ho hem volgut mai. Allà vam veure i vam aprendre una altra manera de veure i de fer les coses, una manera molt més d’acord amb els nostres principis i valors, molt allunyada, per cert, d’aquest llarg període de “tranquil·litat” a què al·ludia abans.

Sempre hem dit que donem per molt ben utilitzada la pèrdua material a canvi de recuperar valors i principis enterrats des de feia molt temps. Amb això no vull dir que sigui incompatible una cosa amb l’altra, naturalment, però sí que és cert que quan entres en una espiral i un sistema de vida confortable costa molt sortir-ne, i això obliga, moltes vegades, a renunciar a la teva vida personal i convertir-te en una espècie d’autòmat per poder sobreviure, invertint la major part del teu temps a treballar per poder pagar el que tens. Això, sens dubte, fa que no tinguis temps ni tan sols per reflexionar sobre el que passa al teu al voltant...

És quan et sobrevé un tsunami com el que se’m va emportar a mi que, de cop, veus les coses d’una altra manera. Et quedes amb el que portaves a sobre, amb el teu cotxe, la teva roba, la teva família i poca cosa més...

Pel camí perds “amics” que ja no et veuen interessant. No tens feina, no tens negoci, no pots sortir a sopar... Total, que et deixen penjat.

Però -i d’aquí ve el gran èxit de la PAH- se’t tanca un model de vida i se te n’obre un altre, molt més ric, més pròsper i, sobretot, amb persones que estan passant pel mateix que tu i amb les quals és fàcil entendre’s, i amb molts d’ells fins i tot crear lligams molt forts que poden anar més enllà de l’amistat. No soc l’únic que pensa que a la PAH he trobat una veritable família. Amb gent solidària, entregada i sempre disposada a ajudar.

Un cop perdut l’habitatge objecte de la hipoteca i havent fet un periple de mudances forçades, sol·licitem, després de molt meditar-ho, un habitatge a l’Obra Social de la PAH, perquè amb els recursos de què disposem no podem accedir a res més. Tècnicament som okupes, tot i que el nostre bloc, el més gran de l’Obra Social a tot l’Estat, està a punt de signar els contractes de lloguer social amb la Generalitat, perquè la Sareb el va cedir després que la PAH l’alliberés. Aquest és l’objectiu final de qualsevol ocupació: forçar els poderosos a concedir lloguers socials als immobles que, com el nostre, portaven anys buits.

En definitiva, aquest és el breu relat dels últims set anys de la meva vida, de la nostra vida, en què el més destacable i que em fa estar més content és haver aconseguit reforçar els lligams d’amor, afecte i respecte que mantenim amb la Rosa, la meva inseparable companya de vida des de fa 40 anys; amb ella hem après a ser més crítics i inconformistes, amb nosaltres i amb el que ens envolta, però això no és cap impediment perquè tinguem un gran tresor, que és una gegantina colla d’amics i amigues de debò.