Joan Margarit: “Fer un poema és molt més difícil que morir-se”

Entrevista

Joan Margarit: “Fer un poema és molt més difícil que morir-se”

Esther Vera, directora de l'ARA, entrevista al poeta Joan Margarit a casa seva. Acaba de publicar 'Per tenir casa cal guanyar la guerra'

Joan Margarit: “Fer un poema és molt més difícil que morir-se” / FRANCESC MELCION
TEXT: ESTHER VERA / FOTO: FRANCESC MELCION

Joan Margarit em convida a fer l’entrevista amb l’excusa de la publicació del seu últim llibre ( Per tenir casa cal guanyar la guerra, editada a Proa) a casa seva, a Sant Just Desvern. Com que hi arribo uns minuts abans de l’hora intento endevinar quina de les casetes és la de l’arquitecte. L’exercici no és difícil si has llegit el poeta. És una casa sòlida, de poble, de les de pati al darrere, sense pretensions ni mandangues. Confortable i lluminosa, impecable i càlida. Quan passo per davant per mirar-la, Margarit obre la porta i em crida amb amabilitat. M’ha vist per la finestra de la cuina i em convida a fer un cafè amb caramels de cafè amb llet. L’entrevista no comença ni acaba formalment, Margarit parla pels descosits i tot s’aprofita. Quan arriba en Francesc Melcion per fer les fotografies, li agraeix els seus poemes, i mentre treballa anem parlant de com ens ha ajudat a tants lectors quan la pèrdua et llança a la intempèrie. Hi ha una fotografia de la seva filla Joana i pregunto si va escriure sobre la seva mort en calent.

“Aquesta vegada m’ho salto i no faig els poemes en calent, els faig en roent. I si no surten, a fer punyetes la poesia. Vol dir que en el moment clau m’ha fallat. Aquest va ser el plantejament. Tothom està d’acord que res en calent. Però si tens una eina com la poesia, l’has de poder fer servir sempre... Et diria d’anar al despatx, però no n’he tingut mai”.

I on escrius?

¿On vols que escrigui, si només necessito un paper i una ploma?

Molts anys als bars, no?

A tot arreu. No he tingut mai despatx a casa i ara en tinc, perquè som sols en aquesta casa i em van dir que en tenia un.

En Francesc i jo mateixa creiem que ets un poeta que ajudes el teu lector.

Això ha de fer un poeta. O què ha de fer? Destorbar-lo? Deixar-lo indiferent? Per a què serveix, l’art? En aquestes memòries, que en diuen, hi ha una recerca d’un problema molt senzill. Per què he escrit aquests poemes? Em trobo als 80 anys que dec haver escrit uns 1.000 poemes a la meva vida, i en dec haver publicat uns 750. Per què he fet aquests poemes, i no uns altres? Per què no he escrit uns poemes com els d’Espriu, o com els de Foix, Celan o Yeates? He escrit aquests, per què? En el fons, perquè soc jo i no un altre. Aquesta pregunta també vaig pensar que era molt paral·lela a qualsevol lector. La cerca d’un mateix és universal. Aquest episodi que no em podia plantejar fins que hagués escrit els poemes havia de ser una recerca de solitud, i també podia servir de pauta o mirall.

“L’autèntic coneixement és reconeixement. De petit ho tens tot: bellesa, poesia, veritat. Però no saps que ho tens”

Una experiència personal que és universal.

El que busquem en l’art, tant en un quadre de Gauguin com en una sonata de Haydn, o un poema, és dir “I si soc jo?” Aquest “I si soc jo” és el màxim consol. El nostre consol és mirar-nos al mirall. No en el sentit xulesc, sinó en el de penetració de veure’t en un lloc on pensaves que no sortiries. Et pots veure en un mirall que et dona una visió més profunda teva. Aquest és l’objectiu. Comprensió. Quan moltes vegades et diuen que una poema ha fet plorar, és perquè el lector ja estava en les condicions necessàries per fer-ho, i en afegir-hi el poema s’hi ha quedat. Aquest quedar-t’hi és el que busques, és el consol. És el refugi contra la intempèrie. Com que tot això fonamental t’ho has de fer tu i no t’ho fa ningú per tu, el poema et dona eines perquè tu vagis fent aquesta casa. Per tenir casa, cal guanyar la guerra. Quina guerra? La teva, evidentment.

La casa com una extensió d’un mateix.

La casa va ser també l’atzar, que influeix molt. La vida va molt ràpid; tots els tòpics com “Es pot aprendre dels errors” són romanços. Quan acabes de fer un error ja estàs preparant el següent. I si t’entretens gaire aprenent d’aquest error, el següent encara serà pitjor. Va tan ràpid que no tens temps de res. Per tant, l’atzar ha de ser favorable perquè descobreixis coses. Vaig tenir un moment, que s’explica al final del llibre, en què vaig poder enfilar el camí. En faig un resum. Acabo de fer l’ingrés a arquitectura. I cal veure què significaven les carreres d’enginyeria aquells anys, des d’abans de la guerra i la República, fins i tot, fins als anys 60 avançats, que per fi van canviar els plans d’estudi. Les enginyeries eren les que els poders, i especialment durant el franquisme, van destinar a ser les carreres del futur. El poder va decidir que els fills dels rics serien enginyers. Així no hi hauria problemes. Com s’assoleix això? Molt fàcil. Enginyeries, totes a Madrid. Alguna a Barcelona, industrials i tèxtils. Agrònoms, camins, comunicacions, a Madrid només. I l’arquitectura es considerava una enginyeria i es feia a Madrid i Barcelona. I prou. Enlloc més. En segon lloc, hi havia un ingrés brutal. Brutal vol dir que si anaves a fer els exàmens de dibuix, de 300 alumnes n’aprovaven sis. Punt. El meu curs en vam ingressar 15. Això deixava els pobres fora de joc. Era una carrera de rics, tant que fins i tot n’hi havia com els enginyers de camins que sortien amb feina a l’Estat des de la facultat.

Dius que vas tenir un cop de sort.

Vaig ingressar-hi en tres anys. Tot eren felicitacions, en aquell moment. Jo estava venint amb el vaixell des de Tenerife, i ja volia ser poeta. I què fotia aquí d’arquitecte, si volia ser poeta? I deixo la carrera. Me’n vaig a treballar a una editorial. Per sort, a l’editorial em posen a fer un diccionari tecnològic que consisteix a copiar-ne tres de ja existents. Quan fa dos mesos que copio, em dic que potser no era això. Si el lloc per ser poeta era això, potser l’estàvem espifiant. Llavors es produeix un altre element atzarós: no en puc dir afortunat ni de sort.

Les inundacions del Vallès.

Amb 20 morts. Les veig de molt a prop. El meu pare, que era arquitecte del Ministerio de la Vivienda, el fan de seguida del comitè d’emergència, ajuda i reconstrucció del drama aquest. Aquella mateixa nit, jo la passo portant el meu pare en cotxe a l’Hotel Regina, on hi ha el quarter general de vigilància. Passo la nit a la vorera del davant, amb tota la tromba d’aigua, dins del cotxe, escoltant la ràdio. El meu oncle era a Rubí traient gent de l’aigua, i després m’explicaria com molts li relliscaven i l’aigua se’ls emportava. I m’adono del que és una casa. Es va endur totes les cases fetes a la llera del riu. Em ve a la memòria una de les coses que ens havien explicat, o havia llegit, a l’ingrés d’alguna assignatura: el codi d’Hammurabi. El primer codi civil de la humanitat. Quin és aquest moment en què la humanitat fa el gir, i té fins i tot codis civils? El moment en què deixen d’anar a les coves i fan cases. És el gran moment estel·lar de la humanitat, quan decideix que no cal buscar forats per anar a dormir, es pot fer una casa al costat del riu, si vol. Ja veurà els perills, després. Però pot fer-se cases. I és quan ve el codi d’Hammurabi. Ve perquè fa ja 100 segles o no sé quants que es va passant de la cova a la casa. I diu el que després diran: si la casa cau i mata el fill de l’amo, matarem el fill de l’arquitecte; si mata la dona de l’amo, matarem la dona de l’arquitecte, i si mata l’amo, matarem l’arquitecte. Això ja no és així, però sempre he viscut amb l’avís dels advocats present: si cau una casa, no t’entreguis mai el primer dia; ves-te’n i entrega’t al cap de 15 dies. Els arquitectes hem viscut amb això, i et puc explicar nits sinistres sobre aquest tema. Una casa ha de ser segura, ha de ser el teu lloc. Com es fa una casa segura? Quina seguretat té una casa? Com saps quina té casa teva?

No ho sé. Hi confio i prou.

Casa teva, suposant que estigui ben feta, té una seguretat d’1/30.000. Això vol dir que si fem 30.000 cases com la teva, en caurà una. Però no saps si és la primera o l’última. Sempre hi ha un punt de desconeixement. I el país ric té una seguretat d’1/50.000 o 1/40.000. El país pobre no en té cap. O la té més baixa. Per això quan es produeix el terratrèmol dels anys 50, moren mig milió de marroquins. I el mateix terratrèmol al Japó, als hotels continuen prenent el te. Perquè un ha construït una casa d’1/30.000-40.000, i l’altre és d’1/3.

En aquell moment cristal·litzen la poesia i el càlcul d’estructures.

Noto que això és a prop de la poesia. I que fer diccionaris per a una editorial o entrar a la carrera d’arquitectura a fer de decorador, a la poesia no li agrada. Però lligo caps i noto que a la poesia, la seguretat de la casa i la persona, la intempèrie, buscar refugi, sí. I he de tornar a l’escola per buscar aquesta zona. Llavors començo les assignatures de càlcul i comença la meva vida de poeta i arquitecte.

L’arquitectura i la poesia estan tan juntes que escrius poesia quan allargues les visites d’obres.

Més de la meitat de les meves obres estan escrites en bars de paletes, per entendre’ns. El primer que feia quan anava a una direcció d’obra era mirar on eren els bars del voltant. Això, naturalment, l’hi preguntava a l’encarregat i als paletes, que de seguida ho sabien. Un dels poemes que m’estimo més és un que es diu Recordant el Besòs. És per un projecte d’arquitectura. Més que d’haver fet l’Estadi de Montjuïc, hi ha tota una part meva que m’estimo moltíssim, potser la que més. És una llarga temporada durant la qual el nostre estudi va estar reforçant, mantenint i posant al dia tots els habitatges que es van fer durant el franquisme als anys 40 i 50, amb les primeres migracions espanyoles; primer la dels murcians i després la dels andalusos, bàsicament. Havies d’entrar a la casa d’aquesta gent, pobra, que portava 40 anys vivint en uns règims a qui se’ls en fotien els pobres. No es refiaven de tu, perquè anaves amb americana.

A primera vista, formaves part dels altres.

I anaves a fer unes coses que sabies fonamentals. Eren edificis sense fonaments. Edificis que no lligaven amb la claveguera i portaven 30 o 40 anys tirant la porqueria al seu soterrani, on no baixava ningú perquè era tancat hermèticament. Però què hi passava? Si hi tires la porqueria, els gasos estan a punt d’explotar. Havies de saber que per picar i foradar això, havies de demanar al paleta que apagués la cigarreta. Si el paleta la portava en fer el forat, podia saltar tot pels aires. Coses d’aquestes. Aquell poema és l’entrada en una casa del polígon del Besòs, on fèiem fonaments nous. Primer has d’entrar a totes les cases, veure i interpretar les esquerdes, veure què li passa a l’edifici i prendre decisions basant-se en aquesta interpretació. Les inspeccions eren impressionants. Els avisaves que a les 9 del matí començaven, i potser entraves a 30 habitatges. Hi veus de tot. En aquest poema, entrem en un habitatge on amb prou feines hi havia mobles. Les habitacions eren matalassos a terra on hi havia criatures i gossos. Els grans no hi eren. De sobte, a la cuina, apareix un noi de 16 o 17 anys escoltant música. Un munt de vinils mig trencats. La pica plena de plats bruts amuntegats amb verdet. No ho oblidaré mai. I el tio estava escoltant Bach.

D’aquí surt un dels teus versos més coneguts: “Per aquest món cap més futur que Bach”?

Sí. T’explico això perquè és un error dir que vida i poesia són el mateix. Aquest és el gran error romàntic. Hi ha una conferència de Stefan Zweig, ja grandet (ja no era romàntic, havia sortit Hitler i tot) en què diu que llavors començava la poesia perquè teníem un poeta pel qual vida i poesia eren el mateix... Hem cregut cada ximpleria pel fet d’embolicar-la una mica amb música o poesia! Que no sap que la vida està per sota de tot? Que la vida surt en tot? La poesia, la lampisteria, tot. Tot surt de la vida. Sigui poeta o lampista. Quina falta de sentit comú... La conya dels sentiments, que si estan al cor, i la intel·ligència, al cervell. D’aquí en avall (s’assenyala el cap) només hi ha trastos al servei d’això. Tot és aquí. ¿Això meu és amor? Si vostè estima sense intel·ligència, déu nos en guard. Què més li pots demanar a un amor, que sigui assenyat i amb intel·ligència? Si no, és una bestiesa.

Que no has fet ni poesia ornamental ni arquitectura decorativa, vaja...

Això és la poesia i per això algú diu que va ser útil. Si creiem totes les altres ximpleries, no arribem a ser ningú. Per a això serveix la poesia, un poeta, un pintor. Quan veig un quadre, el primer que em dic és si em faria plorar en una circumstància adequada. No vaig plorant per les exposicions, però si m’hagués passat no sé què, podria arribar a plorar mirant aquest quadre? Si arribo a la conclusió que no, per a mi és un quadre intranscendent. Em val per a Haydn o per a Gauguin.

També ets un poeta de la vida i de la mort, per dir-ho d’alguna manera, de la vida al complet.

Sí. L’aventura de la Joana va ser molt important, també. I també l’atzar. Era una persona amb un retard mental important, tan important que mai va poder llegir quotidianament. Podia llegir unes frases, amb molta dificultat. I l’escriptura igual. Era una persona que no podies deixar sola a casa mai, però en canvi venia a tots els concerts on anàvem. Estàvem en un concert i podia gaudir sense impacientar-se d’una simfonia de Beethoven i d’una sonata de Schubert. I era tot amor, tot afecte. Per una raó: va descobrir de seguida que l’afecte era la seva arma; no en tenia cap més. Per això quan estava dubtant amb alguna persona, li deia “T’estimo”. Era la seva eina de defensa. Quan va néixer no sabíem de què anava aquest tema, i la primera reacció és dir que no pot ser, per què t’ha tocat això, traieu-m’ho de sobre. Fins al dia que t’adones que això és la teva filla, i comences a veure les virtuts d’aquella persona. No he trobat mai ningú amb tanta bondat com la Joana. No reconec ningú. Han passat 18 anys i encara, depèn de com estic a casa, passo els dies perfecte, però sempre n’hi ha un, no saps quan, que t’atures davant un retrat i et fots a plorar. 18 anys després. I content de fer-ho, a més. És una manera. Tot serveix per a l’alegria. Si el panorama el tens ben traçat i les vies d’arribada als llocs les tens ben estudiades, gairebé tot serveix.

El problema és el trànsit, no?

Esclar. El problema és saber els camins. I hi ha gent que no en té ni idea. La cultura, que en diem, no són castellers, futbol o política. La cultura és això, el que et permet fer una via entremig de tot aquest desgavell, entendre’t i arribar a llocs on de sobte no fa fred. La cultura que no serveixi per a això, ja te la regalo. L’illa del tresor de Stevenson serveix per a això. Una mala novel·la no serveix per a res.

El trànsit només es pot fer amb la cultura?

Amb la bona cultura. Dins la massa de la cultura es cola tot, i tu has de fer la tria.

“La poesia és la recerca de la veritat, una de més profunda i dura que la filosòfica. No entenc que per a això s’hagi de fer un poema que no s’entengui”

I l’amor?

L’amor és molt complicat. Es barreja amb la supervivència. En un dels últims poemes que he escrit, hi ha un vers que, no sé per què, m’estimo molt i diu “L’amor no són els fills”. És una altra cosa. Dedicació, vigilància, el que vulguis, però no sé si és amor. Diria que no, que és una altra cosa que fem encantats, que ens porta alegria, però no sé si és aquesta paraula. L’amor és més a prop del desig. El desig és bàsicament ignorància. Per desitjar una cosa has d’ignorar-la. Quan saps perfectament què és aquella cosa, no la desitges. T’hi pots entendre, però no la desitges. Per això la famosa tristesa post coitum. És que abans ignores i ho desitges, i quan acabes de fer-ho se’n va el desig. Llavors entens què és allò, i s’ha acabat la història. Arriba la tristor de no haver-te’n adonat.

Una vegada em va dir un senyor molt gran que l’amor és un malentès.

És ignorància. Evidentment. Perquè tu miris la lluna i et recordi aquella senyora amb qui vols anar-te’n al llit i estimar-la. Home, per fer aquesta jugada has d’oblidar-te de què és la lluna. Un tros de pedra flotant a l’espai. Te n’has d’oblidar i l’has de fer símbol d’una cosa que torna a ser una altra trola. És una altra cosa, també. I tot això va passant a la velocitat que va la vida, com una autopista sense sortides laterals ni gasolineres.

Potser és també una qüestió de voluntat, aquesta ignorància o malentès. Hi has d’estar disposat.

Crec que és el problema de la col·lectivitat. Som una espècie que s’assembla més a les abelles i formigues. Si no viuen en comunitat, es moren. Tu no tens defenses sol. Per tant, has de viure en comunitat. La mateixa comunitat s’arma de solucions perquè allò sigui possible. La comunitat et menteix sobre coses com aquestes. T’ha de mentir, el tram tan ràpid de la vida té dos extrems nítids. No dic nets perquè sembla moral, i parlo de característiques. El primer és nítid perquè no té cap brutícia prèvia i ho ha de fer tot en quinze anys. Són els fonaments de la casa, que és el que busca aquest últim llibre. Són els fonaments de la persona. No és la casa, no saps si tindrà ornaments, ni quantes finestres hi haurà, ni quina façana tindrà. Però no tot és ignorància; si veig fonaments, sé que en aquells fonaments es pot fer una casa de sis pisos, però no de 30. Sé si tindrà dues façanes o quatre. Sé moltes coses, però no ho sé tot. Vindrà la vida, amb tots els seus atzars, i farà la casa. Però el fonament diu moltes coses, si el saps mirar. Tantes, que pràcticament t’explica els poemes que faràs quan tinguis 50 anys. L’altra edat així de nítida és la senectut, l’altra punta. Però té una característica: qualsevol edat serà jutjada per tu mateix des de la següent. Quan ets una persona madura, jutges la joventut que has tingut. Això passa amb totes les edats menys amb una, l’última no la jutjaràs. Ni tu.

Què et dona, això? Llibertat?

Exactament. Et pots morir d’un càncer, però seràs lliure. No suportaràs cap judici. Això és importantíssim. Són les dues úniques edats. La primera no la jutjaràs perquè no pots jutjar una infància. I la senectut, pel mateix motiu tampoc. Tot això del mig és el que en dic el lío. Perquè la paraula catalana no em serveix. Embolic és una gilipollada comparat amb el lío. Embolic mai pot ser un drama, i un lío pot ser dramàtic. Aquest lío és necessari, a més. Si el desfessis, no hi hauria ni pa als forns ni carn als supermercats, ni arribarien els trens. Hi ha de ser, però és un lío. Quan em diuen si continuaré les memòries, no em vull ficar més en el lío. Ja n’he sortit.

El ‘lio’ està explicat als poemes?

Si en alguna lloc és, és als poemes. Tu pots fer unes memòries del lío si ets el Churchill. En el fons no fas una introspecció teva. Has estat en un lloc on has vist més coses que la resta de mortals, i si tu fas unes memòries d’aquesta zona del teu lío, explicaràs coses de la Segona Guerra Mundial. Hi ha casos en què són importants. Però per a una persona que hagi tingut una vida senzilla sense grans coses, què has d’explicar? No té cap interès. La veritat ha de ser saber sempre el que busques. Pots fer una obra d’art o una mamarratxada. Però has de saber què busques.

Sempre saps què busques, quan escrius un poema?

Sí. Moltes vegades el poema et vol dir el que està buscant i no t’ho diu bé, i d’entrada no ho saps. Però si continues treballant el poema, quan pots dir que hi ha un poema, és quan al cap d’un temps sap el que busca. A vegades són pures intuïcions després de temps treballant sense saber cap on va.

Et sorprèn a tu mateix?

Hi ha sempre un moment d’incertesa en què una intuïció, la inspiració, pot ser falsa. O que tu siguis tan patata que no sàpigues interpretar-la i no te’n surtis. Perquè serveixi, cal saber què vol dir i què estàs buscant amb aquella inspiració, buscar-ho i trobar-ho. I muntar-ho amb unes paraules que li puguis enviar a una persona. Si no pots enviar-ho, no serveix per a res. Jo no em llegeixo a mi mateix. Ben mirat, la ximpleria és el poeta que escriu per a ell mateix. Escriu un diari íntim, i tampoc el llegiràs perquè és el més avorrit que hi ha.

Per a qui escrius?

Per a tots els altres. És l’única manera que he trobat en la meva punyetera vida de complir. Estimar els altres. No em puc posar a estimar una persona que acabo de conèixer. Com es fa, això? La meva dona i els meus fills sé com estimar-los, però sortint d’aquest cercle no en tinc ni idea. Cada un ha de buscar la seva manera. La meva eina és aquesta.

Aquestes memòries parlen dels fonaments de la teva infantesa i joventut. Com els definiries?

Un nen, si no li pegues i l’alimentes, no sap si és infeliç. Com després de la guerra, que hi havia nens feliços. A mi no em van pegar i m’alimentaven. Els deu primers anys de la meva vida devia viure en quinze domicilis. Sense escola i canviant de casa vol dir sense amics, vol dir soledat. Però li dius a un nen que no sap que no s’ha d’estar sol i s’espavila. Records d’infància malaurada no n’hi ha ni un. El tió a Sanaüja només portava una cosa, dues taronges. I recordo l’espectacle de veure-les baixar.

Però descobreixes què és la bellesa.

Recordo la Devesa de Girona. Immensa, fora de la ciutat llavors, absolutament sol, i recordo la tardor. Saps el que és aquella Devesa infinita d’arbres, els plàtans alts, i que de tots comencen a caure fulles. O sortint a la terrassa de casa i veient aquesta foto de teulats i catedral. I la meva mare, que potser portava sis mesos sense veure-la, i tenia un cert neguit per ella. Mirant això, el neguit baixava. Estava descobrint què és la bellesa. L’autèntic coneixement és reconeixement. De petit ho tens tot: bellesa, poesia, veritat. Però no saps que ho tens. Saber que surts a la finestra, veus Girona i et distreus d’una cosa que et preocupa. Vaig descobrir dues coses, amb això: que conèixer és reconèixer; i que si algú t’explica una cosa i no l’entens, és que no la sap.

En aquells fonaments hi ha la bellesa, l’amor de l’àvia.

El lloc on està més descrit és el poema Coratge. Tinc quatre anys, veig l’àvia pixant dreta a la vora del camí. No portaven calces. Per no esquitxar el vestit llarg, es posaven a la vora del camí i veies el raig groc. I sort en tens, d’aquella dona. I el poema acaba dient que no és literatura, no sabia llegir.

Què t’agradaria haver ensenyat als teus alumnes?

A reconèixer tots els temes aquests de seguretat. Una casa segura és un lloc on no fa fred, on no et veuen quan estàs amb la teva dona. En què els teus fills estan a recer.

Tornem a la lluita contra la intempèrie.

Si em poso vell pallisses, puc fer una apologia de la catàstrofe. La meva relació amb el futur ja és nul·la. Aquesta organització de la vida et porta a dos fracassos importants. Si no t’adones que quan ets jove has de matar el pare, en termes psicoanalítics, si no mates el pare, no et realitzes ni saps qui ets. Però és que a l’altra punta has de matar el fill, en els mateixos termes. Si no, et transformes en un vell idiota. El vell que es pensa que el millor és ser jove. Què pots desitjar, amb alegria, si no és que acabi tot d’una punyetera vegada? Jo moriré i no se m’acudirà pensar que hi ha una alternativa millor a això. Del màxim que em puc preocupar és de morir de la millor manera possible.

Veig que penses en la mort.

No tant com els joves, que com que els acolloneix... Tens fills, vas patint.

Com t’agradaria afrontar-la?

L’has d’esperar i ja està. No és cap cerimònia important. El segon on passes a l’altra banda el passem tots. Els tontos i els llestos, no deu ser gaire difícil. Fer un poema és molt més difícil que morir-se. No el pot fer tothom, un poema. Morir-se està a l’abast de tothom.

A la teva arquitectura i als teus poemes els molesta la decoració.

Em fa nosa i m’impedeix arribar on tinc ganes d’arribar en aquell moment. Per dir-ho d’una manera més pomposa, la poesia és la recerca de la veritat. No de la filosòfica, una de menys pretensiosa però més dura i profunda. No entenc que per a això s’hagi de fer un poema que no s’entengui. Si no s’entén el poema, se’n pot anar a fer punyetes.

Parlàvem de l’àvia. La mare, en canvi...

És lluny. És d’una fortalesa tremenda. Jo passo molts anys creient-me que estava incapacitada per a l’amor i que era una dona freda. Utilitzava la religió per sustentar la moral, que era el que li interessava. Perquè tenia por, estava cagada de por, i la moral són quatre referències per estar segur. Saps que quan no compleixes aquell precepte moral, estàs insegur. I si el compleixes, segur. És la manera més elemental de fer front a la intempèrie. Després ella no estava capacitada per a l’expressió de l’amor. No en sabia. Venia un cop al curs, en tren. Aquell dia que era a Girona, tenia tantes ganes de ser útil que no destinava el dia a acariciar-te, fer-te petons o dir-te que maco que ets. El destinava a veure si anaves net, estaves endreçat, si estudiaves. Per a mi era un calvari, quan venia. Desitjava que vingués, però quan venia era un calvari. Obria el llibre d’estudi i es trobava un penis entrant a una vagina. Aquell diàleg el tinc gravat aquí...: “Què és això?”; “Una marca de cotxes”; “He dit que què és això?”; “Un home i una dona fent allò”; “Qui t’ho ha ensenyat?”; si li dius algú de Girona, cagada... “Un noi gran de Rubí”. Diàleg acabat. No tenia eines. Vaig trigar molt a entendre que m’estimava amb bogeria i no sabia com dir-ho. Havia de fer tantes coses amb un fill que l’essencial se li escapava.

I el pare?

L’origen humil fent una carrera de rics era l’origen de tots els desgavells. Era un home del Barri Xino. Els dos avis també deixa’ls córrer. El meu avi era el fill de la casa més rica de Castellbisbal. I el meu besavi ho perd tot a les cartes i l’avi, amb 14 anys, va a Barcelona a descarregar carros al Born. I no torna mai més a veure la seva família. La meva àvia és filla d’uns agricultors pobres de Sanaüja i als 12 anys la porten a fer de minyona a Barcelona. Va a casa els Ramón i Planes, al lloc dels senyors de Barcelona, al carrer Ample, fins que es casa. El màxim moment d’esplendor d’aquesta gent és quan van muntar un restaurant a la plaça Reial que no els va funcionar. El meu avi li diu al pare que ha d’estudiar a la universitat, que és l’única manera. La universitat llavors era el salt social. El noi pobre que entrava en una carrera i estudiava feia un salt social. El meu pare no va portar a casa mai cap company d’estudis. Li feia vergonya. Això li va portar uns merders que van arribar fins a mi. Recordo haver tingut sempre sota el llit el capot que el meu pare portava a la Guerra Civil, amb el forat per entrar al cap tapat per una peça especial. I recordo fent servir de manta aquell capot de color caqui. Aquestes coses. Però d’infelicitat, res de res. Coses materials en necessites molt poques per no crear infelicitat. Totes les altres són per comparació.

Escriuràs més versos?

Poemes sí, n’estic fent. Sempre. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat