“T ot és política”, diu aquella màxima que em sembla que no està explícitament atribuïda a ningú en concret. Tot és política perquè tot pertany al terreny de les decisions polítiques, de l’esfera pública, de l’estructura social en què vivim i en què ens governen els anomenats polítics triats per nosaltres. En això consisteix aquest sistema dit democràcia. I això diuen, com a mínim.

Estem contemplant dia rere dia amb renovada estupefacció fins on ens ha portat la màxima “Tot és política”. La paraula que millor s’ajusta a l’estat actual de totes les qüestions pertanyents al camp semàntic de la frase és degradació. Degradació, sí, profunda i sistèmica. Tot és política? Sí, home; i un rave! Sona a justificació absurda d’aquells que es pensen ser qui sap què, dels milhomes ultraliberals que cada dia espatllen el món una mica més i et perdonen la vida com si tu fossis un ignorant, un pocapena, un idealista romàntic que no té ni idea de com van “les coses serioses”: “Mira, noi, a veure si et queda clar d’una vegada, aquí tot és política”. Quin profund menyspreu que sento per aquesta mena d’actituds.

Actituds que, a més a més, es deixen elles soles en evidència. Que els hi expliquin als d’Open Arms això que “tot és política”. Sí, aquells que van amb un vaixell a ajudar persones perdudes amb pastera a alta mar. Aquells a qui uns delinqüents que es fan dir guardacostes libis van amenaçar de mort fa uns dies. Aquells a qui les autoritats italianes tenen retinguts perquè suposadament s’han saltat unes lleis molt importants i han preferit ajudar a salvar un grapat de vides.

Cada vegada que entro en una oficina bancària observo i escolto mentre espero que arribi el meu torn. L’altre dia en una oficina de La Caixa un treballador alt i cepat va preguntar a un client de l’entitat què volia. Ell li va demanar un extracte de tots els rebuts domiciliats al seu compte durant el 2017. “Això ho pot fer vostè mateix al caixer automàtic”, li va etzibar amb desgana. “¿Oi que en aquell cartellet d’allà hi diu «Atenció personalitzada»? Doncs faci-m’ho vostè, sisplau”, va ser la resposta del client. I l’hi va fer, no estalviant-se la cara de disgust. A la taula del costat, un senyor gran tenia dubtes sobre el seu compte corrent i volia que els hi aclarissin. Però l’empleada ho va aprofitar per intentar endossar-li no sé quines històries d’un pla de pensions. El senyor no volia, o no estava per orgues, o només desitjava aquella gestió concreta. I ella vinga a insistir.

“Tot és política”, sí, home; i un rave! No em dona la gana perquè em sona a claudicació, a genuflexió acrítica, a empassar-se els gripaus. La rebel·lia quotidiana a petita escala és un bon antídot. L’altre dia necessitava un certificat bancari i vaig anar a l’oficina per demanar que me’l facilitessin. Em van ensenyar a fer-ho amb l’aplicació mòbil, ja que així és gratuït. Si t’ho fan ells a l’antiga et costa deu euros. “Deu euros???”, vaig preguntar esverat, tot agraint també que es preocupessin per estalviar-me’ls. “Quina estafa, no?”, vaig exclamar amb tota tranquil·litat. Deu euros per pitjar un botonet i imprimir un paper. Una estafa, sí, això és el que és.

No estar disposat a empassar-se gripaus perquè sí és una bona manera d’anar pel món ara mateix. Sempre penso en El gran dictador (1940) de Charles Chaplin, segurament un dels films més valents que s’han fet mai. És el contrari de l’empassada de gripaus. A Chaplin li va importar un autèntic rave que Adolf Hitler estigués en ple apogeu. Mentre rebentava Europa, matava persones impunement i deixava la ignomínia històrica com a herència, el cineasta s’enfumia d’ell a la cara, se li pixava a sobre, el ridiculitzava sense pietat. Es va estrenar en plena Segona Guerra Mundial. A Espanya, esclar, va estar prohibida pel règim franquista i no va arribar fins al 22 de març del 1976.

Tot és política? I un rave!