ASSAIG

Si és que hi ha cases d’algú

Comprendre com construïm, dissenyem o habitem és important. Aquests dies, en què ens retrobem amb nosaltres mateixos i ens qüestionem què és essencial, poden ser un bon moment per repensar les prioritats de l’agenda urbanística de les nostres ciutats
Si és que hi ha cases d’algú / Andrew Kelly / Reuters

N o és la primera vegada que estic confinada a casa. Quan va néixer la meva segona filla, la vam haver d’ingressar per una bronquiolitis aguda al cap de deu dies. Ho recordo tot d’aquell ingrés a l’hospital: els seus plors quan les infermeres intentaven posar-li una via de matinada, la debilitat extrema, el meu insomni afegit a una situació postpart molt dura, no poder veure la filla gran per evitar més contagis, el respirador, el control de la saturació... Deu dies en una habitació d’hospital amb un nadó donen per a molt. M’ho va dir la meva mare: malauradament, els traumes no s’esborren mai de la memòria, i podria recrear-me en aquell dolor tantes pàgines com té aquest diari.

Després va venir el confinament a casa. Vam contractar una cangur del barri, perquè acompanyés la gran a l’Escola Bressol. La petita i jo ens quedàvem soles a casa i, de mica en mica, es va anar recuperant. Fins avui ha sigut una criatura molt sana i, malgrat tots els pronòstics mèdics (que auguraven que tindria problemes respiratoris crònics), només té més mocs i una veu de nas molt divertida cada vegada que l’hivern s’allarga.

Vaig estar un mes i mig sense sortir gaire de casa, amb una filla de mesos i l’altra de dos anys. Teletreballant i coordinant coses mentre la petita dormia, perquè tenia una feina de molta responsabilitat a l’Ajuntament de Barcelona i era any electoral. Semblava que el món s’acabava al maig i els diaris no donaven treva. L’oposició era implacable i les seves crítiques arrasaven amb tot i amb tothom. Ho van fer tan bé que van guanyar les eleccions. Vist en perspectiva, penso que la maternitat em va salvar de la crueltat i la ingratitud que manegen els partits, i alguns polítics.

Quan acabi l’emergència, si sobrevivim, s’obriran algunes finestres i ens farem creus del que no ens havíem explicat

Aquell primer confinament per cuidar la Mariona em va fer descobrir noves dimensions de casa meva. Ben bé meu, l’apartament, no ho era: era d’uns familiars que ens el llogaven a un preu raonable a canvi que el cuidéssim, i així anaven pagant la hipoteca. Era un soterrani a Vallvidrera -els dormitoris estaven soterrats respecte a la carretera per on fan curses les motos-, però a canvi tenia unes vistes espectaculars. Em feia particularment feliç l’habitació de les nenes. Tenia un altell amb un llit doble, i el llitet i el bressol quedaven aixoplugats per aquell sostre de fusta a mitja altura. Al vespre els encenia uns llumets de colors i de dia treia les joguines al menjador, perquè a l’habitació no hi entrava el sol de cap manera. Projectem totes les nostres il·lusions als espais domèstics, i per això preparem habitacions abans dels naixements o comprem mobles que no necessitem, com si reordenant objectes fóssim capaços de reordenar les nostres vides.

Aquell apartament no complia les condicions d’habitabilitat que fixa el decret de l’any 2012 perquè les habitacions no ventilaven i no era gens accessible (tenia un munt d’escales), però en canvi tenia unes vistes extraordinàries. Probablement és un dels pisos més luxosos on he viscut malgrat que era molt fred i molt vellet, perquè aquelles vistes sobre el bosc i el mar a la llunyania em donaven la pau i l’amplitud de mires que vaig necessitar per ajudar la Mariona a recuperar-se.

El decret d’habitabilitat, pensat per impedir els abusos del sector immobiliari i les sobreocupacions (els pisos pastera, els llits calents o l’infrahabitatge), estableix que la superfície mínima de les habitacions ha de ser de 5 m2 per a una persona, 8 m 2 per a dues persones o 12 m 2 per a tres persones. Les ordenances de cada municipi acostumen a fixar que al dormitori principal hi ha de poder cabre un quadrat de 2,5 metres de costat, o que les habitacions dels fills han de tenir mínim 2,2 metres d’amplada. Però els que tenim criatures hem optat moltes vegades per posar el nostre llit (mal anomenat “de matrimoni”) a l’habitació petita i deixar la gran per a les criatures: si no, és impossible que muntin els circuits de cotxes, facin trencaclosques grans o juguin a botiguetes. I si volem infants autònoms, han de tenir espais on jugar i llegir sense la interferència adulta.

Les cases, com les famílies, no són tipificables. La clàssica fórmula immobiliària -un dormitori gran i un de petit, un bany, sala d’estar amb menjador i cuina separada en 75 m2 per no menys de 1.000 euros-és ajustadíssima per a unitats familiars amb fills. Les criatures juguen en qualsevol racó -fins i tot a les escoles els seus espais lectius preferits es diuen així-, però necessiten canviar d’ambient quan el joc amb germans es vicia. I el dia té moltes hores. Abans del confinament sortíem a donar una volta, anàvem a comprar amb qualsevol excusa o ens aturàvem al parc a llegir el diari perquè els menuts s’entretinguessin amb qualsevol espai desconegut. El factor “descobriment” o “redescobriment” era importantíssim. Qualsevol ombra, vorada, peanya o paviment seriat pot ser motiu d’incitació al joc. Jo mateixa vaig començar el confinament canviant alguns mobles de lloc per fer-me un espai de treball a l’habitació i així deixar-los lliure el menjador a les meves filles. Aquests dies totes les peces de les cases es converteixen en espais ocupables per a l’entreteniment infantil. També els paraments (parets, vidres, paviments) són superfícies potencials per pintar, organitzar projeccions, circuits o decoracions banals. Assumim-ho, només els lavabos queden com a espais d’intimitat que la convivència respecta.

La vida familiar pot ser fantàstica i, a vegades, també exasperant. Una simple conversa pot desencadenar una tempesta, i sense aire, sense estones de separació, les relacions de parella es poden trencar per sempre. I, a més, la gent té amics, amants, vicis, aficions i connexions no confessades que aquests dies sobreviuen com poden. Com deu estar ara el Tinder?

La imatge dels pares atabalats amb un teletreball difícil no deixa de ser simpàtica. Els nens habitualment són alegria, i en realitat aporten els vincles i l’afecte necessari per no deixar-se endur pel desassossec de la situació real als hospitals. Són molt més dures altres situacions doloroses: adults d’entre 20 i 35 anys -en edat de tenir parella o divertir-se- confinats amb els seus pares pels preus dels pisos, gent gran sola que no treballa ni té vincles socials, persones dependents que viuen lluny dels cuidadors, pisos compartits, estudiants que s’han quedat sense accés al mercat laboral...

Quants pisos a Barcelona tenen una habitació independent amb bany propi com la que prescriu la guia d’atenció als malalts lleus?

En realitat, portes endins, no en sabem res de les cases de cadascú. Quan acabi l’emergència, si sobrevivim, s’obriran algunes finestres i ens farem creus del que no ens havíem explicat. És aquella escena tan dramàtica de Los lunes al sol, de Fernando León, amb el Santa (Javier Bardem) anant a casa de l’Amador (Celso Bugallo) i descobrint que el seu amic del bar, tan discret i contundent, vivia envoltat d’immundícia i sense aigua corrent. L’escena del llum de la marquesina fent pampallugues i indicant el cos inert de l’amic que s’ha llançat al buit és allò a què no ens voldríem enfrontar mai de la vida.

Les administracions tenen cura de l’espai públic (carrers, places, equipaments), però el disseny de l’àmbit domèstic es regula amb unes ordenances complicades i se’n delega la gestió al criteri de les comunitats de propietaris. En realitat, no disposem ni de plànols sobre com és el nostre parc edificat. Em preocupa la guia que han difós les autoritats sanitàries sobre l’atenció a malalts lleus de Covid-19. Es recomana que es tanquin en una habitació ventilada i amb bany propi. Quants pisos a Barcelona tenen aquesta possibilitat? Sospito que la dada ni existeix. Seria convenient, com a mínim, cartografiar-ho, perquè quan passi la pandèmia, seguirem tenint postparts, cures oncològiques, varicel·les, grips o malalties contagioses que requeriran l’aïllament d’un dels membres de la família i té tot el sentit del món pensar que la majoria de les cures, millor fer-les a casa que no pas als hospitals. O, simplement, voldrem envellir amb dignitat i no haver de fer-ho en solitud en un pis nou per disposar d’una tassa de vàter pròpia. Comprendre quines cases tenim és important perquè ens sobreviuran, i serà també un llegat per a futures generacions. El que construïm, dissenyem o habitem ens transcendirà i serà la llar dels altres.

I les terrasses? Quan escric a les amigues o fem trucades per Skype amb companys de l’escola, el primer que diuen els que en tenen és “Sort del balcó!” o “Sort de la terrassa!” Quan les criatures entren en el bucle, res com l’aire fresc i el sol per calmar les emocions. Obrir la finestra, aquests dies, és obrir una nova porta al món. Sobretot a les convocatòries de cassolades. A les criatures els encanta sentir que no estan sols, que s’impliquen en les causes solidàries i que darrere les finestres hi ha milers de persones que s’han quedat a casa per fer front a aquesta pandèmia tan antiurbana, que s’ha fet forta abusant de l’impuls gregari de la humanitat i de la densitat mediterrània.

Aquests dies totes les peces de les cases s’han convertit en espais ocupables per a l’entreteniment infantil

Però, en realitat, als municipis catalans vivim més confinats que a la resta d’Europa. No en som conscients, perquè sempre hem viscut així, però la majoria dels habitatges de les ciutats catalanes es van construir de manera molt utilitària i estan molt i molt envellits.

En altres latituds no suportarien viure sense accés a un espai exterior d’ús privatiu. Ho considerarien infrahabitatge. Una sortida, un terrat d’ús privatiu o un jardí són mel aquests dies!

I després hi ha la història dels balcons. Durant molts anys, als balcons urbans s’hi veien calces, tovalloles, bicicletes, bombones de butà, gàbies d’ocells... I això, en una societat obsessionada per l’ordre aparent, molestava. També hi havia gent que tancava les terrasses amb vidres transparents. Imagineu-vos-ho: gosaven fer-ne galeries! Als arquitectes no els agradava, perquè els distorsionava la façana (quina mania de la gent de fer-se la casa a mida!) i als normativistes els feia la guitza perquè es podrien computar els metres quadrats com si fossin interiors. Calia lluitar contra l’especulació i, si convenia, prohibir els balcons i les terrasses! Mort el gos, morta la ràbia. Molts plans urbanístics no permeten obrir balcons cap enfora dels habitatges, només proteccions solars a dos pams de la façana. Tot plegat és conseqüència d’un càlcul econòmic: els balcons compten la meitat de l’edificabilitat però, si es tanquen, la seva superfície computa en la seva totalitat. Una trampa al solitari que ens hem fet, perquè les terrasses s’aprofiten més a l’estiu que la cuina o algunes habitacions. I sobretot als municipis de la costa o de la muntanya, on hi ha millors vistes i contacte amb la natura.

Espanya és el segon país de la Unió Europea on la gent viu més apinyada (el 66% de la població viu en pisos, en lloc de cases). Per contra, a Croàcia, Eslovènia, Romania i Noruega la majoria, entre el 70% i el 60%, viuen en cases aïllades (ni adossats ni apartaments). Al Regne Unit, els Països Baixos, Irlanda o Bèlgica, entre el 60% i el 40% viuen en cases adossades. És a dir, en cases que comparteixen paret mitgera però tenen escales interiors i patis individuals a fora. Tot plegat permet dividir les funcions domèstiques en pisos: sala d’estar i cuina a la planta baixa, habitualment amb una generosa biblioteca fins i tot als barris més humils; habitacions a la planta del mig, i un espai indeterminat a les golfes, per acollir convidats o guardar andròmines.

Quan sortim d’aquesta pandèmia haurem d’assegurar-nos que les llars tenen prou espais exteriors

La paradoxa és que no és gaire més car construir bé. Si s’han fet pisos més petits ha sigut perquè es podien vendre millor: un bloc de molts pisos petits dona més rendiment que un de menys pisos grans. I s’ha tendit a legislar a favor dels aprofitaments i les edificabilitats en lloc de les necessitats familiars. Encara ara, als concursos públics, s’atorguen més punts a les propostes que fan més unitats d’habitatge, encara que siguin molt petites. La quantitat va per sobre de la qualitat de l’espai habitable: hi ha pocs pisos amb doble façana, amb sostres alts i espais oberts a l’exterior, com terrasses i balcons. Al final d’un cicle electoral, és més vendible haver fet 700 pisos de 40m 2 que no pas 350 de 80 m 2. Ningú no mira si aquests pisos tenen espais amplis, habitacions flexibles o llum natural com més hores del dia millor. I, si són molt petits i estrets i no compleixen amb el decret d’habitabilitat, en diem allotjaments. I així s’ha anat empobrint l’entorn construït fins que la pandèmia ens ha confrontat amb la realitat.

El 15% de la població europea viu en habitatges sobreocupats. Segons les estadístiques, a Espanya hi ha poques situacions de sobreocupació oficialment, tot i que sospito que les dades del cadastre, que ja es van demostrar irreals i contraproduents en la qüestió dels pisos buits, no reflecteixen l’acumulació real de persones en barris com el Raval. El 4% de la població europea viu en condicions d’habitabilitat molt precària (sense bany o sense vàter, amb cobertes amb goteres o espais sense llum natural a cap hora del dia). Són xifres significativament més elevades que les del maleït coronavirus, però qui dia passa, any empeny.

Hi ha qui sosté que els jardins individuals a la ciutat no són sostenibles. Però els europeus que tenen pati agafen menys el cotxe per sortir de cap de setmana. A les nostres latituds ja hem vist com, fins i tot amb l’estat d’alerta decretat, la gent que té la sort de tenir segona residència (i poca empatia amb la situació), han agafat el cotxe per passar el confinament. Hi ha fórmules per fer jardins compartits, i confiar que el coeficient d’ús simultani serà molt baix. Le Corbusier predicava la seva fórmula famosa d’“ Une maison, un arbre ” fa gairebé cent anys.

Quan sortim d’aquesta pandèmia, haurem d’estripar el decret i les ordenances municipals per assegurar-nos que les nostres llars tenen prou espais exteriors per posar-hi plantes, hamaques, bicicletes, cases de nines, cadires de rodes, taules per dinar, bressols o el que se’ns acudi. Els plans urbanístics no són difícils de canviar si l’administració s’ho proposa, i construir amb superfícies més àmplies i bons espais exteriors no és significativament més car.

Som a temps d’abaixar el ritme de la reunionitis (incapacitat per prendre decisions), els excessos, els cul-de-sacs i les redundàncies. Però aquests dies, en què ens retrobem amb nosaltres mateixos i ens qüestionem què és essencial, poden ser un bon moment per repensar les prioritats i aplicar l’aprenentatge dels balcons a tota l’agenda urbana. I, si mai tornem a sortir de casa, de les tristors en farem fum, i de les façanes, grans parets porxades.