Fotos: RAQUEL CORTÉSLA JULIA AGRAEIX AMB LA MIRADA PODER EXPLICAR LA SEVA HISTÒRIA. Convençuda, s’asseu en un dels quatre bancs de fusta que hi ha en tota la presó de dones San Pablo, situada al municipi de Quillacollo (Cochabamba, Bolívia). Malgrat els sorolls entremesclats que s’acumulen a la sala principal, aquesta dona repassa amb els dits el seu davantal, mentre extreu de la memòria aquell episodi del 20 d’octubre del 2006.

-Jo des de petita que treballava al tròpic, on conreem plantes de coca tots els que hi naixem. Però un dia va arribar una cosina que viu a la ciutat i li vaig demanar ajuda per als meus fills, perquè en tinc sis i el seu pare ens va abandonar; i teníem gana, molta gana.

La resposta de la cosina de la Julia va consistir a donar-li 300 dòlars a canvi que l’acompanyés a portar coca fins a l’Argentina. La Julia va pujar en un autobús disposada a recórrer mig Bolívia, però als pocs quilòmetres el seu pla es va dissoldre. Dos policies van aturar el bus i van revisar cadascuna de les maletes dels passatgers.

Aquesta escena va revolucionar la vida de la Julia. Els dos policies van descobrir que a la maleta hi portava coca sense autorització. Minuts abans la seva cosina, previnguda, l’havia preparat: “Em va dir que no la delatés si passava alguna cosa, perquè així ella podia fer alguna cosa per mi després, treure’m del mal pas. No la vaig delatar, no vaig dir mai res, la vaig creure”.

Però la Julia va anar directa a la presó i la seva cosina no va aparèixer mai més. Només se sap que va pagar 100 dòlars perquè la traslladessin al centre penitenciari més pròxim a la casa on viuen els seus fills. Des d’aquell dia la Julia va començar a formar part d’aquest gran grup de dones camperoles que avui abarroten les presons bolivianes acusades de cometre el delicte de narcotràfic, castigat durament en la llei 1008 de règim de la coca i substàncies controlades.

La direcció general de Centres Penitenciaris de Bolívia calcula que un 85% de les recluses que hi ha a les 54 presons del país estan sotmeses a la llei 1008: són unes tres mil dones de les zones rurals que estaven implicades en el cultiu de la fulla de coca.

Aquesta planta és l’or verd d’aquest país llatinoamericà. És una de les bases per fabricar cocaïna, i la primera matèria d’una gran part de la dieta indígena de la regió andina.

La Julia no sap llegir, ni escriure. Com pot, pronuncia algunes paraules en castellà i només sap parlar en el seu idioma natal: el quítxua. Aquesta dona de 44 anys va abandonar el camp per primera vegada el dia en què va acceptar la proposta de la seva cosina. Amb un riure nerviós, la Julia confessa que fins ara només coneix un lloc de la ciutat: la presó San Pablo.

PRESÓ DE LA COCA

San Pablo és una de les sis presons que funcionen a Cochabamba, una vall situada al centre de Bolívia. Segons el ministeri de Justícia, Cochabamba és la regió on hi ha més detinguts per la llei 1008, a causa de la seva proximitat amb els camps de cultiu de la fulla de coca. En aquesta presó la vida transcorre en els 10 metres quadrats que fa la sala principal, on es barallen per cada centímetre una fleca improvisada, una àrea per veure la televisió i dues taules per on passen menjars, teles, Bíblies, expedients i fins i tot nadons adormits. Després ve el pati central, que competeix en extensió amb la sala, i serveix de preàmbul a les dues úniques habitacions que acullen 23 dones i els seus 16 fills.

No hi ha reixes, però sí parets i murs. És una casa vella, sense finestres. Les dones s’amunteguen al sol, s’hipnotitzen amb el televisor. La veu dels nens és l’únic senyal d’alegria en aquest racó de Bolívia.

I és que n’hi ha prou entrant en aquesta presó per entendre que la llibertat no és l’única cosa que perden aquestes dones, les edats de les quals van dels 18 als 40 anys. El fet de tenir un espai (o habitació) en aquest penal no és gratuït (en contraposició amb el que estableix l’article 22 de la llei de règim penitenciari), sinó que és un privilegi, i es regeix per les lleis del mercat. Aconseguir una cel·la per compartir, en una zona segura i que tingui més o menys ocupació, dependrà de la capacitat econòmica de la nova inquilina. En el cas de la presó San Pablo, algunes internes van confessar que pagaven al voltant de 480 bolivians al mes (aproximadament 48 euros).

-Per això, quan ve gent, jo ho aprofito per demanar un sabó, alguna coseta per menjar... -insisteix la Mireya, una de les recluses.

-D’això se’n diu demanar almoina -contesta la seva companya Lorena, sense ni tan sols aixecar el cap del teixit de bufandes que l’entreté cada dia, unes 10 hores.

-D’això se’n diu tenir gana i necessitat -sentencia la Mireya.

A partir d’aquí, silenci infinit entre elles. Cadascuna a la seva.

La Julia sap del que parlen i ho resumeix sense embuts. Comenta que durant el dia teixeixen i teixeixen fins que els fan mal les mans per tenir peces per vendre. O també cuinen per poder guanyar-se uns diners extres: “Ens enterren vives, no tenim res més a fer. Aquí hi ha dues paraules que ens acompanyen sempre: tristesa i solitud ”.

DONES DE LA 1008

El 19 de juliol del 1988 es va promulgar la llei 1008, que entre altres disposicions busca posar ordre en els cultius de fulla de coca. Per establir aquestes normes, el govern bolivià, en cooperació amb els Estats Units, va identificar les zones productores de fulla de coca i les va dividir en tres: zona de producció tradicional, zona de producció excedentària en transició i zona de cultiu il·legal.

La falta de claredat entre els tipus de cultiu i les zones ha provocat que les presons estiguin rebent famílies senceres que són jutjades perquè tenen un excés d’hectàrees amb sembrats de fulles de coca.

La María pateix aquest laberint judicial. Té el seu marit a la presó del costat i els seus dos fills s’han acostumat a veure aquesta vella penitenciaria com casa seva. Així que, entre una cel·la i una altra, viuen la seva infantesa amb alguns contratemps. A ella la vida li va canviar fa un any, quan un operatiu militar la va sorprendre al camp on sembrava hortalisses i fulles de coca. La fiscalia havia desmantellat un magatzem a la zona, i les recerques revelaven que els camperols formaven part d’aquesta màfia del narcotràfic.

“Molts, molts militars i policies van arribar al nostre camp. Oloraven els sembrats i a crits ens van ordenar que pugéssim al camió. No vam tenir temps de res, només de barallar-nos perquè els nostres fills també vinguessin amb nosaltres, perquè si no s’haurien quedat sols. Ens van portar directament del camp a aquesta presó, no tenim diners ni per pagar el cotxe per anar al judici”.

L’advocat Borja Mapelli, en el seu estudi Situación de las cárceles en Bolivia, adverteix la contradicció que sigui “un país productor de fulles de coca amb una legislació molt repressiva contra el tràfic de drogues, especialment després d’entrar en vigor la llei 1008”.

Igual que passa en altres països de la regió andina, s’estan obtenint grans beneficis de l’ajuda externa que el govern dels Estats Units ofereix en la seva lluita contra el narcotràfic. Aquesta ajuda s’ha anat concedint, però, a condició d’establir certs límits a l’exercici dels drets de les persones i a l’eficàcia de les garanties jurídiques.

La Lucía va viure amb la incertesa de no saber què estava passant durant gairebé 15 mesos. Ella no parlava espanyol, i durant la seva detenció cap funcionari li va explicar en quítxua les raons per les quals estava sent detinguda. Van transcórrer els mesos fins que una de les seves germanes va aconseguir reunir prou diners per pagar un advocat que pogués explicar a la Lucía la raó per la qual havia perdut la llibertat.

Així va ser com va descobrir que l’estat bolivià la va empresonar perquè el seu marit venia les fulles de coca a un proveïdor, que arribava a les seves terres una vegada al mes des de La Paz i que va resultar ser un membre del narcotràfic bolivià. Ella té 21 anys. La van detenir quan acabava de complir els 18. Des de la cuina de la presó assegura que no sabia res de la destinació de les fulles de coca que conreaven. El seu expedient assenyala que sí.

Aquesta llei, que té el suport de l’ONU, ha rebut sovint crítiques tant des de dins com des de fora del país, tant per part de bolivians com de les organitzacions internacionals de drets humans.

Per la fiscal de substàncies controlades de Cochabamba, Claudia Mancilla, aquestes crítiques a favor de les camperoles, que les presenten com a víctimes del sistema judicial, són incongruents amb la realitat. Se serveix de tot tipus d’arguments per mirar de demostrar que la fiscalia treballa de la manera més correcta possible. Mentre el seu discurs es va encenent, cita les lleis els volums de les quals té sobre el seu escriptori, i s’anima a mostrar fotografies que guarda amb cautela al seu telèfon mòbil. A les imatges es veuen escenes en què dones camperoles són descobertes en camps de droga camuflats de cultius artesanals.

“Quan vénen d’altres països a estudiar el narcotràfic a Bolívia es pensen que veuran grans càrtels, i mansions, com era el cas del Càrtelde Cali, o com passaria a Mèxic. A Bolívia no és així el narcotràfic, sinó que es resumeix en clans familiars”.

Mancilla insisteix que aquests narcotraficants s’amaguen sota l’aparença d’un humil camperol. “No intentis veure un narcotraficant a la presó que porti penjats 50 quilos d’or o que el recullin en una avioneta per anar a una audiència. Això no és així al meu país, aquesta gent que tu veus i que et sembla tan pobra és perquè els veus a la presó, però no a casa seva o al vehicle on els hem detingut. La seva aparença et pot enganyar però no és la real”.

Segons la recerca fiscal, el narcotràfic ha aconseguit reclutar famílies senceres que treuen la droga des de Cochabamba per finalment exportar-la al Brasil. “És un moviment de persones més que de càrtels. El que hi ha aquí ho anomenen narcotràfic formiga, i els que hi estan implicats sí que tenen grans quantitats de diners per tenir els seus clans controlats”.

Malgrat que Bolívia continua reforçant aquests operatius, el narcotràfic ha crescut un 8% en els últims cinc anys. I la població penal per aquest delicte es multiplica. L’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC) confirma que, malgrat que els cultius de coca a Bolívia pràcticament es van estancar en les 31.000 hectàrees, durant el 2013, el narcotràfic s’ha incrementat perquè han sortit procediments més eficients per processar la cocaïna.

JUSTÍCIA LLUNYANA

El jutge Eloy Avendaño explica que la Constitució de Bolívia estableix que s’ha de presumir que un acusat és innocent si no està provat que sigui l’autor dels fets que se li imputen. La llei 1008 no respecta aquesta norma constitucional. “L’altra gran crítica cap a aquesta llei és que fixa uns terminis màxims per a l’estudi dels casos que ignoren la infraestructura judicial del país, de manera que als jutges se’ls acumulen muralles de dossiers”, indica.

Aquesta falta de celeritat en els expedients la pateixen directament les dones empresonades, que esperen el judici una mitjana de quatre anys. L’estat de Bolívia no reconeix aquests anys de preventiva i, en cas de ser declarades innocents, moltes dones tornen a les seves comunitats molt més pobres que quan van ser detingudes. L’ínfim accés a la justícia s’evidencia des del moment en què són detingudes i es manté en la mateixa línia per a la resta del procés. El mateix ministeri de Justícia reconeix que actualment un 77% de les anomenades dones del 1008 no han sigut jutjades, que estan empresonades pel fet de ser simplement sospitoses de narcotràfic.

“No sé quines proves hi ha que conreava cocaïna, jo només ajudava el meu marit a conrear les terres que ens va deixar el sogre. I un dia, als meus dos fills grans, al meu marit i a mi ens van ficar a la presó. No estem junts des de fa tres anys, encara esperem el nostre judici, que sé segur que Déu farà que sigui aviat”, conclou la Blanca entre plors.