IDEES DE REÜLL

Les sabates abandonades al moll del Danubi

El calçat recorda els quasi 40.000 hongaresos assassinats i llançats al riu l'hivern del 1944-45

Ho va escriure Claudio Magris, i me'n guardaré prou de desmentir-lo: “Budapest és la més bella ciutat del Danubi”. I tanmateix, encara no fa deu anys, la ciutat va decidir l’emplaçament d’un estrany monument que més que embellir el lloc en què es troba, el passeig pel Danubi del costat de Pest, entre el Parlament hongarès i el cèlebre Pont de les Cadenes, produeix una sensació inquietant. Afilerades en el moll, com si haguessin quedat abandonades, hi ha desordenades una seixantena de parells de sabates gastades. No totes estan ben aparellades i n’hi ha de tombades, unes amb els cordills deslligats, gairebé totes apuntant en direcció a l’aigua com si els seus propietaris s’haguessin descalçat precipitadament per banyar-se al riu. Però no hi ha ningú que es banyi. I, a més, les sabates són allí a l’estiu i a l’hivern, durant tot l’any, faci calor o nevi. Encara que a una certa distància és difícil adonar-se’n, són de ferro colat i, a més, reprodueixen amb exactitud models de sabates dels anys quaranta, cosa que els dóna un aire remotament antic. És fàcil endevinar que els propietaris de les sabates, que les calçaven abans de llançar-se al riu, ja no tornaran mai.

Quan trobem a l’espai urbà roba abandonada, no llançada, sinó desada, és inevitable sentir un cert desassossec i pensar en algú que la portava i que ja no en farà ús. Si, a més, com aquí, no és una peça sola, sinó moltes, és fàcil suposar que ha passat alguna cosa. Amb aquesta intervenció, obra de Can Togay i Gyula Pauer, Budapest va voler commemorar l’assassinat a la ciutat, sobretot de jueus, durant els anys finals de la Segona Guerra Mundial. I és que, durant l’hivern de 1944-45, els cadells del partit feixista Creu Fletxada, proalemany i antisemita, es va dedicar a segrestar jueus del gueto, portar-los fins al moll del Danubi, assassinar-los a trets i llançar els seus cadàvers a l’aigua amb la complicitat i sota les directrius del govern de Ferenc Szálasi. En alguns casos, lligant els jueus per parelles, o en grups de tres, i matant-ne només un, perquè els vius, quan fossin empesos per força al Danubi, s’hi ofeguessin. Aquestes tropes sinistres, per mètodes diversos, en menys de tres mesos, van assassinar gairebé quaranta mil hongaresos, més de la meitat jueus, i en van enviar gairebé cent mil als camps de concentració nazis.

La bella Budapest, amb aquest memorial inquietant i perdurable, va voler retre record als assassinats i fer memòria de la seva pròpia infàmia. I ho va fer convertint el meravellós passeig pels molls en un espai de dol per la seva indignitat. Un altre dels llocs de memòria amb els quals, a molts llocs del món, en les darreres dècades, s’ha deixat testimoni en forma de ferida a l’espai urbà dels crims comesos. No cal ser psicoanalista per saber que els traumes dificulten la vida i que la funció ritual del dol té l’objectiu de permetre que els vius puguin sobreviure a la mort dels que marxen. Però les barbaritats comeses durant el turmentós segle XX ens han ensenyat que hi ha traumes col·lectius i, amb ells, també, exigències de dol col·lectiu que, en molts casos, no s’acaben amb el càstig dels culpables dels crims. Hi ha crims que arrosseguen tota una societat, o per la responsabilitat directa en el crim o per la complicitat amb què l’ha avalat o pel silenci amb què, de vegades, s’ha volgut oblidar o girar full. Hi ha crims que embruten tota una societat. Els llocs de memòria obliguen una comunitat a conviure amb el seu passat ominós: no restitueixen mai les víctimes, però és un primer pas simbòlic per a la possible, i sempre tan complicada, reconciliació.

El + vist

El + comentat