PA CIÈNCIA, LA NOSTRA

El taxista que preguntava: "I això per a què serveix?"

Sembla que la investigació científica s'ha de justificar constantment

En l'edició d'aquest any de l'Esof (Euroscience Open Forum), la trobada biennal dedicada a la investigació, la tecnologia i la innovació, amb el lema “Ciència, construint ponts”, se li va demanar a Rolf Heuer, director general del CERN, com explicaria a un taxista els mil milions d’euros anuals que costa mantenir el Gran Col·lisionador d’Hadrons. No entenem si es va prendre “un taxista” com a prototipus de ciutadà que reivindica el bon ús dels seus impostos o com a estereotip injust de persona poc sensible al coneixement. Si és així, no és la millor manera de bastir ponts entre la ciència i la societat, ja que caldria tenir en compte que, amb les retallades en investigació, segur que hi ha taxistes amb un doctorat en física de partícules. Però aquesta no és la qüestió, el problema és que sembla que la investigació científica s’ha de justificar constantment. Heuer va dir que no cal subestimar la capacitat dels ciutadans (incloent-hi els taxistes, imaginem) per reconèixer el valor intrínsec de la investigació.

Quan l’investigador Osamu Shimomura va identificar la proteïna bioluminescent de la medusa, l’ Aequorea Victoria, segur que no va poder arribar a imaginar les aplicacions que tindria aquesta proteïna per a la recerca biomèdica (ni molt menys que s’utilitzaria per fabricar un gelat fluorescent). Però en la majoria de comunicats científics hi trobareu la frase “En un futur, aquesta troballa podria…”, perquè els investigadors es veuen en l’obligació d’especular o imaginar escenaris possibles en què la seva troballa serà útil. No n’hi ha prou dient que “investiguem perquè ens mou la curiositat de conèixer”.

És bo que coneguem en què s’inverteixen els nostres impostos però hi ha altres temes en què aquest exercici de transparència encara seria més útil. Resulta curiós que en l’acte d’obertura de l’ESOF, presidit per la reina Margarida II de Dinamarca, ningú li demanés com li explicaria a un taxista els diners que costa mantenir-la a ella i a la família reial danesa. En el procés de coronació de Felip VI o en l’eliminació de la roja hauria estat bé trobar una veu que, en nom del nostre heroic taxista, preguntés, ni que fos tímidament: “I tot això, exactament, per a què serveix?”

Dani Arbós i Màrius Bellés són biòleg i físic, respectivament.