The New York Times

El terror de la revolució cultural xinesa es queda sense el seu petit museu

El centre era una iniciativa particular del 2005 i ara està cobert de propaganda

Pancartes amb missatges sobre els valors socialistes cobreixen ara les lloses commemoratives i també les parets de l'edifici on hi havia el Museu sobre la Revolució Cultural

La idea de construir el primer museu de la Xina dedicat a la Revolució Cultural -una campanya política engegada per Mao Zedong que va causar la mort de més d’un milió de xinesos- sempre havia sigut arriscada. Tot i això, Peng Qi’an, un excàrrec local del Partit Comunista i fundador del museu, es va passar dues dècades reunint aportacions de particulars i de departaments de les administracions locals per crear el Museu de la Revolució Cultural, que va obrir les portes el 2005 entre les ondulacions muntanyoses de la Zona d’Interès Paisatgístic de Chenghai, coneguda per les seves pagodes.

Entre pagodes grogues que assenyalen cap al cel, Peng i un grup reduït de voluntaris van construir arcs commemoratius sobre les carreteres i els camins costeruts del parc, que estan envoltats d’una exuberant vegetació subtropical. Aquest espai, situat al districte de Chenghai de la prefectura de Shantou, era un lloc adequat per rememorar la Revolució Cultural, atès que les pagodes budistes s’associen amb els difunts i que en aquesta zona hi reposen moltes víctimes de la regió, en molts casos, enterrades en fosses comunes.

Peng i els seus col·laboradors també van erigir estàtues de Liu Shaoqi, un expresident de la Xina perseguit per Mao que va morir a la presó el 1969, i del mariscal Ye Jianying, un cap militar de la província de Guangdong, on hi ha la prefectura de Shantou. Així mateix, estudiosos i familiars de víctimes de tota la Xina van donar pedres amb gravats d’històries i admonicions. “Els deu anys de penúries alarmen els fantasmes i els déus”, deia una inscripció en una paret.

La part central del museu, un edifici majestuós de rajola verda, vermella i groga, estava dedicada a descriure la brutalitat de la campanya a través de documents i fotografies.

Doncs bé, a finals de l’abril passat, unes quantes setmanes abans del cinquantenari del començament de la Revolució Cultural, van aparèixer rètols en què hi deia: “Per la necessitat d’ajustar la funció de les instal·lacions, s’hi efectuaran reparacions”. Van arribar treballadors carregats amb formigó, cartells de propaganda i bastides metàl·liques. Els noms de les víctimes es van tapar amb formigó, es van enganxar pancartes que informaven sobre els valors fonamentals del socialisme al voltant de la sala d’exposicions principal, es van penjar cartells propagandístics grocs i vermells als monuments de pedra erigits en record del terror i es van alçar bastides al voltant de les estàtues dels crítics de Mao.

El fet que empaperessin literalment el museu va agafar Peng per sorpresa. “Vam construir el museu de bona fe”, explica. “Volíem retre homenatge als morts, recordar la història, aprendre’n les lliçons i no permetre que la tragèdia de la Revolució Cultural es repetís mai més”.

Si bé el Partit Comunista condemna els 10 anys d’agitació de la Revolució, també prohibeix el debat públic i lliure sobre aquest període. Per suplir-lo, intenta fer valer el seu judici, que data del 1981, segons el qual Mao va cometre “grans errors” en la Revolució Cultural, però “els seus mèrits són primaris i els seus errors secundaris”.

Això no obstant, “el cel és alt i l’emperador és lluny”, com diu un refrany popular xinès. Shantou (anteriorment coneguda com a Swatow), un antic port pesquer convertit en un centre industrial de 13 milions d’habitants, està situada més de 1.750 km al sud de la capital política, Pequín. I, fins a aquest any, aquesta distància semblava que oferia protecció. Milers de xinesos hi acudien per aprendre, recordar i retre homenatge a les víctimes públicament. Era l’únic lloc important on ho podien fer de tot el país. “Ens pensàvem que, a mesura que el país s’obrís i avancés, el museu milloraria”, afirma Peng, un home fibrós de mandíbula quadrada i cabells drets i canosos, en una entrevista feta al mes d’agost al barri de Longhu, al centre de Shantou. “Ens pensàvem que arribaria la primavera. Però no només no va arribar la primavera, sinó que va arribar l’hivern”.

Vestit amb una samarreta de tirants blanca, uns pantalons de pijama blancs i blaus i sandàlies de plàstic marró, Peng explica que creu que l’ordre de tancar el museu no va venir de la regió, sinó que havia de venir “de més amunt”. Tot i això, es nega a donar més detalls. Aquesta reportera va telefonar a les dependències del govern xinès a Shantou, però, o bé no van contestar les trucades o bé els que van respondre van penjar tan bon punt se’ls va treure el tema. Així mateix, els col·laboradors de Peng es van negar a respondre a les nostres preguntes adduint que no era convenient.

En qualsevol cas, l’ambient glacial que s’ha instal·lat al museu tancat segueix la tònica general d’augment del control polític que s’ha observat durant la presidència de Xi Jinping. Al llarg del seu mandat, s’ha fet una crida a la puresa ideològica d’estil maoista, s’ha concentrat l’autoritat en la seva persona i s’ha perseguit durament la dissidència.

El tancament i l’encobriment del museu va ser sorprenentment exhaustiu. En un mur gegantí de formigó que ressegueix una sinuosa carretera de muntanya, abans es llegia l’expressió lúgubre “Pagoda del Jardí de les Ànimes”. Ara el mur exhibeix un lema alegre i festiu: “El somni xinès”. Els cartells propagandístics que envolten la sala principal i enalteixen valors com el patriotisme i la justícia han sepultat l’exposició de l’interior. “Està tot tancat a dins de l’edifici principal del museu, que ara també està tancat”, diu Peng.

L’estàtua daurada del mariscal Ye, de qui es diu que va ajudar a posar fi a la Revolució Cultural després de la mort de Mao el 1976, està tapada per unes planxes metàl·liques, descolorint-se en la foscor. Una bastida barra el pas a l’estàtua del president Liu, situada a l’aire lliure sobre una gran plataforma on els visitants recordaven les víctimes.

Només al districte de Chenghai, els enfrontaments entre faccions van provocar més de 400 morts i 5.000 ferits, segons una publicació del comitè local del partit. Una de les víctimes va ser Lin Hua, el germà gran de Peng, que va morir als 46 anys quan era director de l’institut de Chenghai. El van enterrar en aquest indret el 1967, recorda Peng. Ell mateix figurava en una llista d’execució per ser “seguidor de la camarilla contrarevolucionària de Yu i Lin”, dos líders locals que van perdre el favor del poder. Per motius que encara se li escapen, el van treure de la llista.

“Davant de l’ensorrament de dècades de feina, Peng es mostra perplex i ansiós per aclarir que el museu té vocació commemorativa, no pas política. El museu era “d’allò més senzill i estava en consonància amb la definició que fa el partit” d’aquell període, assenyala. “No teníem cap altra intenció”.

Al peu d’una muntanya, a la vora d’una presa on es lloguen barques de pedals, una pedra amb forma de cor i la mida d’una butaca reposa contra uns arbustos. Al damunt hi ha un cartell de plàstic vermell i groc en què es llegeix: “Valors fonamentals del socialisme”. Un home de mitjana edat que treballa en una parada de menjar pròxima ens indica que, sota el cartell, hi ha un altre missatge. “Hi deia: «Els que viuen al nostre cor viuen per sempre»”, explica l’home abans de marxar sense revelar el seu nom.

Més continguts de

El + vist

El + comentat